Els personatges -ara històrics- que veia cada vespre a casa els avis van influir en el món en que començava a viure.
El etern president del govern era Felipe González que em va acompanyar fins als 15 anys, després vindria Aznar però això ja son figues d'un altre paner.
L'any 1989 Alemanya es va unificar. Milers de berlinesos d'una i d'altra banda van derruir el mur que els separava després d'unes paraules del president de la RDU declarés que obriria les fronteres. Jo tenia 6 anys i tots a casa es van enganxar a la tele d'una manera sorprenent, canviava una època i jo ho vivia.
Gorbatxov, Arafat, Kohl, Mitterand sortien diàriament a la TV i jo els veia a la saleta amb els meus avis. Era una classe política com la que mai més he vist; líders de masses com Joan Pau II i la Mare Teresa.
Palestina havia sigut robada pels jueus 20 segles després de la seua expulsió pels romans amb Schabowski, l'excusa de l'holocaust nazi i des d'aquell moment les víctimes van passar a ser botxins d'un poble que mai els havia fet cap mal.
Alemanya s'unificava, Txecoslovàquia es dividia en dos, la URSS s'obria a occident, Espanya s'acabava de democratitzar i jo, que ho estava vivint no era conscient d'allò. Però sabia que alguna cosa estava passant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada