estupidesa nacionalista

Suposo que si queda algun incaut lector d'aquest blog em caurà alguna que altra crítica per aquest escrit. Més tenint en compte la que està caient a Catalunya i publicant-lo la vespra de la Diada Nacional de Catalunya.
Abans de res vull dir que sempre m'han acusat de ser nacionalista, independentista i similar quan jo mai m'he pronunciat. Estic a favor de que a Catalunya s'eduque en català i reconec el fet diferencial.
Dit això,fa uns quants anys que, com sabeu, vaig fer tombs per Europa i treballo amb estrangers, espanyols i gent de totes bandes i pensaments diferents. Ha arribat un moment en el que em sento foraster a quasi tots els llocs.
Diversos dies a la setmana m'agrada aixecar-me una mica abans i anar a fer el cafè mentre llegeixo el diari. El noi del bar on vaig darrerament em parlava en principi castellà, però en coneixe'm un poc va passar a fer-ho en català. Les cambreres mantenen per algun motiu el castellà; jo he acabat per parlar sempre catanyol.
Avui el noi em diu després que li parlès en castellà:
-"Amb lo be que em queies, que venint de fora sempre parles català!"- sonric tot i que la broma no m'ha fet massa gràcia.
Estic llegint un diari personal d'gnès Humbert que explica l'ocupació nazi de França. Sense entrar en justificacions -òbviament sóc contrari a tota ocupació militar, el que s'explica allí em sembla menys cruel del que em podria explicar un palestí, un sarhaui o un ruandés. O bastant similar -potser fins i tot menys cruel - al que van viure fa uns anys a la península balcànica. Per cert guerres totes elles vinculades a nacionalismes.
Estant a Canaries, un asturians van vindre indignats perquè hi havia molts locals alemanys i cap sidreria. La crítica més freqüents dels espanyols (catalans i bascos inclosos) és : " Está pensado todo para guiris - odio aquesta paraula-" O "hay demasiaod guiri" o coses similars.
Amb aquest post vull dir , com a resum, que estic fart, que no m'agrada aquest estúpid nacionalisme de banderes, banderetes i "cuando fuimos los mejores" o "la millor terreta del món".
Sí. Em sento estranger a totes bandes i lliure amb mi mateix.
Si centralitzant competències podem garantir mantindre serveis social com la sanitat, educació digna -en català, o en català i castellà-endavant. No vull nacionalismes de cap mena.
He arribat a la conclusió que és igual de dolent montar una bandera espanyola de no sé quants metres quadrats que no acceptar cap bandera que no sigui la meua.
El nacionalisme com la religió, no serveix per a unir sino més be per separar-nos dels que no són iguals a nosaltres.
Ara si voleu ja podeu criticar

sobre sexe, amor i altres fantasmes

Ahir una nena d'uns 6 anys se'm va quedar adormida al braç mentre mirava l'espectacle. Estava agotada de tot el dia -havia sigut intens per ella. Aquest fet em va despertar aquell instint paternal -maternal que tots tenim i vaig pensar durant uns minuts que m'agradaria per moments tindre nens propis ( o, com la majoria, nens que es creuen propis).
------------------------------
Durant la pausa de la tarde, mentre anava al super a buscar aigua i una mica de xocolata, em va sorprendre una imatge: dos noies -guapes i joves: rosses de pel, i amb la pell morena, formes definides, sense estar primes però tampoc grosses- s'estaven besant apasionadament davant la porta de la botiga davant la cara d'indignació d'alguns veïns i veines de certa edat.
Dic que la imatge em va sorprendre no perquè fossin dones joves i boniques bessant-se, tampoc per la cara de fàstic-indignació de les dones majors ni per les cares fantasioses d'algun que altre dels que per allà passaven. (A mi més que fantasies, la imatge, em va aportar records de les esbojarrades nits mallorquines). La sorpresa venia de que aquesta demostració afectuosa de passió fos a plena llum del dia en un carrer molt transitat per gent de totes classes i edats.
Em plantejo que haguès pensat el visitant Benet XVI si haguès vist l'escena. Suposo que a aquesta gent que està a les JMJ l'imatge els indignaria.
A mi sense cap mena de dubte la imatge m'alegra. No pels motius obvis de bellesa i erotisme -que també- sino perquè és una imatge de normalitat sexual i perquè per a les generacions futures, per als nens; prefereixo aquesta imatge que la dels nens de Somàlia i Etiòpia, la dels abusos sexuals als nens per part d'alguns personatges vinculats a l'esglèsia i a les paraules de personatges com Rouco Varela i companyia.

