Portat pel vent

Si da uns dies parlava de Bélgica i Brusel·les, no em podia deixar a un gran pensador i pintor, involucrat amb el seu temps de tal manera que va arribar a afiliar-se tres vegades al Partit Comunista - explicació, durant les ocupacions de Bélgica durant la 1ª i segona Guerra Mundial el partit va estr il·legalitzat-, belga i universal que representa un dels majors artistes del moviment surrealista. Faig referència a un pintor valò - de Charleroi per més inri - el nom del qual és René Magritte. (Per cert encara esteu a temps de visitar una exposició de tota la seua obra pictòrica al Museu Nacional d'Art d'aquí, de Brusel·les (en front mateix del Palau Reial).
A la imatge teniu Le Mal du pays una de les seues obres més conegudes.
Dit això, parlaré una mica de la meua situació actual que ha fet un gir els darrers dies. Acabat d'arribar a Brusel·les rebo una trucada des de les terres de la Plana i m'ofereixen una entrevista de treball - que retraso uns dies fins que pugui tornar a aquestes terrs. Si la cosa no funcionés sempre tinc l'opció de tornar a les Ardenes -opció interessant que em reservo, però vista la situació familiar actual, prefereixo probar sort a les terres de Castelló i poder passar d'alguna manera els primers nadals sense el meu pare amb la meua mare i germana.



A tot això em queda l'opció d'intsal·lar-me a les Ardenes a partir del mes de maig, quan el fred serà ja menor i hauré pogut fer suport a la meua familia les sempre dures dates nadalenques.
Per cert a vosaltres dos, bones amigues, us he de dir dues coses sobre la meua estimada ciutat de Brusel·les. Esteu ben informades la ciutat no és precisament la més bonica del país, tot i que hi ha indrets interessants; però l'ambient cosmopolita i integrador de la ciutat li dona un no sé qué que la fa especial.
Aquí tothom és estranger i alhora tothom és una peça del gran puzzle que conforma la ciutat. Un bruselés compra pastes a una pastisseria d'argelins i va a sopar marisc, beu cervesa i pren un taxi conduit per un conductor congoleny, sense prejudicis ni temors. Es podria dir que, vertaderament aquesta és una ciutat surrealista - de fet es diu cada vegada que es parla de Magritte per exemple o de la realitat cultural de la capital d'un país artificial que ha esdevingut capital d'un ens també tan artificial com la Unió Europea - que sap conviure amb la seua estranya realitat composada per milions de realitats diferents, una per cada bruselés.

Històries bruseleses, carta des de Sildavia

Escric aquestes lletres des de un petit poble cerveser de la Valònia, tocant la frontera amb el Luxemburg belga des d'on faig escapades a Brusel·les. Hi estaré uns quants dies de visita i arreglant alguns temes pendents.

Brusel·les en sí no és una ciutat especialment atractiva, però gaudeix d'espais interessants i és una de les ciutats més acollidores d'Europa.

La zona de la Grande Place, la Bourse o el Palau de Justícia són a més del Manekken Pis i de l'atomium els llocs més visitats.

Més enllà d'aquests espais , resulta interessant la petjada d'alguns personatges sobre la ciutat en concret i el país en general.

El belga més conegut del món és possiblement el Tintin que va nàixer fa 81 anys amb 16 anys i encara els conserva, però n'hi ha d'altres que segur que també coneixeu. El seu creador Hergé, curiosament és molt menys conegut .

Un altre personatge bruselés és el Lucky Luke, fill de Morris i un dels pocs cowboys que mai va fumar una cigarreta - quan encara no estava tan mal vist; també és bruselés el Marsupilami - una mica menys conegut perque viu a la selva.

Més enllà de la ficció: Jacques Brel, Eddy Merckx i Victor Horta, tot i no ser de la ciutat van deixar bona emprenta a la ciutat.

De Jacques Brel, el gran mestre de la cançó francesa ja he parlat i l'heu escoltat a aquest mateix blog, però va crear un vincle amb la ciutat i altres grans de la cançó com Charles Aznavour, qui sempre va mantindre una gran rel·lació amb la capital.

Merckx ha sigut el major ciclista de tots els temps fins a l'arribada d'Armstrong - empatat a títols amb Indurain- cal considerar que el ciclisme és un esport de gran afició per aquestes terres.

Potser per a nosaltres resulta menys conegut és Víctor Horta. Un gran arquitecte del Art Noveau que és com es conex aquí el modernisme. De familia modesta va estudir a Paris i Brusel·les on va deixar obres importants com la casa Solvay, -d'una prestigiosa familia de químics, l'empressa dels quals explotava durant décades les mines de potasa de Súria i de Torrelavega; la Casa del Poble a Brusel·les- seu del Partit Socialista belga- i altres edificis d'interés turístic i arquitectònic per tot el país.

