estupidesa nacionalista

Suposo que si queda algun incaut lector d'aquest blog em caurà alguna que altra crítica per aquest escrit. Més tenint en compte la que està caient a Catalunya i publicant-lo la vespra de la Diada Nacional de Catalunya.
Abans de res vull dir que sempre m'han acusat de ser nacionalista, independentista i similar quan jo mai m'he pronunciat. Estic a favor de que a Catalunya s'eduque en català i reconec el fet diferencial.
Dit això,fa uns quants anys que, com sabeu, vaig fer tombs per Europa i treballo amb estrangers, espanyols i gent de totes bandes i pensaments diferents. Ha arribat un moment en el que em sento foraster a quasi tots els llocs.
Diversos dies a la setmana m'agrada aixecar-me una mica abans i anar a fer el cafè mentre llegeixo el diari. El noi del bar on vaig darrerament em parlava en principi castellà, però en coneixe'm un poc va passar a fer-ho en català. Les cambreres mantenen per algun motiu el castellà; jo he acabat per parlar sempre catanyol.
Avui el noi em diu després que li parlès en castellà:
-"Amb lo be que em queies, que venint de fora sempre parles català!"- sonric tot i que la broma no m'ha fet massa gràcia.
Estic llegint un diari personal d'gnès Humbert que explica l'ocupació nazi de França. Sense entrar en justificacions -òbviament sóc contrari a tota ocupació militar, el que s'explica allí em sembla menys cruel del que em podria explicar un palestí, un sarhaui o un ruandés. O bastant similar -potser fins i tot menys cruel - al que van viure fa uns anys a la península balcànica. Per cert guerres totes elles vinculades a nacionalismes.
Estant a Canaries, un asturians van vindre indignats perquè hi havia molts locals alemanys i cap sidreria. La crítica més freqüents dels espanyols (catalans i bascos inclosos) és : " Está pensado todo para guiris - odio aquesta paraula-" O "hay demasiaod guiri" o coses similars.
Amb aquest post vull dir , com a resum, que estic fart, que no m'agrada aquest estúpid nacionalisme de banderes, banderetes i "cuando fuimos los mejores" o "la millor terreta del món".
Sí. Em sento estranger a totes bandes i lliure amb mi mateix.
Si centralitzant competències podem garantir mantindre serveis social com la sanitat, educació digna -en català, o en català i castellà-endavant. No vull nacionalismes de cap mena.
He arribat a la conclusió que és igual de dolent montar una bandera espanyola de no sé quants metres quadrats que no acceptar cap bandera que no sigui la meua.
El nacionalisme com la religió, no serveix per a unir sino més be per separar-nos dels que no són iguals a nosaltres.
Ara si voleu ja podeu criticar

sobre sexe, amor i altres fantasmes

Ahir una nena d'uns 6 anys se'm va quedar adormida al braç mentre mirava l'espectacle. Estava agotada de tot el dia -havia sigut intens per ella. Aquest fet em va despertar aquell instint paternal -maternal que tots tenim i vaig pensar durant uns minuts que m'agradaria per moments tindre nens propis ( o, com la majoria, nens que es creuen propis).
------------------------------
Durant la pausa de la tarde, mentre anava al super a buscar aigua i una mica de xocolata, em va sorprendre una imatge: dos noies -guapes i joves: rosses de pel, i amb la pell morena, formes definides, sense estar primes però tampoc grosses- s'estaven besant apasionadament davant la porta de la botiga davant la cara d'indignació d'alguns veïns i veines de certa edat.
Dic que la imatge em va sorprendre no perquè fossin dones joves i boniques bessant-se, tampoc per la cara de fàstic-indignació de les dones majors ni per les cares fantasioses d'algun que altre dels que per allà passaven. (A mi més que fantasies, la imatge, em va aportar records de les esbojarrades nits mallorquines). La sorpresa venia de que aquesta demostració afectuosa de passió fos a plena llum del dia en un carrer molt transitat per gent de totes classes i edats.
Em plantejo que haguès pensat el visitant Benet XVI si haguès vist l'escena. Suposo que a aquesta gent que està a les JMJ l'imatge els indignaria.
A mi sense cap mena de dubte la imatge m'alegra. No pels motius obvis de bellesa i erotisme -que també- sino perquè és una imatge de normalitat sexual i perquè per a les generacions futures, per als nens; prefereixo aquesta imatge que la dels nens de Somàlia i Etiòpia, la dels abusos sexuals als nens per part d'alguns personatges vinculats a l'esglèsia i a les paraules de personatges com Rouco Varela i companyia.

sempre tard

Sempre he sigut una mica parat i m'ha costat fer passes importants. Potser per això la meua vida sentimental i -per extensió- sexual ha sigut poc més que lamentable.
Vaig començar més tard que la mitjana dels meus amicsa beure, probar els primers- i últims cigarrets- o a mantenir rel·lacions sexuals. No vaig, però ser l'últim.
Potser l'educació cristiana-católica que vaig rebre no va ajudar molt a forjar el meu caràcter actual. Més bé em va frenar i propiciar certa introversió.
Això va canviar amb el temps al mateix ritme que trencava amb l'esglèsia catòlica.
Me'n vaig adonar tard del que certes persones esperaven de mi -especialment en temes sentimentals/ sexuals; però també en altres àmbits: amics, feina, escola...
Com ja he comentat fa alguns messos-potser fins i tot anys-no va ser fins que vaig començar a marxar de casa : Anglaterra, camí de Santiago i les feines a altres indrets més enllà del Maestrat que aquesta mentalitat va anar canviant fins a convertir-me en el personatge que sóc ara.
He observat un important canvi en la meua personalitat els darrers quatre anys -potser he tardat 28 anys en començar a madurar- : les rel·lacions oficioses (ninguna oficial), les festes a Salou i Mallorca, els errors comesos, la posició de cap... hauran influit.
No em fan por "las tías buenas", no em fa por mostrar-me com sóc i expressar els meus pensaments - fins i tot puc mostrar algun sentiment- i, sobretot he après a riure de a vida.
Sí, ... hi ha hagut una belga ( sóc adicte a les dones d'aquest país). Rollito d'una setmana i he vist que sóc capaç d'enfrentar-me a les meues pors i fer coses de les que em creia incapaç.
Interpreteu aquest post com vulgueu que segurament ho fareu malament.

Carta al presidente del gobierno

Mitjançant la pàgina web de La Moncloa els ciutadans podem enviar els nostres escrits a presidència del govern espanyol. Es proposa des de ACAMPADASOL que tots aquells que vulguin demostrar el seu malestar amb la classe política els escribim.
Segurament no valdrà de res ja que no rebrem resposta o serà alguna cosa semblant a "gracias por sus sugerencias" però per si de cas jo ja he enviat la meua.

"Me dirijo a usted con la única intención de solicitarle que cumpla con las funciones de su cargo y lleve a cabo las tareas que el pueblo le ha encomendado.
Recordarle que en la toma de posesión de su actual puesto prometió cumplir y hacer cumplir la Constitución. En ella, se resalta la soberanía del pueblo y los derechos de todos los ciudadanos a expresarse y manifestarse, derechos que últimamente están siendo cercenados a favor de los mercados (entiéndase grandes empresas supranacionanales y banca privada).
En sus manos está ser fiel a su promesa o dimitir si es incapaz de realizar tal tarea.

Usted, y el resto del gobierno han sido elegidos por el pueblo, por tanto deben escucharlo. El pueblo está hablando claramente en las plazas de toda España, en los periódicos y en las redes sociales, sin embargo las autoridades respectivas comienzan a acallarlo usando para ello a las fuerzas del orden que están siendo una herramienta para reprimir la voz de los ciudadanos.

Se les supone valía e inteligencia para hacer frente a situaciones difíciles, ahora ha llegado el momento de que lo demuestren. Si me permite un consejo, el diálogo, la sinceridad, la modestia, la humildad y especialmente la honestidad, suelen ayudar.

Es el momento de que usted y sus compañeros de gobierno, así como el resto de los políticos, que dicen representarnos, se pongan de nuestro lado y defiendan de una vez nuestros intereses. Sé que su posición es difícil, nadie dijo que gobernar era fácil.
NO soy uno de los que ha tomado la calle, aunque ciertamente tienen más mi simpatía que la mayor parte de vds. señores diputados. Temas como la negación contínua de la dación en pago, el cierre de centros de salud (en Catalunya por ejemplo donde vivo gran parte del año), el altísimo índice de desempleo, la venta de armamento español a países en conflicto, la corrupción y que los políticos se suban el sueldo de manera desorbitada,etc... no ayuda a que la ciudadanía tenga una buena imagen de sus representantes.Sólo les pido que durante el tiempo en que sigan en la palestra sean conscientes de que nos estan representando
Atentamente,
xxxxxxxxxxxxxxx
Otro ciudadano pacífico e indignado."

indignats

Els joves i els no tan joves hem començat a sortir tímidament al carrer en el que s'ha vingut denominant " Movimiento 15-m"o "els indignats" demanant "democràcia real ja".
Tot açò uns dies abans d'unes eleccions municipals i autonòmiques en què la dreta més pura, aquella que ni tan sols utilitza la paraula socialista ha monopolitzat les administracions espanyoles, a exepció del País Basc on la força amb major representació ha sigut un partit que pretenien ilegalitzar: Bildu.
Esquerra Unida ha pujat en nombre de vots i de concejals però no hi ha hagut canvis substancials.
La societat s'ha adonat que tan és PP com Psoe, el sistema està esgotat i posats a fer polítiques de dretes millor un partit que ho admeta directament que un que es faça dir socialista.
Perquè els "indignats2 no hem representat un canvi real doncs?
Per diversos motius: el moviment 15M no demanava el vot ni l'abstenció era una demostració de que la gent no creu en l'actual sistema. El efecte de la il·legalització de Bildu i l'aprovació després de les seues llistes va influir més que les protestes d'aquesta setmana.
Semenfotisme relatiu: si els dos partits majoritaris fan les mateixes polítiques se me'n fot qui estiga al govern.
No hi ha democràcia?
Home, acabeu de votar dirà algun. En primer lloc la Llei d'Hondt no només no és molt democràtica sinò que beneficia un bipartidisme clar. Home però si la gent vota lliurement i surten aquestos dos partits... depén , també cal tindre en compte que el dividir (en el cas d'unes generals i les autonòmiques) el territori en circumscripcions diferents altera els resultats beneficiant en molts casos als partits majoritaris.
També hem de dir que en en nostre sistema electoral no es té en compte l'abstenció ni el vot en blanc o nul. Si un 80% dels votants ho feren en blanc es repartirien igualment i sense complexos tots els càrrecs (de fet en les darreres eleccions del 22 M l'abstenció va sumar un 33'77% vots nuls i en blanc a part).
El cas de la corrupció i dels imputats a les llistes indigna els ciutadans tan o més com la llei elecoral, l'absentisme dels diputats i els seus sobresous en època de crisi no ajuda a que els que tenim uns treballs precaris i sous reduits i els que estan a l'atur sentin passió per la classe política. Menys quan tenim un 20 % d'atur de mitja estatal i més d'un 27 % a províncies com Castelló.
I una altra cosa que ens fastidia és que facin política i retalls socials en nom dels bancs. El FMI i el BCE demanen això dons el govern ho fa. Un banc està a punt de fer fallida dons el papi li dona diners dels nostres impostos sense consulta prèvia (veieu Islàndia i compareu amb Espanya) mentre el Strauss Kahn després dels escàndols sexuals rebrà una paga vitalicia i una indemnització.
Qui no està indignat amb aquest sistema?

reparant el passat

Dies de petites grans alegries abans de començar la temporada.

Ahir vaig anar a arreglar uns papers que necessitaré.

Com que el cotxe estava al taller, vaig anar a agafar l'autobus i, just en aquell moment la T. passa davant meu amb un carret de nen. Era inevitable que passessin pel meu costat. Així doncs em vaig apropar a saludar i a veure el nadó.

Dos petonets, xarrem una mica fins que arriba l'autobus i jo decideixo marxar. S'acaba així un període d'anys sense parlar-nos i d'evitar-nos.

Havent vist lo fàcil que és i descobrint que encara tinc al feisbuc amics en comú amb M.J. (ja us he parlat 1000 cops tant de T. com de M.J) em vaig decidir a escriure-li de nou. Mai m'havia contestat - li havia escrit mails, mòbil, etc...-, però a les poques hores rebo un mail dient que està oblidat i que no em diu de quedar perquè ara no està a Espanya però que li agradaria que ens parlessim via mail de tant en tant.

Una altra que després d'un llarg temps sense ni tan sols dignar-se a dir-me "no vull saber res de tu" ( i jo m'ho mereixia que m'ho digués) ha decidit perdonar els meus grans errors emocionals. No em falten motius per estar content.

Risc de fuga

Oficialment en unes setmanes obrim l'hotel i començo una temporada nova a Salou.

Tinc bastant clar que , tot i que en principi no era la meua opció prioritària, torno al Tarragonès tal com em vaig comprometre. No obstant, ja he començat a buscar cosetes per a l'hivern.

Així, de manera inesperada, he rebut un mail d'un resort del Algarve portuguès en que m'informen que estan interessats en què treballi amb ells.

Està clar que alguna cosa molt estranya hauria de passar per què jo fes l'espantada, però m'agradaria marxar. No seria per diners , però en unes altres circumstàncies escaparia.

Em fa gràcia pensar en aquesta oportunitat, encara que abans que es confirme la mateixa ja està descartada.

