Molt possiblement alguns dels que m'heu anat llegint creureu que m'he criat en un entorn d'ideologia de centre-esquerra o que sóc un rebotat de l'esglèsia. I tindreu raó a mitges.
Els primers records familiars que tinc són els de la meua àvia que em cantava cançons catalanes i les lectures amb la meua mare abans d'anar a dormir.
Potser el llegir contes de Tagore i poemes de Antonio i Manuel Machado amb set anys no és una molt bona idea quan vols formar al teu fill en la tradició catòlica més pura.
Em van dur a una escola religiosa on vaig aprendre les "quatre regles" i les bondats de Juan Carlos I, Juan Pablo II i la madre Teresa. A més sentiem cada dia crítiques al govern de Felipe González (també crec que a nens de fins 14 anys no cal exposar-los opinió política).
Els meus pares es van involucrar a partir de l'any 90 en el món geganter- més proper a nuclis pancatalanistes que a grups valencianistes/blaveros -i jo també vaig mamar d'aquest entorn. Però inevitablement, el blaverisme va fer acte de presència. En aquest cas a travès del València CF al que em vaig aficionar sobretot a partir de la final de Copa contra el Depor i posteriorment al fer-me penyista i tindre entrdes gratis.
Anglaterra em va reforçar el trencament amb l'esglèsia catòlica i el Xacobeo 99 em va dur cap a les postures més federalistes - em va apasionar la cultura gallega i lleonesa : gastronomia, llengua ( vaig descobrir Castelao, Cristina Pato, Milladoiro) les construccions ( castell de Ponferrada, romànic...), etc... Trencava així també emb el valencianisme del PP.
Els primers treballs en l'indústria del moble i els supermercats van suposar a més de determinats ingressos el primer contacte amb el món sindical i van coincidir amb el Prestige i Iraq, l'atemptat del 11 M... Definitivament no puc donar suport ideològic a aquesta gent.
L'universitat em va donar coneixements en materia econòmica i patrimonial. Ja coneixia Keynes però ara entren al meu món Galbraith, Schumpeter i altres veus crítiques. Complemento aquestes idees amb lectures com "Els raïms de la ira" i em decanto per una ideologia crítica amb el capitalisme salvatge que impera. No em pronuncio directament.
Sobre el paper de l'Esglèsia Catòlica l'única opinió que tinc és que és lliure de opinar i donar consells però no d'imposar la seua ideologia -alterada a través de vora 2000 anys. Cert és que no podem negar l'interés cultural d'aquesta institució - no només en patrimoni material sinò en la cultura popular i en la toponimia- , però també mereixen critiques per la seua acció perjudicial en molts casos al conjunt de la societat: des de la Santa Inquisició fins al pecat que suposa l'ús de preservatius o les dures crítiques a colectius com els homosexuals, o a tot govern - democràtic o no- que opti pel laicisme.
Ample m'he quedat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada