La mort de l'art: Goya vs Dalí

Feia molt de temps que no parlava d'art i m'han vingut ganes de fer-ho de els dos artistes que més m'agraden junt amb Vermeer: es tracta de Francisco de Goya y Lucientes per una banda i de Salvador Dalí i Domènech per l'altra.

Parlo de la mort de l'art perquè amb ells va morir la manera tradicional d'entendre'l i, tot i que hi ha hagut artistes importants entre ells i posteriors (Tàpies,Warhol o Miró) ningú no ha sigut capaç de mostrar una nova visió.

La gran novetat que presenta Goya és la capacitat per representar a les seues pintures paisatges emocionals, realitats profundes i internes a la persona. Goya ho fa a les làmines de "Los desastres de la Guerra", a el "Saturno devorando sus hijos" o a "El sueño de la razón produce monstruos". El paisatge real no és vàlid per mostrar el que aquests artistes ens volen ensenyar i s'inventen un món irreal que mostra el nostre subconscient, els nostres sentiments i les nostres pors.

Dalí rep influències de Goya, però aprén així mateix d'artistes amb els qui conviu . Picasso, Pitxot, Lorca o Le Corbusier ténen una influència notable a l'obra de Dalí; però no seria fins a l'expulsió del grup surrealista que Dalí es mostraria en tot el seu esplendor.

A totes les seues obres, Salvador Dalí ens mostra el seu sentiment per sobre de la realitat. La seua realitat és il·lògica però plena de sentit i per això representa un canvi radical en el que haviem vist fins al moment: La persistència de la memòria o El Torero alucinògen- a la foto superior- són una bona mostra. Representacions reals d'imatges i escenes oníriques, somnis plasmats en un quadre.

Potser la gran diferència entre Goya i Dalí siga el color i el que la seua pinture representa. Goya ens vol mostrar una negativitat generalitzada i personal influït per la Guerra i les misèries que veia cada dia als carrers per una banda i per els problemes de salut que el pintor va començar a patir en aquella època ( es queda sord, problemes psicològics,etc...). Dalí en canvi a més d'això és capaç de mostrar-nos les seus pors interiors, els seus traumes i les seues alegries amb quadres incoherents però plens de sentit.

Amb tot això, suposo que no cal dir que no comparteixo amb cap dels dos la ideologia. Dalí es va declarar franquista i amic dels diners, adoptant amb gust el que pretenia ser un insult, el "Avida Dollars" com a nom propi. Res més lluny de la meua ideologia tot i que, els diners són necessaris en la seua justa mesura.

Del nacionalisme de Goya també estic bastant lluny, però potser vist amb perspectiva l'entenc més que a Dalí. No obstant, en tots dos el que valoro és l'art i el sentiment que la seua obra inspira. L'art s'ha d'analitzar i valorar fora de tota vinculació política que el puga contaminar.