sempre tard

Sempre he sigut una mica parat i m'ha costat fer passes importants. Potser per això la meua vida sentimental i -per extensió- sexual ha sigut poc més que lamentable.
Vaig començar més tard que la mitjana dels meus amicsa beure, probar els primers- i últims cigarrets- o a mantenir rel·lacions sexuals. No vaig, però ser l'últim.
Potser l'educació cristiana-católica que vaig rebre no va ajudar molt a forjar el meu caràcter actual. Més bé em va frenar i propiciar certa introversió.
Això va canviar amb el temps al mateix ritme que trencava amb l'esglèsia catòlica.
Me'n vaig adonar tard del que certes persones esperaven de mi -especialment en temes sentimentals/ sexuals; però també en altres àmbits: amics, feina, escola...
Com ja he comentat fa alguns messos-potser fins i tot anys-no va ser fins que vaig començar a marxar de casa : Anglaterra, camí de Santiago i les feines a altres indrets més enllà del Maestrat que aquesta mentalitat va anar canviant fins a convertir-me en el personatge que sóc ara.
He observat un important canvi en la meua personalitat els darrers quatre anys -potser he tardat 28 anys en començar a madurar- : les rel·lacions oficioses (ninguna oficial), les festes a Salou i Mallorca, els errors comesos, la posició de cap... hauran influit.
No em fan por "las tías buenas", no em fa por mostrar-me com sóc i expressar els meus pensaments - fins i tot puc mostrar algun sentiment- i, sobretot he après a riure de a vida.
Sí, ... hi ha hagut una belga ( sóc adicte a les dones d'aquest país). Rollito d'una setmana i he vist que sóc capaç d'enfrentar-me a les meues pors i fer coses de les que em creia incapaç.
Interpreteu aquest post com vulgueu que segurament ho fareu malament.

Carta al presidente del gobierno

Mitjançant la pàgina web de La Moncloa els ciutadans podem enviar els nostres escrits a presidència del govern espanyol. Es proposa des de ACAMPADASOL que tots aquells que vulguin demostrar el seu malestar amb la classe política els escribim.
Segurament no valdrà de res ja que no rebrem resposta o serà alguna cosa semblant a "gracias por sus sugerencias" però per si de cas jo ja he enviat la meua.

"Me dirijo a usted con la única intención de solicitarle que cumpla con las funciones de su cargo y lleve a cabo las tareas que el pueblo le ha encomendado.
Recordarle que en la toma de posesión de su actual puesto prometió cumplir y hacer cumplir la Constitución. En ella, se resalta la soberanía del pueblo y los derechos de todos los ciudadanos a expresarse y manifestarse, derechos que últimamente están siendo cercenados a favor de los mercados (entiéndase grandes empresas supranacionanales y banca privada).
En sus manos está ser fiel a su promesa o dimitir si es incapaz de realizar tal tarea.

Usted, y el resto del gobierno han sido elegidos por el pueblo, por tanto deben escucharlo. El pueblo está hablando claramente en las plazas de toda España, en los periódicos y en las redes sociales, sin embargo las autoridades respectivas comienzan a acallarlo usando para ello a las fuerzas del orden que están siendo una herramienta para reprimir la voz de los ciudadanos.

Se les supone valía e inteligencia para hacer frente a situaciones difíciles, ahora ha llegado el momento de que lo demuestren. Si me permite un consejo, el diálogo, la sinceridad, la modestia, la humildad y especialmente la honestidad, suelen ayudar.

Es el momento de que usted y sus compañeros de gobierno, así como el resto de los políticos, que dicen representarnos, se pongan de nuestro lado y defiendan de una vez nuestros intereses. Sé que su posición es difícil, nadie dijo que gobernar era fácil.
NO soy uno de los que ha tomado la calle, aunque ciertamente tienen más mi simpatía que la mayor parte de vds. señores diputados. Temas como la negación contínua de la dación en pago, el cierre de centros de salud (en Catalunya por ejemplo donde vivo gran parte del año), el altísimo índice de desempleo, la venta de armamento español a países en conflicto, la corrupción y que los políticos se suban el sueldo de manera desorbitada,etc... no ayuda a que la ciudadanía tenga una buena imagen de sus representantes.Sólo les pido que durante el tiempo en que sigan en la palestra sean conscientes de que nos estan representando
Atentamente,
xxxxxxxxxxxxxxx
Otro ciudadano pacífico e indignado."