Sí, amb la que està caient a Portugal direu, tot i així marxaria si no m'haguès compromés. Sempre buscant noves experiències, nous amics, nous llocs...

l'imcompetent tio de correus

Fa uns dies m'informen via e-mail d'una ONG amb la que col·laboro que correus els està retornant tot el que m'envien d'uns messos ençà i que els informe del meu canvi de domicili.Com que no hi ha hagut oficialment cap canvi domiciliari em presento a Correos de Benicarló per tal de presentar una reclamació.
El senyor de la finestreta em diu que he de parlar amb el cap de repartiment. Així que el truca i em fa esperar-lo una estona breu. El cap de repartiment es dirigeix a mi i em convida a passar a l'oficina.
Ens aseiem i li explico la situació. Amb bones formes em demana disculpes al mateix temps que em diu que ell "no em pot garantir que els enviaments m'arriven al domicili". Em dona una tarja i em diu que davant qualsevol problema m'adrece a ell.
Li responc que no vull anar a males, així que no presentaré la fulla de reclamacions de moment; però que si la situació es torna a repetir el full de reclamacions anirá acompanyat d'una demanda judicial. Moltes gràcies.
M'acompanya amablement a la sortida sense prometre sol·lució al problema i ens acomiadem.
Definitivament he descobert que a aquest home li paguen per una feina que no fa, un exemple més de que aquest país no va bé.

ROMANCE DE LA E.S.O

ROMANCE DE LA ESO


Dicen que va en retroceso
la enseñanza de la E.S.O.


Comprobarlo un padre quiso
y asaltó, sin previo aviso,
a su hija de quince años,
que, con modales huraños,
con evidente impaciencia,
con tono de displicencia
y prostibulario atuendo,
así le fue respondiendo:


-¿Cuándo vivió Alfonso Sexto?
-No está en mi libro de texto.
-¿Y está Felipe Segundo?
-A ese siempre lo confundo.
-¿Y doña Juana la Loca?
-En este curso no toca.
-Dí algún monarca absoluto.
-No se da eso en mi instituto.
-¿Y cuándo se perdió Cuba?
-Ésta... ¡tiene mala uva!
-Pues dí un pintor español.
-Eso no entra en el control.
-¿No sabes quién fue Picasso?
-No. De esas cosas, yo paso.
-¿Cuándo acabó la Edad Media?
-Pues vendrá en la Enciclopedia.
-¿Y las Navas de Tolosa?
-¡Me preguntas cada cosa...!
-¿Y qué fue la Reconquista?
-Si me dieras una pista...
-¿A qué equivalen mil gramos?
-¡Pero si eso no lo damos!
-¿Qué son los números primos?
-Eso tampoco lo dimos.
-¿La ecuación de primer grado?
-Pues tampoco la hemos dado.
-¿Y sabes mucho latín?
-¡Lo dices con retintín...!
-Y tampoco darás griego.
-Se escribe raro, me niego.
-¿Quién fue Ortega y Gasset?
-Lo miraré en internet.
-¿No estudias filosofía?
-¿Para qué me serviría?
-¿Y has dado Literatura?
-No sé... No estoy segura.
-¿Quién compuso 'La Odisea'?
-No tengo ni zorra idea.
-¿En qué obra sale Calisto?
-Yo, papá, eso no lo he visto.
-¿Y Gonzalo de Berceo?
-No viene en el libro, creo.
-¿Y Calderón de la Barca?
-¡Huy, papi, no me seas carca!
-¿Clarín, Baroja, Unamuno...?
-Pues no me suena ninguno.
-¿Algún autor del Barroco?
-De eso sé bastante poco.
-¿Quién fue el Manco de Lepanto?
-Papá, no preguntes tanto.
-Pero, ¿no leéis a Cervantes?
-¡A ese lo leerías antes...!
-Lo tuyo, hija, es deplorable...
-Pues he sacado notable
-Y de ciencias, ¿sabes algo?.
-Me voy, que esta noche salgo.
-Pero, entonces, tú ¿qué sabes?
-No me esperéis; tengo llaves.


Y el padre quedó perplejo.
Al mirarse en el espejo,
se notó cara de idiota.
Musitó una palabrota
y fue a meterse en la cama,
pensando en tan triste drama.

el que busco

Necessito donar un gir a la meua vida, no un gir de 180º però un gir en qualsevol cas.

Estic cansat d'anar de temporada en temporada; de treballs ocasionals i d'haver de tragar-me l'orgull davant determinades persones que a més d'ignorants són prepotents.

Estic cansat d'acceptar treballs que no suposen grans reptes per a mí i, que em permeten crèixer econòmicament però no professionalment ni com a persona (i li estic eternament agraït als amics que m'han ajudat a tirar endavant aquests projectes que m'han ajudat a viure).

Estic cansat de tindre la gent que m'estimo escampada pel món, des de Argentina i Sudàfrica fins a Palma i Bruxelles. D'haver de trobar en falta a un o a una a qui m'agradaria tindre al costat. Cansat d'haver de renunciar a estar amb els meus ( i això que agraeixo evitar totes les bodes i comunions) en moments importants.

Fins i tot buscant el canvi he de deixar coses importants al darrere. Estic mirant de creuar l'Atlàntic, és cert, per començar de nou i no sé si és una bona idea. Renuncio a la Mediterrània? Abandono els pocs amics que em queden a la zona i m'aventuro? Hauria d'oblidar els pits, la mirada i els llavis de la L. i buscar-me el futur en tot cas a Escòcia o Bélgica?

