Cartes godes

estupidesa nacionalista

2011-09-10T00:57:00.000-07:00

Suposo que si queda algun incaut lector d'aquest blog em caurà alguna que altra crítica per aquest escrit. Més tenint en compte la que està caient a Catalunya i publicant-lo la vespra de la Diada Nacional de Catalunya.
Abans de res vull dir que sempre m'han acusat de ser nacionalista, independentista i similar quan jo mai m'he pronunciat. Estic a favor de que a Catalunya s'eduque en català i reconec el fet diferencial.
Dit això,fa uns quants anys que, com sabeu, vaig fer tombs per Europa i treballo amb estrangers, espanyols i gent de totes bandes i pensaments diferents. Ha arribat un moment en el que em sento foraster a quasi tots els llocs.
Diversos dies a la setmana m'agrada aixecar-me una mica abans i anar a fer el cafè mentre llegeixo el diari. El noi del bar on vaig darrerament em parlava en principi castellà, però en coneixe'm un poc va passar a fer-ho en català. Les cambreres mantenen per algun motiu el castellà; jo he acabat per parlar sempre catanyol.
Avui el noi em diu després que li parlès en castellà:
-"Amb lo be que em queies, que venint de fora sempre parles català!"- sonric tot i que la broma no m'ha fet massa gràcia.
Estic llegint un diari personal d'gnès Humbert que explica l'ocupació nazi de França. Sense entrar en justificacions -òbviament sóc contrari a tota ocupació militar, el que s'explica allí em sembla menys cruel del que em podria explicar un palestí, un sarhaui o un ruandés. O bastant similar -potser fins i tot menys cruel - al que van viure fa uns anys a la península balcànica. Per cert guerres totes elles vinculades a nacionalismes.
Estant a Canaries, un asturians van vindre indignats perquè hi havia molts locals alemanys i cap sidreria. La crítica més freqüents dels espanyols (catalans i bascos inclosos) és : " Está pensado todo para guiris - odio aquesta paraula-" O "hay demasiaod guiri" o coses similars.
Amb aquest post vull dir , com a resum, que estic fart, que no m'agrada aquest estúpid nacionalisme de banderes, banderetes i "cuando fuimos los mejores" o "la millor terreta del món".
Sí. Em sento estranger a totes bandes i lliure amb mi mateix.
Si centralitzant competències podem garantir mantindre serveis social com la sanitat, educació digna -en català, o en català i castellà-endavant. No vull nacionalismes de cap mena.
He arribat a la conclusió que és igual de dolent montar una bandera espanyola de no sé quants metres quadrats que no acceptar cap bandera que no sigui la meua.
El nacionalisme com la religió, no serveix per a unir sino més be per separar-nos dels que no són iguals a nosaltres.
Ara si voleu ja podeu criticar

sobre sexe, amor i altres fantasmes

2011-08-17T03:10:00.001-07:00

Ahir una nena d'uns 6 anys se'm va quedar adormida al braç mentre mirava l'espectacle. Estava agotada de tot el dia -havia sigut intens per ella. Aquest fet em va despertar aquell instint paternal -maternal que tots tenim i vaig pensar durant uns minuts que m'agradaria per moments tindre nens propis ( o, com la majoria, nens que es creuen propis).
------------------------------
Durant la pausa de la tarde, mentre anava al super a buscar aigua i una mica de xocolata, em va sorprendre una imatge: dos noies -guapes i joves: rosses de pel, i amb la pell morena, formes definides, sense estar primes però tampoc grosses- s'estaven besant apasionadament davant la porta de la botiga davant la cara d'indignació d'alguns veïns i veines de certa edat.
Dic que la imatge em va sorprendre no perquè fossin dones joves i boniques bessant-se, tampoc per la cara de fàstic-indignació de les dones majors ni per les cares fantasioses d'algun que altre dels que per allà passaven. (A mi més que fantasies, la imatge, em va aportar records de les esbojarrades nits mallorquines). La sorpresa venia de que aquesta demostració afectuosa de passió fos a plena llum del dia en un carrer molt transitat per gent de totes classes i edats.
Em plantejo que haguès pensat el visitant Benet XVI si haguès vist l'escena. Suposo que a aquesta gent que està a les JMJ l'imatge els indignaria.
A mi sense cap mena de dubte la imatge m'alegra. No pels motius obvis de bellesa i erotisme -que també- sino perquè és una imatge de normalitat sexual i perquè per a les generacions futures, per als nens; prefereixo aquesta imatge que la dels nens de Somàlia i Etiòpia, la dels abusos sexuals als nens per part d'alguns personatges vinculats a l'esglèsia i a les paraules de personatges com Rouco Varela i companyia.

sempre tard

2011-08-07T16:16:00.000-07:00

Sempre he sigut una mica parat i m'ha costat fer passes importants. Potser per això la meua vida sentimental i -per extensió- sexual ha sigut poc més que lamentable.
Vaig començar més tard que la mitjana dels meus amicsa beure, probar els primers- i últims cigarrets- o a mantenir rel·lacions sexuals. No vaig, però ser l'últim.
Potser l'educació cristiana-católica que vaig rebre no va ajudar molt a forjar el meu caràcter actual. Més bé em va frenar i propiciar certa introversió.
Això va canviar amb el temps al mateix ritme que trencava amb l'esglèsia catòlica.
Me'n vaig adonar tard del que certes persones esperaven de mi -especialment en temes sentimentals/ sexuals; però també en altres àmbits: amics, feina, escola...
Com ja he comentat fa alguns messos-potser fins i tot anys-no va ser fins que vaig començar a marxar de casa : Anglaterra, camí de Santiago i les feines a altres indrets més enllà del Maestrat que aquesta mentalitat va anar canviant fins a convertir-me en el personatge que sóc ara.
He observat un important canvi en la meua personalitat els darrers quatre anys -potser he tardat 28 anys en començar a madurar- : les rel·lacions oficioses (ninguna oficial), les festes a Salou i Mallorca, els errors comesos, la posició de cap... hauran influit.
No em fan por "las tías buenas", no em fa por mostrar-me com sóc i expressar els meus pensaments - fins i tot puc mostrar algun sentiment- i, sobretot he après a riure de a vida.
Sí, ... hi ha hagut una belga ( sóc adicte a les dones d'aquest país). Rollito d'una setmana i he vist que sóc capaç d'enfrentar-me a les meues pors i fer coses de les que em creia incapaç.
Interpreteu aquest post com vulgueu que segurament ho fareu malament.

Carta al presidente del gobierno

2011-08-03T02:53:00.001-07:00

Mitjançant la pàgina web de La Moncloa els ciutadans podem enviar els nostres escrits a presidència del govern espanyol. Es proposa des de ACAMPADASOL que tots aquells que vulguin demostrar el seu malestar amb la classe política els escribim.
Segurament no valdrà de res ja que no rebrem resposta o serà alguna cosa semblant a "gracias por sus sugerencias" però per si de cas jo ja he enviat la meua.

"Me dirijo a usted con la única intención de solicitarle que cumpla con las funciones de su cargo y lleve a cabo las tareas que el pueblo le ha encomendado.
Recordarle que en la toma de posesión de su actual puesto prometió cumplir y hacer cumplir la Constitución. En ella, se resalta la soberanía del pueblo y los derechos de todos los ciudadanos a expresarse y manifestarse, derechos que últimamente están siendo cercenados a favor de los mercados (entiéndase grandes empresas supranacionanales y banca privada).
En sus manos está ser fiel a su promesa o dimitir si es incapaz de realizar tal tarea.

Usted, y el resto del gobierno han sido elegidos por el pueblo, por tanto deben escucharlo. El pueblo está hablando claramente en las plazas de toda España, en los periódicos y en las redes sociales, sin embargo las autoridades respectivas comienzan a acallarlo usando para ello a las fuerzas del orden que están siendo una herramienta para reprimir la voz de los ciudadanos.

Se les supone valía e inteligencia para hacer frente a situaciones difíciles, ahora ha llegado el momento de que lo demuestren. Si me permite un consejo, el diálogo, la sinceridad, la modestia, la humildad y especialmente la honestidad, suelen ayudar.

Es el momento de que usted y sus compañeros de gobierno, así como el resto de los políticos, que dicen representarnos, se pongan de nuestro lado y defiendan de una vez nuestros intereses. Sé que su posición es difícil, nadie dijo que gobernar era fácil.
NO soy uno de los que ha tomado la calle, aunque ciertamente tienen más mi simpatía que la mayor parte de vds. señores diputados. Temas como la negación contínua de la dación en pago, el cierre de centros de salud (en Catalunya por ejemplo donde vivo gran parte del año), el altísimo índice de desempleo, la venta de armamento español a países en conflicto, la corrupción y que los políticos se suban el sueldo de manera desorbitada,etc... no ayuda a que la ciudadanía tenga una buena imagen de sus representantes.Sólo les pido que durante el tiempo en que sigan en la palestra sean conscientes de que nos estan representando
Atentamente,
xxxxxxxxxxxxxxx
Otro ciudadano pacífico e indignado."

indignats

2011-05-23T04:16:00.000-07:00

Els joves i els no tan joves hem començat a sortir tímidament al carrer en el que s'ha vingut denominant " Movimiento 15-m"o "els indignats" demanant "democràcia real ja".
Tot açò uns dies abans d'unes eleccions municipals i autonòmiques en què la dreta més pura, aquella que ni tan sols utilitza la paraula socialista ha monopolitzat les administracions espanyoles, a exepció del País Basc on la força amb major representació ha sigut un partit que pretenien ilegalitzar: Bildu.
Esquerra Unida ha pujat en nombre de vots i de concejals però no hi ha hagut canvis substancials.
La societat s'ha adonat que tan és PP com Psoe, el sistema està esgotat i posats a fer polítiques de dretes millor un partit que ho admeta directament que un que es faça dir socialista.
Perquè els "indignats2 no hem representat un canvi real doncs?
Per diversos motius: el moviment 15M no demanava el vot ni l'abstenció era una demostració de que la gent no creu en l'actual sistema. El efecte de la il·legalització de Bildu i l'aprovació després de les seues llistes va influir més que les protestes d'aquesta setmana.
Semenfotisme relatiu: si els dos partits majoritaris fan les mateixes polítiques se me'n fot qui estiga al govern.
No hi ha democràcia?
Home, acabeu de votar dirà algun. En primer lloc la Llei d'Hondt no només no és molt democràtica sinò que beneficia un bipartidisme clar. Home però si la gent vota lliurement i surten aquestos dos partits... depén , també cal tindre en compte que el dividir (en el cas d'unes generals i les autonòmiques) el territori en circumscripcions diferents altera els resultats beneficiant en molts casos als partits majoritaris.
També hem de dir que en en nostre sistema electoral no es té en compte l'abstenció ni el vot en blanc o nul. Si un 80% dels votants ho feren en blanc es repartirien igualment i sense complexos tots els càrrecs (de fet en les darreres eleccions del 22 M l'abstenció va sumar un 33'77% vots nuls i en blanc a part).
El cas de la corrupció i dels imputats a les llistes indigna els ciutadans tan o més com la llei elecoral, l'absentisme dels diputats i els seus sobresous en època de crisi no ajuda a que els que tenim uns treballs precaris i sous reduits i els que estan a l'atur sentin passió per la classe política. Menys quan tenim un 20 % d'atur de mitja estatal i més d'un 27 % a províncies com Castelló.
I una altra cosa que ens fastidia és que facin política i retalls socials en nom dels bancs. El FMI i el BCE demanen això dons el govern ho fa. Un banc està a punt de fer fallida dons el papi li dona diners dels nostres impostos sense consulta prèvia (veieu Islàndia i compareu amb Espanya) mentre el Strauss Kahn després dels escàndols sexuals rebrà una paga vitalicia i una indemnització.
Qui no està indignat amb aquest sistema?

reparant el passat

2011-04-05T06:13:00.000-07:00

Dies de petites grans alegries abans de començar la temporada.

Ahir vaig anar a arreglar uns papers que necessitaré.

Com que el cotxe estava al taller, vaig anar a agafar l'autobus i, just en aquell moment la T. passa davant meu amb un carret de nen. Era inevitable que passessin pel meu costat. Així doncs em vaig apropar a saludar i a veure el nadó.

Dos petonets, xarrem una mica fins que arriba l'autobus i jo decideixo marxar. S'acaba així un període d'anys sense parlar-nos i d'evitar-nos.

Havent vist lo fàcil que és i descobrint que encara tinc al feisbuc amics en comú amb M.J. (ja us he parlat 1000 cops tant de T. com de M.J) em vaig decidir a escriure-li de nou. Mai m'havia contestat - li havia escrit mails, mòbil, etc...-, però a les poques hores rebo un mail dient que està oblidat i que no em diu de quedar perquè ara no està a Espanya però que li agradaria que ens parlessim via mail de tant en tant.

Una altra que després d'un llarg temps sense ni tan sols dignar-se a dir-me "no vull saber res de tu" ( i jo m'ho mereixia que m'ho digués) ha decidit perdonar els meus grans errors emocionals. No em falten motius per estar content.

Risc de fuga

2011-03-24T11:45:00.000-07:00

Oficialment en unes setmanes obrim l'hotel i començo una temporada nova a Salou.

Tinc bastant clar que , tot i que en principi no era la meua opció prioritària, torno al Tarragonès tal com em vaig comprometre. No obstant, ja he començat a buscar cosetes per a l'hivern.

Així, de manera inesperada, he rebut un mail d'un resort del Algarve portuguès en que m'informen que estan interessats en què treballi amb ells.

Està clar que alguna cosa molt estranya hauria de passar per què jo fes l'espantada, però m'agradaria marxar. No seria per diners , però en unes altres circumstàncies escaparia.

Em fa gràcia pensar en aquesta oportunitat, encara que abans que es confirme la mateixa ja està descartada.

Sí, amb la que està caient a Portugal direu, tot i així marxaria si no m'haguès compromés. Sempre buscant noves experiències, nous amics, nous llocs...

l'imcompetent tio de correus

2011-03-18T07:30:00.000-07:00

Fa uns dies m'informen via e-mail d'una ONG amb la que col·laboro que correus els està retornant tot el que m'envien d'uns messos ençà i que els informe del meu canvi de domicili.Com que no hi ha hagut oficialment cap canvi domiciliari em presento a Correos de Benicarló per tal de presentar una reclamació.
El senyor de la finestreta em diu que he de parlar amb el cap de repartiment. Així que el truca i em fa esperar-lo una estona breu. El cap de repartiment es dirigeix a mi i em convida a passar a l'oficina.
Ens aseiem i li explico la situació. Amb bones formes em demana disculpes al mateix temps que em diu que ell "no em pot garantir que els enviaments m'arriven al domicili". Em dona una tarja i em diu que davant qualsevol problema m'adrece a ell.
Li responc que no vull anar a males, així que no presentaré la fulla de reclamacions de moment; però que si la situació es torna a repetir el full de reclamacions anirá acompanyat d'una demanda judicial. Moltes gràcies.
M'acompanya amablement a la sortida sense prometre sol·lució al problema i ens acomiadem.
Definitivament he descobert que a aquest home li paguen per una feina que no fa, un exemple més de que aquest país no va bé.

