Moros i Cristians

Les festes de Moros i Cristians encara van ser animades aquell tercer any de la Guerra Europea; però no se sap quina mena de neguit surava en l'ambient que les deslluí bastant.

A Monlió li desgradava un poc aquesta commemoració, que, sens dubte d'origen antic a Cassana com a població arrabassada als moros més o menys incruentament a mitjan segle XIII, no degué presentar durant centúries les característiques grollerament burgeses, ni menys els anacronismes i desfiguracions històriques ni el ridícul barroquisme que havein arribat a adquirir. Ell tenia un amic, un jovençol molt estudiós, fill d'un poble de la Marina, que s'havia dedicat a rastrejar els origens d'aquesta transmutació d'una tradició senzilla, heroica i d'autóctona arrel, la qual es desvirtuava any per any amb un evident decadentisme. Amb l'estúpida "ambaixada" en castellà, estrenada no feia gaire, la festa acusava la forta pressió desnaturalitzadora que partia de les classes elevades de la capital i s'estenia, per sort molt poc a poc, fins a totes les terres del país.

***

També a Catalunya el segle XII, durant les noces del compte de Barcelona Ramon Berenguer amb dona Petronella d'Aragó, es féu un simulacre, en forma de dansa, de la lluita dels sarraïns amb els seguidors de la Creu, a la Catalunya Nova, des de fa segles s'hi fan Moros i Cristians més semblants a la manera valenciana, i a la Catalunya Vella els moros prenen sempre el caràcter de turcs, perquè aquests foren l'assot secular d'aquelles costes. Berga, Olot, Igualada, i moltes poblacions del Camp de Tarragona han conegut i d'alguna manera coneixen encara aquesta festa. A Mallorca, hi ha també danses simbòliques dites de Morets i Moretons... Sembla que la forma actual de les festes amb filades d'andalusos, contrabandistes i altres disfreses estranyes és d'indubtable influència murciana i granadina, i ho prova que els parlaments es fan sempre en llengua diferent de la del nostre poble, que quasi ni l'entén, és a dir, en castellà.

Enric Valor. Sense la terra promesa

En aquest cas Enric Valor fa referència als Moros i Cristians de l'any 1917, i el pobe de Cassan és una representació imaginària de la ciutat de Castalla, localitat natal de l'escriptor.

El meu avi, peniscolà de socarrel, em deia que els moros i cristians de Peníscola ja no són el que eren. "Els han volgut fer igual que a Alacant per als turistes i l'han cagat" deia. De menut jo anava cada any a veure'ls i em cridava l'atenció el colorisme i l'espectaculariat. No parava atenció ni veia l'atemporalitat i la desnaturalització de la que parla Enric Valor als puros que fumaven els caps de cada filà mora ni als trajes de plumes típics d'una desfilada carnavalesca.

Ara,a més de les influències murcianes i granadines ens enfrontem en molts casos a la culturització que suposa adaptar les tradicions per fer-les més atractives als turistes. A costa del turisme -i em dedico al sector- moltes tradicions s'estan desvirtuant i convertint en una espècie de show atrapavisitant que poc o res té a veure amb la tradició original.

No obstant m'ha semblat interessant fer una breu aportació sobre l'origen d'aquesta festa tan arrelada al País Valencià i que representa un gran patrimoni immaterial vinculat al nostre passat multiètnic i multicultural.