indignats

Els joves i els no tan joves hem començat a sortir tímidament al carrer en el que s'ha vingut denominant " Movimiento 15-m"o "els indignats" demanant "democràcia real ja".
Tot açò uns dies abans d'unes eleccions municipals i autonòmiques en què la dreta més pura, aquella que ni tan sols utilitza la paraula socialista ha monopolitzat les administracions espanyoles, a exepció del País Basc on la força amb major representació ha sigut un partit que pretenien ilegalitzar: Bildu.
Esquerra Unida ha pujat en nombre de vots i de concejals però no hi ha hagut canvis substancials.
La societat s'ha adonat que tan és PP com Psoe, el sistema està esgotat i posats a fer polítiques de dretes millor un partit que ho admeta directament que un que es faça dir socialista.
Perquè els "indignats2 no hem representat un canvi real doncs?
Per diversos motius: el moviment 15M no demanava el vot ni l'abstenció era una demostració de que la gent no creu en l'actual sistema. El efecte de la il·legalització de Bildu i l'aprovació després de les seues llistes va influir més que les protestes d'aquesta setmana.
Semenfotisme relatiu: si els dos partits majoritaris fan les mateixes polítiques se me'n fot qui estiga al govern.
No hi ha democràcia?
Home, acabeu de votar dirà algun. En primer lloc la Llei d'Hondt no només no és molt democràtica sinò que beneficia un bipartidisme clar. Home però si la gent vota lliurement i surten aquestos dos partits... depén , també cal tindre en compte que el dividir (en el cas d'unes generals i les autonòmiques) el territori en circumscripcions diferents altera els resultats beneficiant en molts casos als partits majoritaris.
També hem de dir que en en nostre sistema electoral no es té en compte l'abstenció ni el vot en blanc o nul. Si un 80% dels votants ho feren en blanc es repartirien igualment i sense complexos tots els càrrecs (de fet en les darreres eleccions del 22 M l'abstenció va sumar un 33'77% vots nuls i en blanc a part).
El cas de la corrupció i dels imputats a les llistes indigna els ciutadans tan o més com la llei elecoral, l'absentisme dels diputats i els seus sobresous en època de crisi no ajuda a que els que tenim uns treballs precaris i sous reduits i els que estan a l'atur sentin passió per la classe política. Menys quan tenim un 20 % d'atur de mitja estatal i més d'un 27 % a províncies com Castelló.
I una altra cosa que ens fastidia és que facin política i retalls socials en nom dels bancs. El FMI i el BCE demanen això dons el govern ho fa. Un banc està a punt de fer fallida dons el papi li dona diners dels nostres impostos sense consulta prèvia (veieu Islàndia i compareu amb Espanya) mentre el Strauss Kahn després dels escàndols sexuals rebrà una paga vitalicia i una indemnització.
Qui no està indignat amb aquest sistema?

reparant el passat

Dies de petites grans alegries abans de començar la temporada.

Ahir vaig anar a arreglar uns papers que necessitaré.

Com que el cotxe estava al taller, vaig anar a agafar l'autobus i, just en aquell moment la T. passa davant meu amb un carret de nen. Era inevitable que passessin pel meu costat. Així doncs em vaig apropar a saludar i a veure el nadó.

Dos petonets, xarrem una mica fins que arriba l'autobus i jo decideixo marxar. S'acaba així un període d'anys sense parlar-nos i d'evitar-nos.

Havent vist lo fàcil que és i descobrint que encara tinc al feisbuc amics en comú amb M.J. (ja us he parlat 1000 cops tant de T. com de M.J) em vaig decidir a escriure-li de nou. Mai m'havia contestat - li havia escrit mails, mòbil, etc...-, però a les poques hores rebo un mail dient que està oblidat i que no em diu de quedar perquè ara no està a Espanya però que li agradaria que ens parlessim via mail de tant en tant.

Una altra que després d'un llarg temps sense ni tan sols dignar-se a dir-me "no vull saber res de tu" ( i jo m'ho mereixia que m'ho digués) ha decidit perdonar els meus grans errors emocionals. No em falten motius per estar content.

Risc de fuga

Oficialment en unes setmanes obrim l'hotel i començo una temporada nova a Salou.

Tinc bastant clar que , tot i que en principi no era la meua opció prioritària, torno al Tarragonès tal com em vaig comprometre. No obstant, ja he començat a buscar cosetes per a l'hivern.

Així, de manera inesperada, he rebut un mail d'un resort del Algarve portuguès en que m'informen que estan interessats en què treballi amb ells.

Està clar que alguna cosa molt estranya hauria de passar per què jo fes l'espantada, però m'agradaria marxar. No seria per diners , però en unes altres circumstàncies escaparia.

Em fa gràcia pensar en aquesta oportunitat, encara que abans que es confirme la mateixa ja està descartada.

Sí, amb la que està caient a Portugal direu, tot i així marxaria si no m'haguès compromés. Sempre buscant noves experiències, nous amics, nous llocs...