Jacques Brel

L'any passat es va commemorar a Bruxelles i a Paris el 30 aniversari de la mort del mític compositor Jacques Brel amb una sèria d'emotius concerts - a un dels quals vaig tindre la fortuna de poder asistir .




L'importància de Brel ve donada per l'influència a altres compositors i cantautors posteriors; alguns dels quals com Raimon, Joan Manuel Serrat o Lluís Llach ens toquen de ben a prop.
Brel va ser junt amb Edith Piaf i Charles Aznavour el més gran de la chanson francesa, i el personatge que més vegades ha omplert el Teatre Olimpia de París; tot i ser flamenc.
Protagonista de moltes anècdotes, com per exemple ser el primer cantant parafrasejat a un còmic d'Asterix, precisament a "Asterix chez les belges."
Aquí va un petit homenatge.

Una entrevista interessant

Javier Clemente, entrenador de futbol basc i ex-seleccionador espanyol parla de futbol i de política obertament amb Albert Om (TV3- El Club). Coherent amb ell mateix, val la pena escoltar el que diu.

La vida ara

El despertador; l'alarma del mòbil sóna a les 8.45h. Tinc son perquè la nit va acabar tard a un pub que tinc a la vora de casa xarrant amb uns companys de l'hotel o amb algun/a client/a - depén del dia.
Fa molta calor i em quedo al llit una estona més. Retardo l'alarma fins a les 9 ó fins a les 9.30, depén de la són. M'aixeco depresa amb l'il·lusió de no haver sigut acribillat pels mosquits ni atacat per cap mosquit tigre, peró descobreixo ue tinc una ronxa enorme a la cama dreta.
Me'n vaig a la dutxa, m'afaito i prenc la bicicleta per arribar abans de les 10 a l'hotel. Em prenc el meu tallat i començo a preparar el material- staff en diem.
Fem les activitats fins a la 1 i quart, hora en que comencem a dinar. Després de dinar un altre cafè i a continuar la feina fins a les 16.30.
Acabada la feina diurna marxem amb bicicleta fins a l'apartament. Em dutxo per treure'm la suor i l'arena de tot el dia i em faig una siesta d'una hora mínim.
A les 6 em prepao el sopar per tornar a passar per aigua abans de tornar a l'hotel. A les 8 començo una altra vegada fins a passada la mitjanit.
00.30 La jornada ha acabat i anem a prendre alguna cosa amb els del bar i dues o les tres companyes d'animació, a vegades algun client. Fem un resopó: entrepans i hamburgueses són el més habitual; de tant en tant cau un kebap.
Se'ns fan les 2 o més tard habitualment- si anem amb cients o clientes normalment més tard.Riures, cervesa i- molt de tard en tard- sexe i festa.
I demà a tornar a començar perquè aquells clients amb qui t'havies encarinyat tornen a Anglaterra.

Sense feisbuc

Sí, ja sé que hauria d'haver escrit Facebook així ; però l'he vist escrit d'aquesta manera tan curiosa i m'ha fet gràcia.

Com aquells que van dir que mai tindrien mòbil i ara ja no poden viure sense ell, jo renego d'aquesta "xarxa social". Tots els clients, especialment els britànics pregunten si en tinc i em sento un bitxo raro al tindre que explicar que no; que jo internet l'utilitzo no més per organitzar-me els viatges i que amb els amics ja xerro per telèfon o pel messenger.

Potser sóc una mica massa clàssic en aquestes coses, reconec que no vaig tindre un mòbil fins que la meitat dels meus amics ja en tenien, que gairebé no l'utilitzo fora de temporada. Al messenger em conecto relativament poc i de feisbuc, tuenti i coses així ni tan sols els trobo el sentit.

El cas dels blogs en mi és una raresa i va nàixer en un moment de cabreig en veure uns determinats personatges polítics de la comarca a la televisió. Em vaig quedar amb ganes de respondre'ls i vaig fer-ho a través d'un primer blog que ara ja ha desaparegut.