ROMANCE DE LA E.S.O

2011-02-28T12:43:00.000-08:00

ROMANCE DE LA ESO

Dicen que va en retroceso
la enseñanza de la E.S.O.

Comprobarlo un padre quiso
y asaltó, sin previo aviso,
a su hija de quince años,
que, con modales huraños,
con evidente impaciencia,
con tono de displicencia
y prostibulario atuendo,
así le fue respondiendo:

-¿Cuándo vivió Alfonso Sexto?
-No está en mi libro de texto.
-¿Y está Felipe Segundo?
-A ese siempre lo confundo.
-¿Y doña Juana la Loca?
-En este curso no toca.
-Dí algún monarca absoluto.
-No se da eso en mi instituto.
-¿Y cuándo se perdió Cuba?
-Ésta... ¡tiene mala uva!
-Pues dí un pintor español.
-Eso no entra en el control.
-¿No sabes quién fue Picasso?
-No. De esas cosas, yo paso.
-¿Cuándo acabó la Edad Media?
-Pues vendrá en la Enciclopedia.
-¿Y las Navas de Tolosa?
-¡Me preguntas cada cosa...!
-¿Y qué fue la Reconquista?
-Si me dieras una pista...
-¿A qué equivalen mil gramos?
-¡Pero si eso no lo damos!
-¿Qué son los números primos?
-Eso tampoco lo dimos.
-¿La ecuación de primer grado?
-Pues tampoco la hemos dado.
-¿Y sabes mucho latín?
-¡Lo dices con retintín...!
-Y tampoco darás griego.
-Se escribe raro, me niego.
-¿Quién fue Ortega y Gasset?
-Lo miraré en internet.
-¿No estudias filosofía?
-¿Para qué me serviría?
-¿Y has dado Literatura?
-No sé... No estoy segura.
-¿Quién compuso 'La Odisea'?
-No tengo ni zorra idea.
-¿En qué obra sale Calisto?
-Yo, papá, eso no lo he visto.
-¿Y Gonzalo de Berceo?
-No viene en el libro, creo.
-¿Y Calderón de la Barca?
-¡Huy, papi, no me seas carca!
-¿Clarín, Baroja, Unamuno...?
-Pues no me suena ninguno.
-¿Algún autor del Barroco?
-De eso sé bastante poco.
-¿Quién fue el Manco de Lepanto?
-Papá, no preguntes tanto.
-Pero, ¿no leéis a Cervantes?
-¡A ese lo leerías antes...!
-Lo tuyo, hija, es deplorable...
-Pues he sacado notable
-Y de ciencias, ¿sabes algo?.
-Me voy, que esta noche salgo.
-Pero, entonces, tú ¿qué sabes?
-No me esperéis; tengo llaves.

Y el padre quedó perplejo.
Al mirarse en el espejo,
se notó cara de idiota.
Musitó una palabrota
y fue a meterse en la cama,
pensando en tan triste drama.

el que busco

2011-02-11T08:01:00.000-08:00

Necessito donar un gir a la meua vida, no un gir de 180º però un gir en qualsevol cas.

Estic cansat d'anar de temporada en temporada; de treballs ocasionals i d'haver de tragar-me l'orgull davant determinades persones que a més d'ignorants són prepotents.

Estic cansat d'acceptar treballs que no suposen grans reptes per a mí i, que em permeten crèixer econòmicament però no professionalment ni com a persona (i li estic eternament agraït als amics que m'han ajudat a tirar endavant aquests projectes que m'han ajudat a viure).

Estic cansat de tindre la gent que m'estimo escampada pel món, des de Argentina i Sudàfrica fins a Palma i Bruxelles. D'haver de trobar en falta a un o a una a qui m'agradaria tindre al costat. Cansat d'haver de renunciar a estar amb els meus ( i això que agraeixo evitar totes les bodes i comunions) en moments importants.

Fins i tot buscant el canvi he de deixar coses importants al darrere. Estic mirant de creuar l'Atlàntic, és cert, per començar de nou i no sé si és una bona idea. Renuncio a la Mediterrània? Abandono els pocs amics que em queden a la zona i m'aventuro? Hauria d'oblidar els pits, la mirada i els llavis de la L. i buscar-me el futur en tot cas a Escòcia o Bélgica?

Per què collons és tan difícil? No sé per on començar

L'Europa que ens queda

2011-02-03T09:46:00.001-08:00

Sóc bastant pesimista respecte a l'evolució econòmica, social i política del continent.

Possiblement em titllareu d'anticuat si defenso tesis marxistes-leninistes i no us faltarà raó; però encara crec que els bancs -inclosos BCE i FMI- han d'estar al servei de les persones i de la societat en conjunt i no al contrari. Segueixo pensant que cap govern deu fer prevaldre els drets dels bancs sobre els dels ciutadans.

La visita d'Angela Merkel i l'acord per retallar pensions i aumentar l'edat de jubilació als 67 em semblen péssimes notícies.

A nivell local em molesta que la gent done per fet que el PP revalidarà la majoria a Castelló i València així com a la majoria dels ajuntaments valencians on governa (encara que siga una previsió realista m'agradaria una mica més d'optimisme pels opositors). Es dona per fet que Rajoy no tardarà massa a ser president del govern.

Les revol·lucions a Egipte, Iemen i Tunis semblen pèssimes notícies als noticiers espanyols, suposo que la democràcia als països musulmans "és un perill per a Europa" com diu Aznar. I els mitjans russos apunten a una segona gran crisi econòmica a tot el continent que afectarà sobretot a Espanya i Alemanya el 2012.

Millor deixar de llegir la premsa i reprendre Dostoievski. Sembla que és moment de pensar seriosament en fer les Amèriques.

Espero per cert que a l'Argentina -si em decideixo a anar-hi- la gent sigui de mentalitat més oberta que al meu entorn més proper on darrerament sento comentaris que em semblen propis de fa vora 100 anys.

Desficiòs i apàtic

2011-01-28T01:23:00.001-08:00

Ahir vaig anar a Tarragona per temes de feina, allí m'havia de trobar amb dos antics companys de feina i la directora de l'hotel on se suposa treballaré aquest any. L'oferta és , en principi, millor del que esperava i del que haviem parlat al octubre però esperava poder "fugir" cap a Mallorca.

Sense haver res confirmat a ses illes em quedava l'esperança que em truquessin abans de la confirmació a Salou.

El fet que la companya i nóvia del amic que em va buscar la feina (per dir-ho així ) em corregeixi el meu alemany quan és incapaç d'articular una frase sencera correcta m'irrita i el seu ànim de superioritat em molesta. Sembla que en lloc de fer-los un favor m'estiguin regalant la vida ells. Vam anar a dinar i vam estar tot el matí junts, es respirava però una calma tensa.

Acabat el dinar vaig decidir anar de compres per la ciutat. Era un dia de pluja com cada cop que hi vinc i l'ambient als carrers era estrany. Vaig trobar la ciutat més estranya que mai, potser pel meu estat d'ànim.

Vaig trobar un antic company de feina i amic que ara treballa a una caseta d'informació turística. Vam estar xarrant una estona amigablement i vaig marxar de tornada. Em vaig alegrar de trobar-lo però em va adivinar l'ànim:

- Sembles apàtic. No t'acaba de convèncer lo de Salou.

Cert, és un projecte que prenc amb relativa il·lusió però que no implica cap gran repte. Potser trobaré a faltar les noies de Mallorca però per fortuna tinc el Karaoke a 50 metres de casa. No tot havia de ser dolent.