Per què collons és tan difícil? No sé per on començar

L'Europa que ens queda

Sóc bastant pesimista respecte a l'evolució econòmica, social i política del continent.

Possiblement em titllareu d'anticuat si defenso tesis marxistes-leninistes i no us faltarà raó; però encara crec que els bancs -inclosos BCE i FMI- han d'estar al servei de les persones i de la societat en conjunt i no al contrari. Segueixo pensant que cap govern deu fer prevaldre els drets dels bancs sobre els dels ciutadans.

La visita d'Angela Merkel i l'acord per retallar pensions i aumentar l'edat de jubilació als 67 em semblen péssimes notícies.

A nivell local em molesta que la gent done per fet que el PP revalidarà la majoria a Castelló i València així com a la majoria dels ajuntaments valencians on governa (encara que siga una previsió realista m'agradaria una mica més d'optimisme pels opositors). Es dona per fet que Rajoy no tardarà massa a ser president del govern.

Les revol·lucions a Egipte, Iemen i Tunis semblen pèssimes notícies als noticiers espanyols, suposo que la democràcia als països musulmans "és un perill per a Europa" com diu Aznar. I els mitjans russos apunten a una segona gran crisi econòmica a tot el continent que afectarà sobretot a Espanya i Alemanya el 2012.

Millor deixar de llegir la premsa i reprendre Dostoievski. Sembla que és moment de pensar seriosament en fer les Amèriques.

Espero per cert que a l'Argentina -si em decideixo a anar-hi- la gent sigui de mentalitat més oberta que al meu entorn més proper on darrerament sento comentaris que em semblen propis de fa vora 100 anys.

Desficiòs i apàtic

Ahir vaig anar a Tarragona per temes de feina, allí m'havia de trobar amb dos antics companys de feina i la directora de l'hotel on se suposa treballaré aquest any. L'oferta és , en principi, millor del que esperava i del que haviem parlat al octubre però esperava poder "fugir" cap a Mallorca.

Sense haver res confirmat a ses illes em quedava l'esperança que em truquessin abans de la confirmació a Salou.

El fet que la companya i nóvia del amic que em va buscar la feina (per dir-ho així ) em corregeixi el meu alemany quan és incapaç d'articular una frase sencera correcta m'irrita i el seu ànim de superioritat em molesta. Sembla que en lloc de fer-los un favor m'estiguin regalant la vida ells. Vam anar a dinar i vam estar tot el matí junts, es respirava però una calma tensa.

Acabat el dinar vaig decidir anar de compres per la ciutat. Era un dia de pluja com cada cop que hi vinc i l'ambient als carrers era estrany. Vaig trobar la ciutat més estranya que mai, potser pel meu estat d'ànim.

Vaig trobar un antic company de feina i amic que ara treballa a una caseta d'informació turística. Vam estar xarrant una estona amigablement i vaig marxar de tornada. Em vaig alegrar de trobar-lo però em va adivinar l'ànim:

- Sembles apàtic. No t'acaba de convèncer lo de Salou.

Cert, és un projecte que prenc amb relativa il·lusió però que no implica cap gran repte. Potser trobaré a faltar les noies de Mallorca però per fortuna tinc el Karaoke a 50 metres de casa. No tot havia de ser dolent.

Menorca no és Espanya

Abans de res dir-vos que aquest post no és una entrada independentista. Menorca avui per avui segueix sent espanyola i ho serà mentre els habitants de l'illa no declaren l'independència -fet que em semblaria lícit -, però aquest no és el tema.

Aquesta setmana he rebut la visita sorpresa d'uns familiars menorquins que van vindre a la costa valenciana en un viatge organitzat.

Em contaven que en una visita a Morella un jove d'uns 20 anys els pregunta d'on venien.

- De Menorca.

-Mallorca?

- No, Menorca. También en las Baleares pero de la isla de Menorca.

- Ah, o sea que no son españoles...

A la conversa -a un bar- en que em contaven aquesta història es suma un cambrer romanès.

- Pregúntenle como se lia un porro y verá como se lo explican. El otro día hablando con un jefe de obra no sabía decirme donde está Rumanía - quasi tots els seus obrers son romanesos segons ens explicava-y mirando el mapa dudó de donde estaba España.

Entra un jove conegut del cambrer i no ens sap dir la capital de La Rioja. Fem broma i continuem la conversa.

Pensem que estem abocats a la misèria cultural més abominable. No pretenc que els adolescents llegeixen a Flaubert i Dostoievski però em fa por una societat en la que l'ignorància és la nota predominant.

La major part dels joves desconeixen aquestos autors com tampoc saben qui era Fidias ni qui va inventar el termòmetre, la bicicleta ni l'arquitecte de la cúpula de Santa Maria dei Fiore a Florència. Molt menys han sentit parlar de la setmana tràgica de Barcelona ni del cas Matesa o dels successos de Cullera.

