No sé escriuré massa bé l'italià tot i que el parlo freqüentment, així que escriuré en català, valencià o com li vulgueu dir, com sempre.
L'any 97 crec que era quan vaig veure aquest film per primera vegada. Va ser la recomanació d'un amic de classe- per cert em va xafar el final.
Em vaig emocionar la primera vegada i encara fa uns dies quan la vaig veure a TD8 -abans cityTv vaig estar a punt de deixar caure unes llàgrimes.
La música de Nicola Piovani (després li van ficar lletra Noa en anglès i ella mateixa amb Miguel Bossé en castellà) és encertada per al que explica la pel·licula.
La figura de Guido és entranyable; la d'un pare que intenta fer riure al seu fill dins un camp de concentració nazi. El "È vero"de Giosué al final de la història ens fa plorar.
Alguns, especialment jueus la van criticar per fer una comèdia dramàtica sobre un tema tan seriós. Una vegada més discrepo amb ells -es un poble patidor el jueu, però també torturador (Palestina)-; però Begnini ens va donar un cant a la vida. I ens va recordar a tots que per difícil que siga la nostra situació, "La vita è bella".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada