Els millors anys de la meua vida

Diuen que només hi ha una oportunitat per donar una primera bona impresió. No sé quina és la que tindrien de mí aquella noia que repartia publicitat quan em va veure passejar per la Gran Vía madrilenya amb un barret vietnamita amb tota naturalitat, o el director de l'empresa quan li vaig fer la brometa del sobre de sucre a la primera reunió.
Per mí les seues cares són escenes per recordar. Moments memorables que comparteixen un lloc al meu record amb aquell primer matí en el que la innombrable es va aixecar i va vindre a buscar-me sense dir res més a la habitació on estava jo i em va besar. Les carreres sota la pluja amb la T - amagant-nos dels seu nóvio- que van acabar amb aquelles carícies i el xiuxiueig dient-me "Yo te quiero".
Aquells moments tendres de joventut en que deixava un partit de futbol a la mitja part per reunir-me amb ella i vacil·lava al guàrdia que em deia "Sabes que luego no vas a poder volver a entrar...", a Manolo el del Bombo encanant la boina al toldo del seu bar davant un bon grapat d'escocesos que no entenien res.
Diu una amiga meu que "mai perdrà el afecte per les coses i persones que l'han fet ser qui és". Doncs això que vint-i-___ anys dónen per molt i que algunes d'questes escenes estan gravades a la meua memòria en lletres d'or ; com els viatges amb el cotxe de Ro per les carreteres secundàries de l'interior escoltant un vell cassette de SAU que ja feia sons estranys,o com les escenes divertides que van quedar registrades en fotos absurdes en paper - què és això de la fotografia digital?(als anys 90 això no existia)- i els intercanvis de negatius o els partits de futbol al pati de l'escola els dissabtes per als quals haviem de saltar la valla de manera clandestina.
També recordaré aquella hora i mitja atrapats a l'interior d'un tren regional a cent metres de l'estació de Salou perquè un carret de Mercadona - això ens va dir el revisor- s'havia enganxat a la part inferior del tren ni aquells viatges també amb tren sense pagar, amagant-nos del revisor, amb la D. o la A.; infinites trobades amb gent que estimo o que he estimat, mirades còmplices, etc...
Suposo- i espero que així siga- que em recordaran, que m'identificaran com un tipus caxondo i romàntic alhora, un sentimental que té la capacitat de fer riure. Sí, el de la foto sóc jo.