Em recorda tot açò a les crítiques que Max Aub va fer a la tecnocràcia tardofranquista on la gent es preocupava només de guanyar-se la vida i era igual saber que no saber. Un país on la gent no té un mínim de cultura, on no coneix el seu propi país és un lloc on es pot manipular fàcilment a la gent. I pel que veig ara en saber qui surt a "Gran Hermano" i "Mujeres, hombres y viceversa" en tenim prou. La resta està a la viquipèdia.

Fal·lera gegantera

L'any 1990 es va crear la Colla de Gegants i Cabuts de Benicarló essent els seus padrins "El Gran Pampofígol" que rep el nom de la fulla de figuera i "La Margallonera" que rep el nom d'una palma autòctona d'aquesta zona de la Mediterrània.

Vaig pertànyer a la colla des de la seua fundació fins fa poc temps i el món geganter va influïr molt en la meua cultura popular. L'ambient geganter va introduïr en el meu vocabulari paraules com: gralla dolça, cercavila, plantada, trobada, dolçaina, tenora, fal·lera, etc...

Vaig aprendre coses dels nostres pobles: les ermites de La Pietat a Ulldecona i la del Remei a Alcanar, els olis del Montsant o les obres de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí on destaca Can Negre. Vaig conèixer l'assud de Xerta i descobrir les avingudes de l'Ebre que van tindre lloc durant la primera meitat del segle XX.

Em vaig familiaritzar amb les jotes típiques del nord del Castelló i sud de Tarragona i degustar pastissets de cabell d'àngel, clotxa, moscatell, arròs al forn i estofat de bou entre d'altres.

La meua vida actual em va separar d'aquest entorn i ,tot i el meu agraïment a tot el mon geganter - des de la Colla de Benicarló fins a la Coordinadora de les Meridionals - he declarat ja el final d'una etapa que em va aportar moltes coses interessants i moments de diversió i coneixements sobre les nostres terres.

És difícil que torne a la colla i que senti aquest món amb l'intensitat amb que ho vaig fer, però el cert és que seria molt complicat entendre'm sense ell. El "ball plà" de Sant Mateu, el "ball de mantons d'Ulldecona, les gralles, dolçaines i tabalets; el "Cant dels Maulets", les baldanes de Tortosa, les faixes rojes... formen part del entorn en el que m'he criat i en el que he crescut com a persona.

Jo confeso. Errors de joventut

Hauria d'haver escrit aquest post fa massa temps però entendreu que costa compartir determinades històries personals, més quan un s'avergonyeix d'elles.

1) T. Havia treballat amb ella l'any anterior a que succeís tot açò. Jo tenia 18 o 19 anys. Ella 25, una filla i estava començant una rel·lació de parella amb un xaval de la seua edat més o menys.

Vam començar a tontejar sense més ni menys i, poc després a sortir a passeig amb la nena, al cine tot sols i a prendre alguna cosa.

Posteriorment vindrien Sms picantons i romàntics i vam acabar amb petonets i carícies poc innoccents. El nòvio es va enterar i vam intercanviar paraules desagradables. Mai més vaig voler saber res d'ella.

2)M.J. Ha sigut el meu gran error en aquest aspecte. Jo acabava d'arribar a Salou a un dels primers hotels on vaig fer d'animador. Arribava com a substitut d'una noia que havien de tirar al carrer i després arribarien dues noies de Granada: M.J. i la Laura.

Des del primer moment vaig sentir una forta atracció per M.J. i vam fer una certa amistat. Un accident després d'una activitat que dirigia jo va fer que M.J. tingués problemes de visió i jo la vaig acompanyar aquells dies a totes bandes.

El sentiment d'agraïment per ambdues parts -ella a mí perquè l'acompanyava al metge, li ficava la pomada..., i jo per amagar la meua part de la culpa- va fer que arribés el moment que jo tant havia esperat.

No vaig entendre que allò era esporàdic i em vaig obsesionar amb ella. La Laura va intentar frenar aquesta situació però les petites discussions es van convertir en una muntanya insalvable. Al poc vam deixar de parlar-nos jo i les dues noies que, pel que sembla, van continuar la seua amistat.

3)D. És un cas curiós i dolorós per a mi. La D. era una companya de la Universitat amb qui vam fer una profunda amistat. Teniem molta confiança i fins i tot vaig estar diverses vegades a casa seua.

En un moment determinat vam començar a intercanviar converses -cara a cara i via msn- d'alt contingut eròtic. Vam arribar a estar els dos al seu llit però no vam fer res. Hi havia alguna cosa en ella que em frenava encara que es pot dir que em sentia atret.

A algun company/-a de classe els vaig confesar la meua atracció física cap a ella i a més se'ns veia sovint junts de compres o als bars. Suposo que això va propiciar el malentés.

Fa quasi un any éls rumors van fer que ella s'enfadés amb mi. Un malentès, la mala baba d'algú... no ho tinc clar. L'amistat era fràgil i es va trencar.

Que a gust m'he quedat!!! No puc arreglar cap dels estropicis que he fet en aquestos tres casos però havia de treure-ho. Més després que algú al facebook m'ho refreguès per cara.

Febre Motown

Mai he tingut talent per la música. De fet, tocar la flauta a l'escola era un suplici i quan vaig aprendre a tocar la guitarra ho vaig abandonar quan ja sonaven els acords de les primeres cançons.

L'influència del meu entorn catalanista em va apropar grups com " Els Pets", Sau i Sopa de Cabra però aquestos van tindre més influència política que altra cosa per estrany que semble. El fet de sentir cançons de cert nivell en català quan aquí tot era -potser encara ho és- l'Espanya Grande va fer que cançons com Bon Dia tingueren una càrrega política de la qual no disposaven.

El que al meu entorn ningú sapiguès idiomes va fer que de xiquet escoltès música espanyola, des de Juanito Valderrama a Los Inhumanos passant per Mecano, Nino Bravo i Camilo Sesto. Aquell viatge a Anglaterra i Gal·les( junt a l'aprenentatge a una acadèmia privada del anglès i els primers contactes amb la llengua alemanya) del que tant us he parlat va significar un contacte amb un nou món musical: Oasis, Robbie Williams i Beatles servien per millorar la pronunciació i acostumar la oïda.

Fa uns pocs anys, quan vaig començar a freqüentar els escenaris dels hotels de la costa em vaig acostumar a determinats espectacles: flamenco, motown, bee gees, abba... Amb alguns artistes he fet certa amistat i vam començar a anar a veure els seus shows quan jo tenia lliure, sortir a karaokes o anar a la platja amb una guitarra i montar-nos les nostres festes.

Em vaig acostumar a sentir determinades cançons conegudes però no massa freqüents als entorns per els que m'havia mogut fins al moment: Chicago, Earth Wind & Fire, Cool & the gang, Bob Marley, Disco Inferno... formen part de la meua cultura musical i vaig aprendre de seguida les lletres i els ritmes de les seues cançons. Amb ells i de manera molt especial The Top Fours, Temptations i Stevie Wonder.

M'he acostumat a sortir amb cantants sudafricans i a envoltar-me de negres - sense eufemismes-per anar a concerts, karaokes i intercanviar un dia de paella i moscatell amb guitarres elèctriques i Funky.

Ànima negra. Trobo a faltar aquelles nits amb els meus amics dels shows, ara uns a Menorca, altres a Lanzarote i algun a Mallorca.

Propòsits d'any nou

Començo l'any a una pedania de Borriol d'una manera tranquila i assossegada -de festa ja en tinc prou durant la meua temporada- amb uns pocs amics i gaudint de barbacoa i algunes coses de picar.

D'acohol quasi ni probar-lo que el dia 1 vull tornar a casa a dinar amb la familia i veure els salts d'ski - fins que algú vulgui veure la missa del Papa i ,amb una mica de sort el concert de Viena.

Com cada any aquestes dates s'omplen de bons propòsits. No fumo, parlo anglès i, encara que no vaig al gimnàs, aquestos propòsits típics no són els meus.

En un mes faig els 28 anys (que depressa passa el temps!!!) i ni he publicat un llibre ni -que sàpiga- he tingut un fill (s'accepten voluntàries jajaja). Així que el meu objectiu aquest any és trobar na certa estabilitat laboral i sentimental i obtindre els diners sufucients per poder anar a l'Argentina a visitar a uan persona molt important per mí i , si puc, arreglar una rel·lació amb ella. En tot cas sembla que la L. vol vindre a Europa amb unes amigues a rendre'm una visita i aprofitaria aquelles dates en que ve per fer amb ella alguna visita pendent.

Si això no fos possible visitaré només la gent més propera a qui dec visites començant per Lleida i acabant per Varsòvia. Gent important però a un altre nivell . També vull visitar patrimonis culturals : Florència, Roma, Bruxelles, l'Alhambra de Granada...

Qui ho diria? Enamorat d'una antoga companya que viu a milers de quilòmetres i buscant, una vegada més una rel·lació que , en principi es veu complicada i a distància, - quantes vegades havia dit que de rel·lacions a distància mai més!!!?- però amb ganes de acabar amb la distància. Encara no sé quin són els seus plans però un cop més ens estem apropant perillosament.

Estaré boig o només enamorat? No serà el mateix?

Ay, que doló!

En tot cas em molesten segons quins comentaris i consells que em diuen que no li faci cas, que em pregunten si té papers (de fet té doble nacionalitat italo-argentina) o que s'interessa per mi per diners (la seua familia està millor situada econòmicament que la meua); i en tot cas el que l'ha buscat he sigut jo...

Evolució ideològica

Molt possiblement alguns dels que m'heu anat llegint creureu que m'he criat en un entorn d'ideologia de centre-esquerra o que sóc un rebotat de l'esglèsia. I tindreu raó a mitges.

Els primers records familiars que tinc són els de la meua àvia que em cantava cançons catalanes i les lectures amb la meua mare abans d'anar a dormir.

Potser el llegir contes de Tagore i poemes de Antonio i Manuel Machado amb set anys no és una molt bona idea quan vols formar al teu fill en la tradició catòlica més pura.

Em van dur a una escola religiosa on vaig aprendre les "quatre regles" i les bondats de Juan Carlos I, Juan Pablo II i la madre Teresa. A més sentiem cada dia crítiques al govern de Felipe González (també crec que a nens de fins 14 anys no cal exposar-los opinió política).

Els meus pares es van involucrar a partir de l'any 90 en el món geganter- més proper a nuclis pancatalanistes que a grups valencianistes/blaveros -i jo també vaig mamar d'aquest entorn. Però inevitablement, el blaverisme va fer acte de presència. En aquest cas a travès del València CF al que em vaig aficionar sobretot a partir de la final de Copa contra el Depor i posteriorment al fer-me penyista i tindre entrdes gratis.

Anglaterra em va reforçar el trencament amb l'esglèsia catòlica i el Xacobeo 99 em va dur cap a les postures més federalistes - em va apasionar la cultura gallega i lleonesa : gastronomia, llengua ( vaig descobrir Castelao, Cristina Pato, Milladoiro) les construccions ( castell de Ponferrada, romànic...), etc... Trencava així també emb el valencianisme del PP.

Els primers treballs en l'indústria del moble i els supermercats van suposar a més de determinats ingressos el primer contacte amb el món sindical i van coincidir amb el Prestige i Iraq, l'atemptat del 11 M... Definitivament no puc donar suport ideològic a aquesta gent.

L'universitat em va donar coneixements en materia econòmica i patrimonial. Ja coneixia Keynes però ara entren al meu món Galbraith, Schumpeter i altres veus crítiques. Complemento aquestes idees amb lectures com "Els raïms de la ira" i em decanto per una ideologia crítica amb el capitalisme salvatge que impera. No em pronuncio directament.

Sobre el paper de l'Esglèsia Catòlica l'única opinió que tinc és que és lliure de opinar i donar consells però no d'imposar la seua ideologia -alterada a través de vora 2000 anys. Cert és que no podem negar l'interés cultural d'aquesta institució - no només en patrimoni material sinò en la cultura popular i en la toponimia- , però també mereixen critiques per la seua acció perjudicial en molts casos al conjunt de la societat: des de la Santa Inquisició fins al pecat que suposa l'ús de preservatius o les dures crítiques a colectius com els homosexuals, o a tot govern - democràtic o no- que opti pel laicisme.

Ample m'he quedat!

Nova etapa

Han passat uns quants messos i un bon grapat de noves situacions des de que vaig deixar aquest blog quan encara estava a territori canari.

Han passat una temporada breu però intensa a l'illa de Mallorca on he conegut gent interessant i conegut nous entorns culturals; un retorn al Maestrat- territori que he trobat més pobre econòmicament, social i cultural que fa uns anys- que m'ha permès retrobar-me amb vells amics i he contactat amb gent del blog.

A una de vosaltres li he possat cara i , sense ser Claudia Schiffer ni Sofia Loren, m'ha semblat una noia interessant i divertida (encara no he pogut visitar-la a Lleida encara que no s'ho crega); i amb una altra hem intercanviat uns quants mails de contingut divers.

Tornarè a Salou com tinc aparaulat? Normalment sí, encara que Mallorca tira i hi ha opcions.

Seguiré en contacte amb vosaltres dos (ja sabeu a qui parlo)? Espero que també.

També és cert que m'he involucrat una mica més en política durant aquests messos, que he anat intercanviat opinió amb un parell de diputats a Madrid... total, per al que val!!!

El AVE es ven com la sol·lució a la crisi mentre jo segueixo donant la raó a Tamames i dient que seria millor canviar l'eix radial i canviar tot l'ample de via a ample europeu per tal de fomentar le comerç i transport de persones i mercaderies amb l'estranger i descol·lapsar la xarxa viària...

La L. m'ha près el pel i m'ha fet fer esforços per averiguar si em mouria perquè tornès a Europa. Ni jo ni el meu amic hem rebut resposta. Se me'n fot!

Marc ha tornat. Al nou blog deixarè tan sols receptes i comentaris sobre temes culturals i etnogràfics.

torno a
CARTESGODES.BLOGSPOT.COM