Desencantat amb el País

Quan els problemes i situacion familiars complexes em van obligar a retardar els estudis universitaris que havia començat a la Universitat Politècnica de València a Gandia, em vaig possar a treballar el moble una temporada fins a poder reprendre'ls.

Vist el panorama vaig deicidir canviar de destinació i, aquesta vegada vaig probar sort a la URV a Tarragona. Terra en la qual he estat de manera intermient des del 2003 i que m'ha donat les oportunitats que al meu país se m'han negat.

Acabada la temporada i després d'uns qants anys plens de preocupacions familiars i personals, he tornat a passar un temps al Maestrat.

Aqui les coses han canviat poc i per a pitjor des del meu punt de vista. A la complicada situacó econòmica que pateix el conjunt del estat cal sumar els problemes estructurals que ja venia patint la província de Castelló des d'època de bonança - una economia basada directa i indirectament en el totxo i on les polítiques de desenvolupament social, econòmic i turístic han sigut durant décades inexistents.
Però més enllà de les coiuntures econòmiques em decepciona una situació político-social predominant a aquestes terres: la pasivitat dels agents socials davant casos com el Cas Fabra i el Gürtel.
Polítics de primera línia valencians s'han aprofitat dels impostos pagats per nosaltres mateixos per donar llicències a empresaris que els feien regals, altres blanquejaven diners i es donaven permisos a empreses de les quals ells eren socis o tenien algun interès, falsificaven documents públics i privats... I a tot això ningú ha sortir al carrer a demanar explicacions ni ningú ha demanat caps ( bé, Costa ha abandonat el càrrec de manera temporal però sense abandonar el càrrec de diputat).
A tot això els principals acusats es limiten a no donar explicacions i a demanar la dimisió del president del govern estatal, tal i com van fer en el cas de l'accident del metro de València on ningú va ser responsable.
Però això no és tot. Si la situació econòmica és lamentable i la siuació política és digna d'un tebeo de Mortadelo y Filemón; lá realitat cultural valenciana tampoc és molt bona. Les associacions culturals i veïnals de mig país es queixen de la falta d'ajuts i subvncions i, actors i músics com Tonino i Raimon es queixen que no se'ls deixa actuar en bona part de localitats valencianes.
Pel quefa la televisió podriem parlar-ne bastant. Des de l'impediment per part de la Generalitat Valenciana a continuar les emissions de TV3 i Canal 33 es suma la politització de bona part dels canal que la TDT emiteix per al País Valencià : Canal 9, Punt 2, Televisión de Castellón, Canal 56 o Las Provincias TV.
Cert és que hi ha determinats intel·lectuals vinculats al Bloc Nacionalista Valencià i algun grup de gent propera al carlisme que fa treballs relativament interessants; però la vida cultural valenciana dista molt de la normalitat, més tnint en compte que gent de la talla de Raimon, Ferran Torrent i Joan Francesc Mira ténen molta més influència fora de les nostres terres que dins de les mateixes.
A tot això, el que sí és cert és que és el nostre dure com a ciutadans i com a membres de la societat civil de fer saber als nostres representants el ostre desencís i fer-los arribar les nostres queixes a més de actuar en la mesura de lo possible per tal d'intentar canviar aquestes situacions tan lamentables. He dicho...

Del "Nuclear?no, gracias" al "Nuclear sí, por favor"

Fa uns anys la societat estava bastant concienciada sobre la conservació del medi ambient i hi havia un tema que preocupava bastant, especialment després del desastre de Chernovil a Ucraïna: les centrals nuclears i la seua seguretat.
Especialment a llocs on hi ha centrals nuclears es veien enganxines amb el dibuix que acompanya aquest text als cotxes. La nuclear era un perill per a la població, la gent protestava i feia pintades amb lemes com "Nuclears a la Moncloa".
Aquest va ser el principi de l'interès per energies renovales com l'eòlica i solar que no produeixen residus i són molt més barates.
Resulta curiós que a partir de la proposta de tancament d'una central nuclear com la de Garoña els moviments socials han canviat. La gent de la zona protesta perquè la nuclear crea riquesa a una zona ruralitzada i deprimida econòmicament.; més si cap en èpoques com l'actual en que l'economia no passa per un bon moment.
Ara a Cofrents s'estan debatint sobre si demanen el seu tancament o si perefereixen que continúe en actiu - almenys això és el que es desprén de les informacions de Canal 9.
Aprofiten les queixes dels ecologistes contra els parc eòlics que trenquen el paisatge i són perillosos per a les aus migratòries i se les fan seues.
Òbviament cadascú defensa els seus interessos, però mai ningú d'aquests contestataris s'ha parat a pensar que si l'energia eòlica no és bona i la nuclear tampoc; les opcions és redueixen?. I per mantenir el nivell de vida i aumentar-lo es necessita energia.
Energia se'n necessita, doncs millor reduír el màxim possible els residus. Possiblement també se'n necessiten de nuclears per completar la demanda, però almenys que complisquen tots els requisits de seguretat i de manera reforçada.

