Po(r)pularitat

Començo un any que es preveu difícil a nivell econòmic i personal.I dic que el començo ara perquè tal dia com avui fa vint-i-___ anys diuen que vaig nàixer a un hospital de Tortosa.
Acabats els estudis i a punt per emprendre una nova feina comença una nova etapa en la meua vida; una etapa crítica que vindrà determinada per centenars de factors externs i interns.
Estic en una etapa de transició en la que apareixen noves relacions, noves persones al meu entorn i altres que havien sigut importants a la meua vida van a poc a poc desapareixent d'ella.
El canvi que va suposar marxar del meu entorn més proper ha fet que em mostre més extrovertit i la gent s'apropa més a mí; o aquesta és la meua sensació. El meu treball també ha influït suposo per a que açò passe.
El fet és que si primer van ser dos clientes adolescents qui es van obsesionar d'alguna manera amb la meua persona, les quals m'agobiaven al messenger i em trucaven al mòbil cada dos per tres; ara em fa por veure que hi ha altres espies fora de la Comunidad de Madrid.
Potser sone a exageració, però no ho és si afirmo que em sento perseguit. Ja no només són adolescents que van aconseguir la meua adressa electrónica o joves nórdiques que s'enamoren de mí essent encara menors.
M'explico. Durant el viatge a Madrid que va tindre lloc a finals de gener, vaig coincidir al tren amb una dóna jove, simpàtica d'entre 35 i 40 anys. El viatge en Estrella és llarg i els compartiments incómodes, així que vam anar a la cafeteria i allí vam estar xarrant bona part del trajecte.
Arribem a Chamartín i ens separem sense més. Jo i el meu amic- que va viatjar bona part del recorregut en un altre compartiment- ens desplacem fins al Metro que ens havia de dur a Gran Via i d'allí a esmorzar, a l'hotel i cap a la Fira.
Passen uns dies, tornem a casa, jo em dedico a les meues gestions i apenes em conecto a internet. Però quan ho faig veig que hi ha alguna persona que s'ha agregat la adressa de correu electrònic que utilitzo exclusivament per feina.
El meu amic desconeix aquesta adreça perquè per comunicar-me amb ell n'utilitzo una altra, i jo en cap cas li vaig donar aquesta adreça a la dona amb qui vaig coincidir i que no coneixia de res. Em convida a anar a casa seua .
Pel carrer la gent em para i em fa sempre les mateixes preguntes: On estàs ara? Per a qui treballes? Perquè no treballes normalment ací?
Realment els interessa la meua vida professional tant que són incapaços de preguntar-me abans com estic? Els interessa tant la meua modesta opinió sobre les administracions turístiques o només volen tocar la moral?
No sé com prendre-m'ho tot plegat. És tot tan estrany i absurd...