Menorca no és Espanya

2011-01-21T01:02:00.000-08:00

Abans de res dir-vos que aquest post no és una entrada independentista. Menorca avui per avui segueix sent espanyola i ho serà mentre els habitants de l'illa no declaren l'independència -fet que em semblaria lícit -, però aquest no és el tema.

Aquesta setmana he rebut la visita sorpresa d'uns familiars menorquins que van vindre a la costa valenciana en un viatge organitzat.

Em contaven que en una visita a Morella un jove d'uns 20 anys els pregunta d'on venien.

- De Menorca.

-Mallorca?

- No, Menorca. También en las Baleares pero de la isla de Menorca.

- Ah, o sea que no son españoles...

A la conversa -a un bar- en que em contaven aquesta història es suma un cambrer romanès.

- Pregúntenle como se lia un porro y verá como se lo explican. El otro día hablando con un jefe de obra no sabía decirme donde está Rumanía - quasi tots els seus obrers son romanesos segons ens explicava-y mirando el mapa dudó de donde estaba España.

Entra un jove conegut del cambrer i no ens sap dir la capital de La Rioja. Fem broma i continuem la conversa.

Pensem que estem abocats a la misèria cultural més abominable. No pretenc que els adolescents llegeixen a Flaubert i Dostoievski però em fa por una societat en la que l'ignorància és la nota predominant.

La major part dels joves desconeixen aquestos autors com tampoc saben qui era Fidias ni qui va inventar el termòmetre, la bicicleta ni l'arquitecte de la cúpula de Santa Maria dei Fiore a Florència. Molt menys han sentit parlar de la setmana tràgica de Barcelona ni del cas Matesa o dels successos de Cullera.

Em recorda tot açò a les crítiques que Max Aub va fer a la tecnocràcia tardofranquista on la gent es preocupava només de guanyar-se la vida i era igual saber que no saber. Un país on la gent no té un mínim de cultura, on no coneix el seu propi país és un lloc on es pot manipular fàcilment a la gent. I pel que veig ara en saber qui surt a "Gran Hermano" i "Mujeres, hombres y viceversa" en tenim prou. La resta està a la viquipèdia.

Fal·lera gegantera

2011-01-16T02:20:00.000-08:00

L'any 1990 es va crear la Colla de Gegants i Cabuts de Benicarló essent els seus padrins "El Gran Pampofígol" que rep el nom de la fulla de figuera i "La Margallonera" que rep el nom d'una palma autòctona d'aquesta zona de la Mediterrània.

Vaig pertànyer a la colla des de la seua fundació fins fa poc temps i el món geganter va influïr molt en la meua cultura popular. L'ambient geganter va introduïr en el meu vocabulari paraules com: gralla dolça, cercavila, plantada, trobada, dolçaina, tenora, fal·lera, etc...

Vaig aprendre coses dels nostres pobles: les ermites de La Pietat a Ulldecona i la del Remei a Alcanar, els olis del Montsant o les obres de Josep Maria Jujol a Sant Joan Despí on destaca Can Negre. Vaig conèixer l'assud de Xerta i descobrir les avingudes de l'Ebre que van tindre lloc durant la primera meitat del segle XX.

Em vaig familiaritzar amb les jotes típiques del nord del Castelló i sud de Tarragona i degustar pastissets de cabell d'àngel, clotxa, moscatell, arròs al forn i estofat de bou entre d'altres.

La meua vida actual em va separar d'aquest entorn i ,tot i el meu agraïment a tot el mon geganter - des de la Colla de Benicarló fins a la Coordinadora de les Meridionals - he declarat ja el final d'una etapa que em va aportar moltes coses interessants i moments de diversió i coneixements sobre les nostres terres.

És difícil que torne a la colla i que senti aquest món amb l'intensitat amb que ho vaig fer, però el cert és que seria molt complicat entendre'm sense ell. El "ball plà" de Sant Mateu, el "ball de mantons d'Ulldecona, les gralles, dolçaines i tabalets; el "Cant dels Maulets", les baldanes de Tortosa, les faixes rojes... formen part del entorn en el que m'he criat i en el que he crescut com a persona.

Jo confeso. Errors de joventut

2011-01-10T01:52:00.000-08:00

Hauria d'haver escrit aquest post fa massa temps però entendreu que costa compartir determinades històries personals, més quan un s'avergonyeix d'elles.

1) T. Havia treballat amb ella l'any anterior a que succeís tot açò. Jo tenia 18 o 19 anys. Ella 25, una filla i estava començant una rel·lació de parella amb un xaval de la seua edat més o menys.

Vam començar a tontejar sense més ni menys i, poc després a sortir a passeig amb la nena, al cine tot sols i a prendre alguna cosa.

Posteriorment vindrien Sms picantons i romàntics i vam acabar amb petonets i carícies poc innoccents. El nòvio es va enterar i vam intercanviar paraules desagradables. Mai més vaig voler saber res d'ella.

2)M.J. Ha sigut el meu gran error en aquest aspecte. Jo acabava d'arribar a Salou a un dels primers hotels on vaig fer d'animador. Arribava com a substitut d'una noia que havien de tirar al carrer i després arribarien dues noies de Granada: M.J. i la Laura.

Des del primer moment vaig sentir una forta atracció per M.J. i vam fer una certa amistat. Un accident després d'una activitat que dirigia jo va fer que M.J. tingués problemes de visió i jo la vaig acompanyar aquells dies a totes bandes.

El sentiment d'agraïment per ambdues parts -ella a mí perquè l'acompanyava al metge, li ficava la pomada..., i jo per amagar la meua part de la culpa- va fer que arribés el moment que jo tant havia esperat.

No vaig entendre que allò era esporàdic i em vaig obsesionar amb ella. La Laura va intentar frenar aquesta situació però les petites discussions es van convertir en una muntanya insalvable. Al poc vam deixar de parlar-nos jo i les dues noies que, pel que sembla, van continuar la seua amistat.

3)D. És un cas curiós i dolorós per a mi. La D. era una companya de la Universitat amb qui vam fer una profunda amistat. Teniem molta confiança i fins i tot vaig estar diverses vegades a casa seua.

En un moment determinat vam començar a intercanviar converses -cara a cara i via msn- d'alt contingut eròtic. Vam arribar a estar els dos al seu llit però no vam fer res. Hi havia alguna cosa en ella que em frenava encara que es pot dir que em sentia atret.

A algun company/-a de classe els vaig confesar la meua atracció física cap a ella i a més se'ns veia sovint junts de compres o als bars. Suposo que això va propiciar el malentés.

Fa quasi un any éls rumors van fer que ella s'enfadés amb mi. Un malentès, la mala baba d'algú... no ho tinc clar. L'amistat era fràgil i es va trencar.

Que a gust m'he quedat!!! No puc arreglar cap dels estropicis que he fet en aquestos tres casos però havia de treure-ho. Més després que algú al facebook m'ho refreguès per cara.

Febre Motown

2011-01-08T08:14:00.000-08:00

Mai he tingut talent per la música. De fet, tocar la flauta a l'escola era un suplici i quan vaig aprendre a tocar la guitarra ho vaig abandonar quan ja sonaven els acords de les primeres cançons.

L'influència del meu entorn catalanista em va apropar grups com " Els Pets", Sau i Sopa de Cabra però aquestos van tindre més influència política que altra cosa per estrany que semble. El fet de sentir cançons de cert nivell en català quan aquí tot era -potser encara ho és- l'Espanya Grande va fer que cançons com Bon Dia tingueren una càrrega política de la qual no disposaven.