la platja

Vull dedicar aquesta cançó a la meua amiga bloguera Tigre de Papel que està passant per una època de canvis importants en la seua vida.



Fa uns dies vaig rebre una visita inesperada a l'hotel quan van vindre un grup de músics i un company de l'any passat a veure'm. Aquella nit vam sortir per Salou i vam quedar en anar veient-nos de tant en tant.
Així és que ahir, aprofitant que jo tenia lliure, ens vam reunir a la platja amb unes guitarres i alguna cosa per menjar i beure i vam passar allí una bona estona. En un moment donat vam començar a tocar i cantar aquest tema de Bob Marley.
Sembla que en aquell moment em vaig adonar que no fa falta gaire cosa per ser feliç.: unes guitarres, un parell d'amics, patates i una mica de licor em van fer passar una de les millors nits d'aquesta temporada.
En un moment en que està acabant la temporada i no sé que faré d'ací a uns dies més enllà del viatge obligat a Brusel·les, trobar-se amb uns vells amics i disfrutar d'una tarda a la platja cantant i tocant allò de "every little thing gonna be allright", recordar vells temps i intercanviar idees m'ha animat bastant.
Tot i això, aquesta fi de temporada està sent menys preocupant per mi que l'anterior i ja veuré que passa. No em penso estressar.

Sobre la crisi ninja

No sóc un gran economista, però la teoria econòmica era una part important dels meus estudis universitaris. A més he tingut sempre una certa afició a aquest tema i he llegit bastant a certs economistes de la línia de J.M. Keynes; que em convencen més que Ricardo i Smith.

Fabian Estapé : va ser degà a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona i introductor a Espanya de les obres de dos grans economistes: Schumpeter i Galbraith. Durant el govern d'Aznar ja va acusar a Rato i Piqué- ministres d'economia- de no invertir en I+D+I i va predir una caiguda important de l'economia espanyola a mig termini. Òbviament quasi ningú li va fer cas.

Xavier Sala i Martí: Directiu del FCB i professor d'economia a la Universitat de Columbia als Estats Units.

Explica que mentre altres països invertien en I+D, Espanya només ho feia en construcció. Si a un país normal la construcció ocupa entre un 7 i un 9% del P.I.B, a Espanya en els darrers anys aquest sector representaba directament el 19'6% de l'Economia.

La gent en lloc d'invertir en borsa i en universitats ho feia en habitatge, la qual cosa aumentava la demanda i els preus, però el mercat s'ha saturat; no hi ha demanda ni sol·lucions a curt termini perquè no s'han fet els deures. Solbes ha seguit el model de Rato i Piqué, que ha funcionat fins que la bombolla ha estallat.

Leopoldo Abadía: mestre de política d'empresa a la Univeristat de Navarra i conegut últimament pels seus comentaris político-econòmics al programa de Buenafuente; és qui va batejar la crisi amb el nom de crisi ninja; acrònim de No-inputs, no-job, no-activs (sense ingressos no hi ha feina i per tant, no hi ha actius).

No s'ha invertit en crecaió de llocs de treball durant els darrers anys - a Espanya a més s'ha falsejat l'economia amb un creixement immobiliàri desmesurat. Aquesta falta d'inversió en Universitats (especialment en I+D) ha provocat junt amb la crisi bancària mundial que els treballs siguin cada dia més precaris i redueixen els actius de l'economia aumentant l'atur.

Who ya gonna call?

Dedicated to Martin,



Abans que els xiquets es tonressin bojos per Hannah Montana i High School Musical, abans que el cinema i la televisió es convertissin en videojocs plens d'efectes aconseguits amb ordinador, veiem sèries i pel·lícules com els Caçafantasmes, Musculman, El equipo A, S'ha escrit un crim, El dr. Slump, Les totugues ninja o fins i tot Els Picapedra i Bola de Drac.
Martin va vindre amb una samarreta on hi havia escrit "Who ya gonna call?" i el dibuix dels caçafanstasmes a la O de who, per a ell va aquest video musical; espero que us cause records de la infància-adolescència.