Viure sol no significa estar sol, viatjar sol tampoc. Per motius professionals em veig "obligat", de fet va ser una decisió personal, a pasar molt de temps sol.
Quan vaig anar a estudiar a Tarragona vaig anar a un lloc on no coneixia ningú. Per sort, vaig trobar el pis que buscava i el vaig compartir amb una noia guapísima, però passava llarg temps sol al pis, així que vaig optar per no anar més que a dormir i buscar la manera de conèixer gent i adaptar-me al lloc.
Aquí és difícil, a la gent els costa obrir-se als altres; Així que com sempre vaig acabar amb els companys de la Universitat, i sobretot amb gent de Colòmbia, Costa Rica i Argentina.
Després va venir l'estiu a Banyoles, un Nadal sol a Tarragona, Menorca, Costa Brava i Salou. Aprofito el temps lliure per fer petites escapades també sol i reunir-me a estones amb gent que ja coneixo, especialment clients que s'han convertit en amics, però també companys de feina o gent que ha coincidit amb mi als bars on anem a veure el futbol o a la Universitat.
M'agrada anar a llocs nous i descobrir que el tracte amb la gent és igual a tot arreu, però sóc un animal de costums i m'agrada tallar-me el cabell al mateix lloc (si pot ser a Tarragona, però també hi ha un lloc al poble i un altre a Banyoles on vaig si estic allí o prop), prendre el cafè a les mateixes cafeteries :el que més em costa i el primer que faig quan vaig a un lloc nou és trobar el bar que busco o trobar el supermercat que em convença en preus i qualitat.
Sí, m'agrada viatjar sol i descobrir pel meu compte l'espai on em trobo, tractar amb els baristes des del primer dia per tal que al tercer ja sàpiguen el que vols quan entres per la porta, veure com la gent em saluda pel carrer o et diu "Abans t'he vist per allà al Passeig", veure com al msn hi ha gent que em parla des de Suècia, Eslovènia o Bèlgica per exemple (alguns no sé qui són). I això ho he aconseguit viatjant sol perquè quan anem acompanyats ens refugiem en la companyia que ja tenim i ens costa més obrir-nos a noves experiències i a noves coneixences.
Tot i això, a vegades em sento buit i trobo a faltar l'estabilitat que mai he tingut: me'n recordo de la D., de la T. i d'alguna més que en un moment determinat va estar amb mí i voldria que hi sigués alguna d'elles en el meu món, al meu costat. Mai seré feliç del tot, però m'agrada la vida que he portat fins ara.
2 comentaris:
M'ha agradat el teu post. Jo mai he sigut capaç de viatjar sola, em costa molt anar sola als llocs, ni que sigui a fer un cafè. Però m'encantaria poder gaudir de la soledat com ho fas tu... m'encantaria ser més independent. Ara bé, la companyia de certes persones... no les canviaria per a res del món...
Utnoa, és difícil i al principi et passes el dia renegant o preguntant-te "Quò faig aquí? Perquè faig açò?", però he après a viure així i això m'ha ajudat a crèixer a nivell personal.
Per altra banda, ja he dit hi ha certes companyies que es troben a faltar, però sé que aquestes persones estan amb mí en esperit i mai estic realment sol; simplement les companyies van canviant per etapes o segons on sigui.
En conclusió, difícil però gratificant.
Publica un comentari a l'entrada