Poc a poc van anar apareixent històries que volia compartir i és per això que aquest blog exixteix. De moment, a juny de 2009 Marc P. Forner no té feisbuc ni similars, però possiblement al final de temporada en tindré cansat de donar explicacions a clients i amics.

Una petita satisfacció

Tota la tarda d'avui i el dia de demà tinc lliure i no estarè a La Pineda-Salou; així que com sempre que es dona aquesta circumstància i algun client especial marxa m'acomiado d'ell i ens intecanviem les adresses electròniques.

Avui ha sigut el primer dia de llàgrimes amb certa importància de la temporada, un adéu- un fins després-molt especial.

Una xiqueta de 4 anys, la seva germana de 10 i una cosina d'aproximadament la mateixa edat- 10 anys- venien amb la mare de les dues germanes i l'avia de les tres xiquetes. Totes jueves alemanyes.

L'àvia, segons m'han explicat va nàixer a Alemanya i es va refugiar a Rússia sent molt jove. La mare de les nenes va nàixer a Rússia, però en quant els va ser possible per la situació político-econòmica van retornar a l'Alemanya de l'est.

M'han preguntat -l'àvia- si sóc jueu. A la qual cosa he respost que sí en el meu alemany macarrònic.

La meua família tant per part paterna com per part materna és d'origen jueu- com la de gran part dels valencians- tot i que ells practique la religió catòlica i jo sóc taoista, però en origen sóc jueu.

Durant aquestes dues setmanes aquesta família ha estat sempre a les activitats que organitzava jo, la petita sempre preguntava per mí i em comunicava amb els russos gràcies a elles. Avui a l'acomiadar-me amb abraçades, llàgrimes, petons; m'han donat una adreça de correu electrònic i m'han insistit totes en que vaja aquest hivern a casa seva prop de la frontera amb la República Txeca. ( Bitte, bitte, bitte...)

Em va emocionar tant la seua història i he valorat tant la seva amistat com m'ha passat amb poca gent. Són gent que no han tingut una vida fàcil - ni l'àvia ni la mare_tia- que té dues filles però no marit (no em va dir si és vidua, soltera o divorciada) i ha de criar dues xiquetes en un nucli petit amb una important minoria jueva de la qual forma part.

Proposta interessant que encara he d'estudiar, per altra banda com invitacions que tinc pendents de fa temps a Maribor (Eslovènia), Göteborg (Suècia), Amsterdam o Southampton (Anglaterra). A més dels freqüents viatges a Bèlgica. Però això és el de menys.

M'ha cridat molt l'atenció l'història familiar d'aquesta gent, la seua amabilitat tot i les circumstàncies vitals que han tingut...espero que es convertisquen en bons amics pugui fer el viatge o no, perquè he après molt d'elles i encara puc aprendre molt més.

Excèlsior, de Joan Maragall

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire;
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble;
fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja;
oblida't de tot regrés;
no s'acaba el teu viatge;
no s'acabarà mai més.

Contra Europa

Quan més coneixo els britànics més m'agraden els francesos.
Treballar en el món del turisme i de l'hosteleria, i en particular treballar amb clients estrangers m'ha fet ser encara més escèptic sobre l'existència d'allò que anomenem Europa.

M'explico; els darrers anys he treballat amb clients de majoria francesa, espanyola, i ara britànics. Els meus preferits, com a clients s'entén, són els belgues i alemanys.
Però anècdotes a part la visió que tinc del món, la que he anat adquirint és més similar a la d'un francès o un belga que a la d'un britànic.
No obstant això, ara estic treballant cada dia amb 900-1000 perosnes de les quals un 90% són britànics, un 5% russos i la resta espanyols. Així que amb la força del temps i la monotonia entenc una mica millor la seua visió.
El que ja tinc clar de totes maneres és l'inexistència d'Europa, un sentiment bastant compartit si es té en compte les prediccions que es tenen de vot a les properes eleccions.
La veritat és que vist això i els caràcters totalment diferents dels europeus, cada vegada dubto més de l'existència d'Europa i de l'utilitat de la UE.
En definitiva, estic cansat dels britànics... i el que m'espera.