Obama copia els discursos a Fidel

Publicat al llibret Palabras que guian, editat a Lima el 1993.

" Cuando ustedes vean alguien que dice: ,"no se", mire´nlo con suspicacia; cuando ustedes oigan decir a alguien "no puedo", mire´nlo con sospecha; cuando ustedes vean a alguien que dice "esto es mucho"...mirenlo con reservas; porque lo que tenemos que decir todos ustedes y nosotros es "SI, PODEMOS". Y lo que no sepamos lo aprendemos! Tenemos que decir que nada es mucho para nosotros!"

FIDEL CASTRO

p.s. Tinc un petit problema amb el teclat d'aquest ordinador i per aix`o els accents surten per ahi ballant. Gr`acies per la vostra comprensi´o.

Llombriu, quaderns de literatura

Fa uns dies, a la casa del poble, van caure a les meues mans una sèrie de quaderns de poesia que semblaven tindre uns quants anys. Portaven per títol "Llombriu, quaderns de literatura" i, en la mateixa portada venia el nom dels diversos autors dels poemes.
En un primer moment no li vaig donar massa importància, ja que els autors eren per a mi desconeguts en la totalitat i els llibrets no cridaven massa l'atenció. No obstant, en un moment determinat descobreixo que l'edició la signen Josep Manuel Sanabdón i Rafael Molina ; el primer dels quals és amic de la família i mestre de llengua i literatura castellana a l'institut de secundària. Així que no és estrany trobar aquests escrits a casa.
Però en el moment en que veus a la contraportada l'any d'edició,;és van publicar entre el 1978 i gener de 1981, la cosa canvia. Més tenint en compte que en aquests escrits publicats a cavall entre València (Avinguda Blasco Ibáñez) i Benicarló (a l'Avinguda Maestazgo ) quan es fa referència a la llengua i a la literatura ho fa sense cap mena de complexos com a llengua i literatura catalana.
En aquests quaderns trobem poemes d'Antoni Matutano, Manolo Benages, Joanma Verdegal i Rossana Zaera entre d'altres que pretenen normalitzar l'ús d'una llengua que era habitual al carrer però no a la literatura de cap tipus. Potser el somni d'aquests jovens i atrevits universitaris en aquell moment, no s'ha complert en la més mínima part. Era un moment difícil on molts tenien uns somnis que el temps ha acabat per esborrar. Però a més dels poemes propis hi trobem de tant en tant algun fragments d'obres publicades a altres editorials valencianes (Tres i quatre, Ed. Puig Campana) per autors de la talla de Josep Piera o Isa Tròlec
Cert és que ja feia uns anys que s'estava lluitant per reivindicar la llengua pròpia i la llibertat amb personatges com Raimon i Ovidi Montllor; però el fet que des d'un poble del nord de la província de Castelló es comencés només acabar d'estrenar la democràcia a publicar poemes en llengua catalana -així diu a l'editorial del segon número- parlant de llibertat des d'una perspectiva valencianista resulta interessant. Aquí teniu un fragment del poema que porta per títol A la manera triomfal dels trovadors d'Adolf Beltran, un altre dels col·laboradors d'aquesta publicació:

Sang meua, valenciana!
Sang maltractada i noble
que segueixes lluitant per deslliurar-te!
No abandones encara!
Després de la tempesta vindrà la matinada!

temps de neteja

Ja fa uns dies que pels carrers del meu poble veig pegatines de caràcter feixista amb lemes intolerants com el de la imatge en contra dels immigrants, dels homosexuals i de la democràcia; causants de tosts els mals de Espanya.

Vistes aquestes reflexions tan profundes a les enganxines m'he decidit entrar a la seua web per investigar una mica més a fons.Per començar sota l'emblema de Alianza Nacional hi ha un subtítol on es pot llegir nacionalismo social (que a mi personalment em recorda al nacionalsocialsismo). Pels costats hi ha diversos emblemes i postals referents a la llengua ( "que no te callen, habla en español") castellana i a lo perniciós que deu ser la llengua catalana -perquè la bandera que tapa la boca no és ni vasca ni gallega, clar que aquestos solen caure milor-, a criticar als homosexuals i a atacar als grups d'immigrants.

A l'explicació de les seues reivindicacions parla de la fi de les autonomies que divideix Espanya de manera artificial en regions i la institució de una República Social on els representants siguen elegits segons els seus mérits - es veu que això de guanyar unes eleccions no és mérit suficient-; nacionalitzar l'agricultura, la ramaderia i la pesca i sortir de la UE que tants mals ha causat a l'estat.

Per sort, són una minoria absoluta. Davant d'una d'aquestes enganxines hi havia una parella mirant-la. La conversa ha sigut la següent:

- Que miedo no?

-Sí, que hay que limpiar España sí, pero de los de la limpieza.

Em tenen content...

Història familiar

La família Forner és coneguda al Maestrat per la seua tradició conservadora. Només cal dir que a l'inici de la Guerra Civil el meu besavi va morir assassinat pels anarquistes junt amb un nebot i que un gemà seu va haver de fugir de la comarca.

En aquell moment el meu besavi era empressari- calafat, que per aquells temps era a Peníscola una de les ocupacions més importants (com a qualsevol poblet mariner de la costa).

Altres membres de la família ocupaven o havien ocupat els càrrecs de jutge i d'alcalde. I encara ara un Forner és concejal d'urbanisme a l'esmenada localitat de Peníscola per el PP.

Mort el seu pare el meu avi i demés germans es van desplaçar a la veïna localitat de Benicarló per circumstàncies, on es van instal·lar.

Allí és va casar anys més tard amb la que seria la meua àvia. Nascuda i criada a Barcelona, la seua família perdia els origens per les terres del Maestrat, però no havia sigut fins acabada la Guerra que els nets dels emigrats hi tornarien.

Si be mai s'havien pronunciat políticament, eren catòlics, però bastant propers al partit de Lerroux.

L'any 1983 vaig nàixer jo. Havien passat gairebé 50 anys i una generació -la dels meus pares- , però degut a les circumstàncies laborals i de l'època em vaig criar amb aquells avis que em van educar en les seues idees -i prejudicis- catòliques i conservadores.

Així doncs, vaig anar a l'escola de La Salle i em van educar amb el fi que sigués un bon cristià i un gran patriota; i quai em convncen. De fet va ser l'ensenyament d'anglès a una acadèmia d'idiomes on coincidia amb xavals d'altres escoles i, sobretot un intercanvi cultural que va coincidir amb el primer contacte amb el sexe que em van fer a començar replantejar-me totes aquestes coses que m'havien explicat.

Vaig començar a prendre interès pel origens de la meua família i vaig descobrir que els meus besavis, avis i mare havien nascut a Catalunya- i en la seua lengua m'havien educat.

A la secundària vaig entrar en contacte amb una realitat més laïca i em vaig apropar a les idees socialdemòcrates que es afiançar definitivament amb la Llei d'estrangeria del govern Aznar i amb el suport del mateix govern a la guerra d'Iraq.

Per si fos poc, els problemes que ha tingut la meua família per una finca comprada legalment l'any 1931 -i de la qual tenim tota documentació- i el fet que el govern municipal del mateix partit conservador ens haja fet la vida impossible a aquest poble m'han acabat de convéncer.

Lamentablement, no es respiren encara aires de canvi a una família que porta més de 70 anys patint a una terra que no els ha estimat.

El turista hispànic

Tot i que els turistes- visitants- ibèrics amb els que acostumo a tractar són minoria davant els britànics, belgues, holandesos i russos; són els que més ens acostumen a desagradar als que ens dediquem a l'hosteleria i el turisme. Aquest post preten, des de l'irreverència, explicar el perquè.

El visitant hispànic sol ser gent de poc món i amb una cultura limitada al seu barri o ciutat. No coneix llengües i els coneixements culturals - incluits els gastronòmics- que poseeix de els llocs on visita són bastant limitats.

Recordo haver viscut en primera persona algú que es lamentav que les seues ostres estaven totalment crues -entenc que no és un plat molt freqüent a la cas d'un obrer,però...- i (una altra persona) anar a u restaurant xinés i queixar-se de la falta de pà;clar que per a un mediterrani menjar sense pà és difícil.

Però més enllà de les diferències gastronòmiques -lógiques per altra banda-, un fet que caracteritza al viatger espanyol és el fet que no parla cap altra llengua que no siga la seua. Quan va a l'estranger diu que no entén res i busca sempre algú que parle la seua llengua. Però no només no les parla -les llengües estrangeres - sinò que no les accepta ni tan sols quan està en minoria.

Quan et trobes davant d'una audiència el 90 % de la qual són gent d'una llengua estrangera , tot i estar a territori espanyol, el més lógic és fer la presentació en la llengua majoritària i anar intercalant-la amb l'espanyol. El espanyol tipus el primer que fa en sentir dus paraules en anglés -o francès o rus- és cridar ben fort : "En español!!!!" sense deixar al pobre locutor acabar la frase.

Una altra cosa típca del visitant espanyol tipus -especialment els grups i, més en concret Inserso, encara que aplicable a molts altres- és fer cues en baixar de l'autobus per entrar al lavabo d'un bar o cafeteria (normal si tenim en compte els problemes prostàtics i la duració del viatge per carretera). El pobre propietari del local ja sap que entre els dos autobusos que li acaben d'entrar vendrà com a màxim dos cafès descafeinats de sobre amb sacarina i quatre botelles d'aigua mineral a canvi ,això sí, de tindre el water ocupat durant més de mitja hora.

Pel que fa al turisme familiar, solen fer trajectes curts i en cotxe. Acostumen a fer soroll pitant el clàxon i cridant a la mare de qualsevol conductor que se'ls aparega pel mig, i mai respecten un pas de vianants. Per anar al poble a buscar quatre rovellons utilitzen el 4 x 4 -els veïns de la zona sempre han pogut arribar a les finques amb el Seat Inca o amb el John Deere, però per arribar des de Barcelona a Mollerussa necessiten un tot terreny, que es veu que les carreteres estan molt malament.

En fi...sort dels turistes que em dónen de menjar; siguen espanyols o estrangers; tot i que ja deduiu quins són els meus preferits.

Portat pel vent

Si da uns dies parlava de Bélgica i Brusel·les, no em podia deixar a un gran pensador i pintor, involucrat amb el seu temps de tal manera que va arribar a afiliar-se tres vegades al Partit Comunista - explicació, durant les ocupacions de Bélgica durant la 1ª i segona Guerra Mundial el partit va estr il·legalitzat-, belga i universal que representa un dels majors artistes del moviment surrealista. Faig referència a un pintor valò - de Charleroi per més inri - el nom del qual és René Magritte. (Per cert encara esteu a temps de visitar una exposició de tota la seua obra pictòrica al Museu Nacional d'Art d'aquí, de Brusel·les (en front mateix del Palau Reial).
A la imatge teniu Le Mal du pays una de les seues obres més conegudes.
Dit això, parlaré una mica de la meua situació actual que ha fet un gir els darrers dies. Acabat d'arribar a Brusel·les rebo una trucada des de les terres de la Plana i m'ofereixen una entrevista de treball - que retraso uns dies fins que pugui tornar a aquestes terrs. Si la cosa no funcionés sempre tinc l'opció de tornar a les Ardenes -opció interessant que em reservo, però vista la situació familiar actual, prefereixo probar sort a les terres de Castelló i poder passar d'alguna manera els primers nadals sense el meu pare amb la meua mare i germana.



A tot això em queda l'opció d'intsal·lar-me a les Ardenes a partir del mes de maig, quan el fred serà ja menor i hauré pogut fer suport a la meua familia les sempre dures dates nadalenques.
Per cert a vosaltres dos, bones amigues, us he de dir dues coses sobre la meua estimada ciutat de Brusel·les. Esteu ben informades la ciutat no és precisament la més bonica del país, tot i que hi ha indrets interessants; però l'ambient cosmopolita i integrador de la ciutat li dona un no sé qué que la fa especial.
Aquí tothom és estranger i alhora tothom és una peça del gran puzzle que conforma la ciutat. Un bruselés compra pastes a una pastisseria d'argelins i va a sopar marisc, beu cervesa i pren un taxi conduit per un conductor congoleny, sense prejudicis ni temors. Es podria dir que, vertaderament aquesta és una ciutat surrealista - de fet es diu cada vegada que es parla de Magritte per exemple o de la realitat cultural de la capital d'un país artificial que ha esdevingut capital d'un ens també tan artificial com la Unió Europea - que sap conviure amb la seua estranya realitat composada per milions de realitats diferents, una per cada bruselés.

Històries bruseleses, carta des de Sildavia

Escric aquestes lletres des de un petit poble cerveser de la Valònia, tocant la frontera amb el Luxemburg belga des d'on faig escapades a Brusel·les. Hi estaré uns quants dies de visita i arreglant alguns temes pendents.

Brusel·les en sí no és una ciutat especialment atractiva, però gaudeix d'espais interessants i és una de les ciutats més acollidores d'Europa.

La zona de la Grande Place, la Bourse o el Palau de Justícia són a més del Manekken Pis i de l'atomium els llocs més visitats.

Més enllà d'aquests espais , resulta interessant la petjada d'alguns personatges sobre la ciutat en concret i el país en general.

El belga més conegut del món és possiblement el Tintin que va nàixer fa 81 anys amb 16 anys i encara els conserva, però n'hi ha d'altres que segur que també coneixeu. El seu creador Hergé, curiosament és molt menys conegut .

Un altre personatge bruselés és el Lucky Luke, fill de Morris i un dels pocs cowboys que mai va fumar una cigarreta - quan encara no estava tan mal vist; també és bruselés el Marsupilami - una mica menys conegut perque viu a la selva.

Més enllà de la ficció: Jacques Brel, Eddy Merckx i Victor Horta, tot i no ser de la ciutat van deixar bona emprenta a la ciutat.

De Jacques Brel, el gran mestre de la cançó francesa ja he parlat i l'heu escoltat a aquest mateix blog, però va crear un vincle amb la ciutat i altres grans de la cançó com Charles Aznavour, qui sempre va mantindre una gran rel·lació amb la capital.

Merckx ha sigut el major ciclista de tots els temps fins a l'arribada d'Armstrong - empatat a títols amb Indurain- cal considerar que el ciclisme és un esport de gran afició per aquestes terres.

Potser per a nosaltres resulta menys conegut és Víctor Horta. Un gran arquitecte del Art Noveau que és com es conex aquí el modernisme. De familia modesta va estudir a Paris i Brusel·les on va deixar obres importants com la casa Solvay, -d'una prestigiosa familia de químics, l'empressa dels quals explotava durant décades les mines de potasa de Súria i de Torrelavega; la Casa del Poble a Brusel·les- seu del Partit Socialista belga- i altres edificis d'interés turístic i arquitectònic per tot el país.