Stand by

Amb estudis i salut, però sense feina i amb escasos ingresos. Sense motivació que em faça emprendre el nou dia amb il·lusió i amb l'amor perdut; em trobo en una situació personal i econòmica complicada agreujada pels problemes urbanístics que presenten les poques terres que pertanyen a la meua familia des de 1901 tot i l'empeny d'algun empresari local en que aquestes terres són seues.
Cada dia que passa les meues il·lusions sembla que s'esfumen una mica més i el meu futur s'embruta de tristesa, fracàs i malenconia, de records de temps millors. D'aquells temps en que els caps de setmana ens reuniem amb la família o amb els amics, d'aquells temps en que els diumenges anava amb el meu cosí a Mestalla i em quedava amb la rossa als jardins de l'avinguda de Suècia.
Em passen fotos i muntatges amb escenes de quan passavem la pasqua i el cap d'any els amics tots junts, d'aquells viatges en bicicleta... parlo amb la D. i recordo bons moments amb ella i la seua germana. Riem però immediatament desprès em vénen ganes de plorar en veure quina és la meua situació actual.
Gràcies dels pares i d'algun amic que puc fer una vida normal. Des de que vaig tornar la meua vida s'ha convertit en una muntanya, en un lastre que m'impedeix avançar.
Definitivament, el 2009 no està sent el meu any. Necessito donar un gir de 180 graus a la meua vida i em resulta difícil tornar a ser el de sempre. Aquell Marc de les bromes i dels acudits dolents, el que s'intentava lligar a tota noia que es posés en el meu camí- i acabava escaldat, cal dir-ho, la meitat de les vegades-, aquell que sorprenia en les meues eixides de tó, el que s'enfadava per no res però no es molestava per coses que poguessin ser considerades més greus. Aquell està en stand-by.