El que al meu entorn ningú sapiguès idiomes va fer que de xiquet escoltès música espanyola, des de Juanito Valderrama a Los Inhumanos passant per Mecano, Nino Bravo i Camilo Sesto. Aquell viatge a Anglaterra i Gal·les( junt a l'aprenentatge a una acadèmia privada del anglès i els primers contactes amb la llengua alemanya) del que tant us he parlat va significar un contacte amb un nou món musical: Oasis, Robbie Williams i Beatles servien per millorar la pronunciació i acostumar la oïda.

Fa uns pocs anys, quan vaig començar a freqüentar els escenaris dels hotels de la costa em vaig acostumar a determinats espectacles: flamenco, motown, bee gees, abba... Amb alguns artistes he fet certa amistat i vam començar a anar a veure els seus shows quan jo tenia lliure, sortir a karaokes o anar a la platja amb una guitarra i montar-nos les nostres festes.

Em vaig acostumar a sentir determinades cançons conegudes però no massa freqüents als entorns per els que m'havia mogut fins al moment: Chicago, Earth Wind & Fire, Cool & the gang, Bob Marley, Disco Inferno... formen part de la meua cultura musical i vaig aprendre de seguida les lletres i els ritmes de les seues cançons. Amb ells i de manera molt especial The Top Fours, Temptations i Stevie Wonder.

M'he acostumat a sortir amb cantants sudafricans i a envoltar-me de negres - sense eufemismes-per anar a concerts, karaokes i intercanviar un dia de paella i moscatell amb guitarres elèctriques i Funky.

Ànima negra. Trobo a faltar aquelles nits amb els meus amics dels shows, ara uns a Menorca, altres a Lanzarote i algun a Mallorca.

Propòsits d'any nou

2011-01-01T00:41:00.000-08:00

Començo l'any a una pedania de Borriol d'una manera tranquila i assossegada -de festa ja en tinc prou durant la meua temporada- amb uns pocs amics i gaudint de barbacoa i algunes coses de picar.

D'acohol quasi ni probar-lo que el dia 1 vull tornar a casa a dinar amb la familia i veure els salts d'ski - fins que algú vulgui veure la missa del Papa i ,amb una mica de sort el concert de Viena.

Com cada any aquestes dates s'omplen de bons propòsits. No fumo, parlo anglès i, encara que no vaig al gimnàs, aquestos propòsits típics no són els meus.

En un mes faig els 28 anys (que depressa passa el temps!!!) i ni he publicat un llibre ni -que sàpiga- he tingut un fill (s'accepten voluntàries jajaja). Així que el meu objectiu aquest any és trobar na certa estabilitat laboral i sentimental i obtindre els diners sufucients per poder anar a l'Argentina a visitar a uan persona molt important per mí i , si puc, arreglar una rel·lació amb ella. En tot cas sembla que la L. vol vindre a Europa amb unes amigues a rendre'm una visita i aprofitaria aquelles dates en que ve per fer amb ella alguna visita pendent.

Si això no fos possible visitaré només la gent més propera a qui dec visites començant per Lleida i acabant per Varsòvia. Gent important però a un altre nivell . També vull visitar patrimonis culturals : Florència, Roma, Bruxelles, l'Alhambra de Granada...

Qui ho diria? Enamorat d'una antoga companya que viu a milers de quilòmetres i buscant, una vegada més una rel·lació que , en principi es veu complicada i a distància, - quantes vegades havia dit que de rel·lacions a distància mai més!!!?- però amb ganes de acabar amb la distància. Encara no sé quin són els seus plans però un cop més ens estem apropant perillosament.

Estaré boig o només enamorat? No serà el mateix?

Ay, que doló!

En tot cas em molesten segons quins comentaris i consells que em diuen que no li faci cas, que em pregunten si té papers (de fet té doble nacionalitat italo-argentina) o que s'interessa per mi per diners (la seua familia està millor situada econòmicament que la meua); i en tot cas el que l'ha buscat he sigut jo...

Evolució ideològica

2010-12-27T07:45:00.000-08:00

Molt possiblement alguns dels que m'heu anat llegint creureu que m'he criat en un entorn d'ideologia de centre-esquerra o que sóc un rebotat de l'esglèsia. I tindreu raó a mitges.

Els primers records familiars que tinc són els de la meua àvia que em cantava cançons catalanes i les lectures amb la meua mare abans d'anar a dormir.

Potser el llegir contes de Tagore i poemes de Antonio i Manuel Machado amb set anys no és una molt bona idea quan vols formar al teu fill en la tradició catòlica més pura.

Em van dur a una escola religiosa on vaig aprendre les "quatre regles" i les bondats de Juan Carlos I, Juan Pablo II i la madre Teresa. A més sentiem cada dia crítiques al govern de Felipe González (també crec que a nens de fins 14 anys no cal exposar-los opinió política).

Els meus pares es van involucrar a partir de l'any 90 en el món geganter- més proper a nuclis pancatalanistes que a grups valencianistes/blaveros -i jo també vaig mamar d'aquest entorn. Però inevitablement, el blaverisme va fer acte de presència. En aquest cas a travès del València CF al que em vaig aficionar sobretot a partir de la final de Copa contra el Depor i posteriorment al fer-me penyista i tindre entrdes gratis.

Anglaterra em va reforçar el trencament amb l'esglèsia catòlica i el Xacobeo 99 em va dur cap a les postures més federalistes - em va apasionar la cultura gallega i lleonesa : gastronomia, llengua ( vaig descobrir Castelao, Cristina Pato, Milladoiro) les construccions ( castell de Ponferrada, romànic...), etc... Trencava així també emb el valencianisme del PP.

Els primers treballs en l'indústria del moble i els supermercats van suposar a més de determinats ingressos el primer contacte amb el món sindical i van coincidir amb el Prestige i Iraq, l'atemptat del 11 M... Definitivament no puc donar suport ideològic a aquesta gent.

L'universitat em va donar coneixements en materia econòmica i patrimonial. Ja coneixia Keynes però ara entren al meu món Galbraith, Schumpeter i altres veus crítiques. Complemento aquestes idees amb lectures com "Els raïms de la ira" i em decanto per una ideologia crítica amb el capitalisme salvatge que impera. No em pronuncio directament.

Sobre el paper de l'Esglèsia Catòlica l'única opinió que tinc és que és lliure de opinar i donar consells però no d'imposar la seua ideologia -alterada a través de vora 2000 anys. Cert és que no podem negar l'interés cultural d'aquesta institució - no només en patrimoni material sinò en la cultura popular i en la toponimia- , però també mereixen critiques per la seua acció perjudicial en molts casos al conjunt de la societat: des de la Santa Inquisició fins al pecat que suposa l'ús de preservatius o les dures crítiques a colectius com els homosexuals, o a tot govern - democràtic o no- que opti pel laicisme.

Ample m'he quedat!

Nova etapa

2010-12-21T06:37:00.000-08:00

Han passat uns quants messos i un bon grapat de noves situacions des de que vaig deixar aquest blog quan encara estava a territori canari.

Han passat una temporada breu però intensa a l'illa de Mallorca on he conegut gent interessant i conegut nous entorns culturals; un retorn al Maestrat- territori que he trobat més pobre econòmicament, social i cultural que fa uns anys- que m'ha permès retrobar-me amb vells amics i he contactat amb gent del blog.

A una de vosaltres li he possat cara i , sense ser Claudia Schiffer ni Sofia Loren, m'ha semblat una noia interessant i divertida (encara no he pogut visitar-la a Lleida encara que no s'ho crega); i amb una altra hem intercanviat uns quants mails de contingut divers.

Tornarè a Salou com tinc aparaulat? Normalment sí, encara que Mallorca tira i hi ha opcions.

Seguiré en contacte amb vosaltres dos (ja sabeu a qui parlo)? Espero que també.

També és cert que m'he involucrat una mica més en política durant aquests messos, que he anat intercanviat opinió amb un parell de diputats a Madrid... total, per al que val!!!

El AVE es ven com la sol·lució a la crisi mentre jo segueixo donant la raó a Tamames i dient que seria millor canviar l'eix radial i canviar tot l'ample de via a ample europeu per tal de fomentar le comerç i transport de persones i mercaderies amb l'estranger i descol·lapsar la xarxa viària...

La L. m'ha près el pel i m'ha fet fer esforços per averiguar si em mouria perquè tornès a Europa. Ni jo ni el meu amic hem rebut resposta. Se me'n fot!

Marc ha tornat. Al nou blog deixarè tan sols receptes i comentaris sobre temes culturals i etnogràfics.

2010-10-03T06:19:00.000-07:00

torno a
CARTESGODES.BLOGSPOT.COM

Post Script

2010-06-15T08:48:00.001-07:00

Sí. Ja sé que fa poques setmanes vaig dir que deixava el blog i que si no ho faig perdré la poca credibilitat que em queda.

La meua intenció no és en cap cas continar-lo però la meua vida ha donat un gir gran i no em puc estar de comentar-lo.

S'ha acabat Lanzarote l'empresa per la que treballava m'ha fet una jugada i m'han substituït sense motiu aparent deixant-me de moment sense feina però amb una bonica carta de recomanació que diu que he treballat sempre amb eficàcia (suposo que per això m'han fet fora i han buscat un substitut).

Amb això acaba una etapa professional en la que he après molt. S'ha acabat l'animació; no em ve de gust.

Lanzarote m'ha fet madurar i he començat a apreciar les petites coses d'un altra manera: si sapiguesiu l'alegria en arribar a Barajas...He aconseguit que la meua fins fa poc subordinada parle malament de mi (m'és completament igual perquè sé d'on vénen les coses i que ella també va al carrer, a més que no tenim cap mena de rel·lació ni contacte) a les meues esquenes sense que m'afecte saber-ho.

He après a escoltar, a preocupar-me menys i ocupar-me més. Possiblement m'ha canviat el caràcter o tan sols m'he acabat aplicant el consell que us donava fa uns dies de gaudir de cada petit instant.

El fet és que la meua situació actual em preocupa menys del que en altres moments ho haguès fet.Per fi, em sento jo mateix i ho dec entre altres coses a una etapa molt bonica i al mateix temps complicada: la que he compartit amb vosaltres a aquest blog, els meus anys d'animador sociocultural.

Per acabar

2010-05-29T14:20:00.000-07:00

Possiblement no em creureu perquè ho he semi-anunciat diverses vegades i no ho he complert. Alguns cops he tingut intencions de tancar aquest blog i alguna escusa m'ha fet continuar, però ara és diferent. Em dóna la sensació d'haver dit tot el que havia de dir aquí. Encara que no descarto tornar en un temps (mínim 6 messos) , és possible que no ho fassi.
Voldria donar-vos les gràcies a tots i totes els que m'heu llegit. En especial a Ana, a Tigre de Papel i a Vicent Baydal que m'han fet sentir molts cops que el que escribia valia per alguna cosa. Us deixo un consell, per part d'Albert Einstein i un altre per part meua:

El meu és que gaudiu de cada moment. És irrepetible.

El de Albert Einstein és la següent reflexió. Molt adient per als temps que corren:

NO PRETENDAMOS QUE LAS COSAS CAMBIEN SI SEGUIMOS HACIENDO LO MISMO.LA CRISIS ES LA MEJOR BENDICION QUE PUEDE SUCEDERLE A PERSONAS Y PAISES PORQUE LA CRISIS TRAE PROGRESOS.

LA CREATIVIDAD NACE DE LA ANGUSTIA. ES EN LA CRISIS QUE NACE LA INVENTIVA, LOS DESCUBRIMIENTOS Y LAS GRANDES ESTRATEGIAS. QUIEN SUPERA LA CRISIS SE SUPERA A SI MISMO SIN QUEDAR "SUPERADO".

QUIEN ATRIBUYE A LA CRISIS SUS FRACASOS Y PENURIAS, VIOLENTA SU PROPIO TALENTO Y RESPETA MAS A LOS PROBLEMAS QUE A LAS SOLUCIONES. LA VERDADERA CRISIS ES LA CRISIS DE LA INCOMPETENCIA.

EL INCONVENIENTE DE LAS PERSONAS Y PAISES ES LA PEREZA PARA ENCONTRAR LAS SALIDAS Y SOLUCIONES.

SIN CRISIS NO HAY DESAFIOS, SIN DESAFIOS LA VIDA ES UNA RUTINA, UNA LENTA AGONIA. SIN CRISIS NO HAY MERITOS.

ES EN LA CRISIS DONDE AFLORA LO MEJOR DE CADA UNO.

HABLAR DE CRISIS ES PROMOVERLA Y CALLAR EN LA CRISIS ES EXALTAR EL CONFORMISMO. EN VEZ DE ESTO TRABAJEMOS DURO!

ACABEMOS DE UNA VEZ CON LA UNICA CRISIS AMENAZADORA QUE ES LA TRAGEDIA DE NO QUERER LUCHAR POR SUPERARLA.

Harashó

2010-05-24T00:15:00.000-07:00

He parlat als últims posts sobre la problemàtica a la que m'enfronto cada dia des de que vaig arribar. La feina que no acaba de sortir bé i els problemes amb la meua subordinada són qüestions importants però que vull deixar a un segon pla; tampoc vull agobiar-vos amb els meus problemes.

Estic aprenent molt sobre altres gents i llocs i em barrejo amb polacs - de Polònia- que m'expliquen coses sobre el seu país i em regalen un vodka aromatitzat amb herbes que es pren amb suc de poma i que es diu Zubrówka. He aprés a dir unes quantes paraules en el seu idioma, així que quan algun castellà em diga "polaco" li podré vacil·lar.

Parlo amb gent d'Imserso, sords joves i altres grups amb limitacions dels quals valoro la vitalitat que demostren.

Aquesta aventura canària durarà el que durarà. L'illa no m'agrada especialment i pràcticament no em barrejo amb els illencs: ja us he dit que polacs i, com no?, britànics formen ara part de la meua realitat qüotidiana. Ara per ara no em veig molt de temps a l'illa, però espero poder acabar l'any aquí i seguir aprenent.

De moment he de confesar que aquest any per a mí està sent el de la descoberta de les realitats irlandesa i polaca. I m'agrada especialment l'actitut front la vida que adopten els polacs -en general, em recorden als russos (que també m'agraden) però millorats.

Vist el problema dels vols i les cancel·lacions em plantejo canviar Escòcia per una destinació continental que podria ser Polònia. Rússia em fa una mica més de respecte, però també podria ser.

El fet és que algunes coses van com diu la cançó de dalt Harashó , és a dir, molt bé. I cada vegada m'agrada més la gent d'aquestos països. Ens entenem molt millor que amb els alemanys i holandesos per exemple.

La cançó? Simplement em venia de gust compartir-la amb vosaltres. És divertida

El dilema de la irregularitat

2010-05-18T15:49:00.000-07:00

Tinc un gran problema. De problemes en tinc més d'un per sort, però aquest em preocupa més. Veureu.

Com ja sabeu els habituals d'aquest blog fa poc més de dos messos vaig fer cap a Lanzarote on em van fer responsable d'animació d'un petit hotel, la qual cosa significa que a més de responsabilitats tinc una subordinada.

És una noia agradable que va fer cap aquí perquè el seu nòvio -portuguès- treballa a l'illa. No hi ha un gran feeling, però tampoc tinc res en contra seu.

El tema és que quan li dóna la gana fa un treball genial, però molts cops passa de tot. Com que no és tonta, el dia que no fa res, per la nit treu tota l'energia i a l'inrevès; quan una nit no fot cop al matí següent no para.

He tingut converses amb ella i l'actitut millora per breus períodes de temps. He parlat també amb clients perquè m'expressin la seua opinió i amb la direcció de l'hotel -encara no ho he fet amb els meus caps directes de l'empressa d'animació.

No ho he fet perquè em sap greu que la fotin al carrer que és el que segons el subdirector és el més fàcil que acabe passant. Però el fet és que això afecta al meu treball i les estadístiques no surten.

No sé què collons fer. Ajudeu-me!!!

A la memòria del burjassoter Antonio Ozores

2010-05-12T15:55:00.000-07:00

Estimat Antonio,

ens abandones deixant-nos en la memòria centenars, milers d'escenes que ja són de tots. T'imagino al més enllà treballant de nou amb Martínez Soria, Alfredo Landa i amb el gran López Vázquez tal com vas fer en aquest món per tal de dibuixar-nos un somriure rere un altre.
Sé que en més d'una ocasió, entre aquelles paraules que pronunciaves i a les que no trobavem el sentit però ens feien pixar de riure (va una paella por la carretera de Albacete y kycnewlñfk nxqlncw ñmxc...y anda ya!!!!), havies dit que no t'impotava com et recordarem perquè ja no hi series.
Encara em sembla increïble que hagis abandonat aquest món miserable que tú ens feies oblidar durant innombrables pel·lícules, aparicions a la tele i al teatre.
No, em nego a creure que has mort. No has mort mestre perquè la teua obra queda en el subconscient d'un poble i no em fa por que m'acusen de frikisme.
Antonio, nascut a Burjassot per a honra d'aquell poble tot i que vas viure molt poc allí sempre te'n vas recordar- i només per això et mereixes aquest homenatge i molts més. Lamentablement em temo que, com a tants altres, alguns et voldran oblidar i altres que han vist tota la teua filmografia ens acusaran de frikis.
Acuseu-me, però jo que pujo cada dia a un escenari, admiro la labor que ha dut a terme aquest gran home. Potser no s'ha ficat en política com altres, però no ho ha necessitat per deixar-nos un país millor del que va trobar.

"Y el 25 de diciembre, San Fermín".
Gràcies mestre.

Val la pena

2010-05-10T06:01:00.000-07:00

Sorprenentment hi ha gent a la que li agrada llegir les meues petites reflexions -o potser és que a Vicent Baydal ja li costava trobar el 9é blog que recomanar. El fet és que he rebut el premi, per així dir-ho, de ser distingit amb el "Vale a pena ficar de olho nesse Blog!".

Com a conseqüència se'm proposa penjar el distintiu (fet), fer esmena del blogger de qui hem rebut la distinció (fet) i recomanar 10 blogs més. N'hi ha algun més, que podria recomanar però no caben tots. Espero que ho entengueu i que continueu la cadena (si voleu) possant 10 enllaços més.

Aquí us en deixo uns quants, perdoneu els que no esteu.

1- Café Lisboa , per mí un clàssic. A cavall entre Barcelona i Lisboa trobem breus reflexions sobre la nostra societat.

2.- Indrets. David, un bon amic manresà, nòmada com jo, ens explica les seues escapades per diversos punts i ens fa recomanacions interessants.

3.- Xada. Reflexions personals i transferibles d'una lleidatana. Reflexa d'una manera clara els pensaments de la generació dels que estem pels 20 i pocs.

4.- Té la mà Maria. Amb aquest picant joc de paraules es presenta un reusenc que ens mostra art visual i que espresenta amb el subtítol de "relats satírics per a grans i petits". Sempre sorprén.
5.- El rastre de Clarisse. Un altre clàssic, aquest des de Vila-real dels infants. Vicent Usó ens parla en clau valenciana sobre literatura i sempre fa bones recomanacions. Realment interessant.
6.-Les dones no som (tan) complicades. Un blog molt interessant sobre sexualitat i altres temes que aconsegueix parlar d'aquests temes amb ironía, humor i un toc de valencianisme. Des de la Safor Lucrecia de Borgia ens fa passar bons moments amb les seus idees.
7.- Beniarrès al dia. Em permeto recomanar un blog de caràcter eminenentment local com aquest perquè considero un bon exemple de com divulgar la cultura popular i l'història d'un poble. Realment val la pena.
8.- The vache. Passem a Bèlgica amb clau d'humor. Aquest blog en francès ens presenta cada setmana un post ple d'humor i reflexions a través de l'imatge d'una vaca vermella en diversos indrets del món. Divertit i refelexiu, és un dels blogs més visitats a Bélgica.
9.- No tan a prop. Blog de notícies del Maestrat i comarques del Sénia. Interessant molts cops ja que ofereix informació que no podem veure als mitjans oficials com Canal 9.
10.- Valencia canibal. Una altra manera d'observar la ciutat de València. Fotos, comentaris i observacions molt interessants sobre la nostra capital.

Passat i futur

2010-04-30T06:20:00.000-07:00

Petits canvis. No tot havia de ser dolent.

No m'acabo d'acostumar a l'illa i tot i que no estic malament, tampoc estava bé. Sabeu allò d'aquest lloc està bé però no és per a mi? Doncs això.

Els darrers díes han passat coses si no interessants, al menys curioses que tinc ganes de contar-vos. Dijous a la tarda obro el Feisbuc i em trobo que un amic sudafricà amb qui havia coincidit a Roses i a Salou -aquí dos cops- farà la temporada a Lanzarote (ell sabia que jo estava a Canàries però creia que a Gran Canaria que era on havia d'haver anat en un principi). Sembla una broma però és la tercera temporada que coincidim sense plantejar-ho.

Em truca un altre amic que coneix que l'illa i que viu a Palma i amb qui parlo de tard en tard. Mantenim una conversa agradable i em parla d'un amic que fa un parell de shows i a qui em sembla que coneixo d'oïdes. Amb tot sembla que la mateixa gent amb qui he coincidit a llocs tan diversos com Menorca, Roses i Salou tornen a estar en contacte directe amb mi a Lanzarote.

Així, el problema amb la E. queda a un segon pla després d'haver-lo arreglat i de retrobar-me amb vells amics sense esperar-ho.

La parla canaria va introduïnt-se lentament en el meu castellà: aquí no hi han "patatas", són "papas", qualsevol salsa -canaria o no- és un "mojo". Òbviament aquí no es pren l'autobus sinò la "guagua" que també té la seua estació. Els tallats són "cortadas líquidas"i els cafès bombons" cortadas de condensada" i sempre, sempre et pregunten si la quieres larga o corta (la cortada que us veig vindre).

No obstant tinc l'impressió que Lanzarote serà una etapa important que podrà marcar un abans i un després en la meua trajectòria personal i professional. De primeres faig de responsable d'animació d'un petit hotel d'una cadena internacional. Certes persones a qui els hi dec bons moments en un altre moment de la meua vida m'ajuden i em demanen ajuda- antics caps i companys- creant una interrelació pràcticament inexistent abans.

Simplement el passat que torna i el futur que es perfila.

P.S. Fa uns dies us vaig comentar que canviava les tradicionals vacances a Bèlgica per un tour per Escòcia. La idea va sorgir a partir de l'insistència d'uns clients i les ganes de visitar una altra família que no viu lluny d'ells.

Doncs ja havent publicat aquest post em contacten per quarta vegada a la setmana per dir-me que es moren de ganes que vagi a Escòcia, em pregunten er la família , pels amics, per la feina...S'agraeix però arriba un moment en que aquesta "obsesió" cansa.

quin Sant Jordi...!!!

2010-04-23T12:58:00.000-07:00

Havia de ser un dia bonic. És Sant Jordi, tinc lliure i estic a Lanzarote on el temps és genial.
Tenia plans: compres al matí, submarinisme a la tarda i sortir amb les noies a la nit; però no. M'he aixecat tard i amb mala llet, començant el dia amb un baixò de moral important.
Així que a mig matí he anat a prendre el cafè i una pasta a la cafeteria italiana que frequento darrerament. He pagat i he marxat.
Com que ja eren les 11, 12 a la península he trucat a casa i he tingut una discussió important amb la meua mare que no accepta el meu estil de vida. De mala llet he tornat a l'hotel i m'he quedat llegint un llibre que em van regalar uns clients : Vida y destino, de Vasili Grossmann, un escriptor soviètic.
Se m'ha fet tard i no tenia ganes de res. Així que he anat a menjar alguna cosa a un local petitet que ténen uns surfistes alemanys prop de l'hotel i he deixat el submarinisme per un altre dia.
Per la nit havia de sortir amb les noies, però E. no em contesta i em temo que una altra vegada em quedaré amb les ganes.

Sobre turistes, volcans i altres històries

2010-04-18T09:18:00.000-07:00

Ens trobem davant una situació excepcional que afecta a quasi tota Europa. Un sol volcà a Islàndia ha col·lapsat bona part de l'espai aeri continental i els turistes no poden tornar a casa ni marxar de vacances. A l'hotel on treballo suecs, polacs, alemanys i britànics allarguen la seua estada sense saber quan podran definitivament tornar a les seues rutines.
M'involucro més sense poder evitar-ho en les històries de cadascun dels clients: des d'un especialista d'un hospital alemany que no pot tornar a la seua consulta quan s'esperava- a l'igual que el seu únic company d'aquesta especialitat, gran problema -fins a uns treballadors polacs que no saben com respondran els seus caps, i xiquets que allarguen les vacances sense que els seus pares puguen evitar-ho.
Les recepcionistes s'avorreixen bastant perquè no ténen ni entrades ni sortides i jo tinc uns dies més relaxats a la feina. No hi ha cap novetat important, ja ens coneixem tots.
Per altra banda divendres tinc prevista la primera gran festa de la temporada amb unes noies de l'illa que m'han convidat- una de les quals, la que em va oferir que anès, m'agrada.
Si tot es soluciona aviat, aquest any canvio les vacances a Belgica per un tour per Escòcia ja que tinc diverses famílies que visitar i alguna que altra invitació.

Bertolt Brecht i la situació actual

2010-04-13T16:46:00.000-07:00

Primero vinieron a buscar a los judíos, pero como yo no era judío no me importó. Después se llevaron a los comunistas, pero como yo no era comunista, tampoco me importó. Luego se llevaron a los obreros, pero como yo no era obrero, tampoco me importó.
Más tarde se llevaron a los intelectuales, pero como yo no era intelectual tampoco me importó. Después siguieron con los curas, pero como yo no era cura tampoco me importó. Ahora vienen a por mí, pero ya es demasiado tarde.
Bertolt Brecht

Bojos a la carretera

2010-04-05T14:50:00.000-07:00

Va ser per casualitat que fa uns messos -possiblement un any- vaig descobrir una història fascinant. Es tracta de l'història dun periodista francès anomenat Albert Londres que va cobrir els primers anys del Tour de França allà pels primers anys 20.

Albert Londres però es va encarregar de periodisme del que ara s'anomena d'investigació, va cobrir guerres i va investigar polítics a les colonies. Òbviament, va morir en estranyes circumstàncies quan un vaixell on viatjava es va incendiar al Mar Roig quan tornava de les illes del Pacífic prop d'Indochina.

Havia estat investigant la tracta de blanques que alguns empressaris havien potenciat portant noies europees a les Corts de Shangai amb el beneplacit d'alguns governs occidentals.

Aquests documents mai van poder veure la llum totalment perquè amb l'incendi i naufragi del paquebot George Philippar van desaparèixer els papers i el periodista.

Va destapar els primers casos de dopatge al Tour al seu llibre "Los forzados de la carretera" on, per cert, ténen un relatiu protagonisme el figuerenc Jaime Jané-el primer espanyol en completar el Tour- i el corredor de l'imatge Bottecchia-italià.

Albert Londres, va publicar diversos llibres de temàtica diferent i variada derivats dels seus reportatges periodístics que ,en conjunt, formen una interessantíssima crònica social del primer terç del segle XX arreu del món.

El principal premi periodístic de França porta el seu nom i la seua història es comparada en moltes ocasions amb la de Pasolini. Assassinats per fer-los callar. Per desgràcia l'obra de Londres, com la de tants altres periodistes de la seua època i posteriors (Vasili Grossman n'és un altre exemple) és molt poc coneguda a casa nostra.

A altres obra deixa el ciclisme de banda per fer de reporter de guerra, periodisme polític i temes socials de l'època. Toca temes diversos amb una gran dignitat i pretèn a partir dels seus articles fer reflexionar al lector sobre el colonialisme, el dopatge en l'esport, els problemes causats per l'autoritarisme, etc... Massa perillós per als governs de l'època.

Nou minuts a Guernika

2010-04-01T09:27:00.000-07:00

A l’escena final de “Las bicicletas son para el verano” el gran Agustín González replica : “Después de la guerra no llega la paz, llega la venganza.” A casa nostra sabem que aquestes coses de les dues Espanyes i les derivacions d’aquella guerra i dels 40 anys de dictadura encara duren.
Semblaria que no passa el mateix amb les Guerres Europees, que Alemanya és l’abanderat d’un europeïsme exemplar i un país tolerant que ha oblidat les vergonyes del nazisme. Els russos han avançat cap a un model occidentalista amb peculiaritats i els britànics, italians i americans segueixen en la seua línia.
No obstant, i amb ànim de trencar tòpics típics i falses veritats, em sembla que no és tant així sinò més bé al contrari. Resulta que a l’hotel on estic treballant es barregen per semblant percentatge alemanys i britànics (val a dir que alguns d’avançada edat) i es produeixen situacions sorprenents: alemanys que no volen tindre res a veure amb els britànics i situacions complexes carregades d’odi nacional.
Em comenta un home londinenc de 67 anys davant una d’aquestes situacions: “Ens odien i no sé perquè encara ens ténen aquest rencor, la guerra va acabar fa molts anys”. Un músic que actúa a l’hotel i que ha treballat tota la costa em diu que fins no fa molt es dividien mitja terraça els alemanys i mitja els britànics i que quan uns ballaven els altres s’apartaven.
En una ocasió-afirma- un anglès va demanar una cançó al pianista i al segón de començar un dels alemanys , amb mals modals, li va demanar que baixés el volum (del piano). D’això en deu fer 7 o 8 anys. Aquest mateix, davant la típica pregunta de si ha estat alguna vegada a Espanya abans, respón que només 9 minuts a Guernika.
Converses desagradables, situacions complicades i estúpides discussions nacionalistes es repeteixen amb els més vells d'un i altre bàndol. Ferides no curades o complexos no superats?

Vull aclarir que l'intenció d'aquest post no és atacar als alemanys ni acusar-los de res; l'única intenció -a pesar del que puga semblar- és la de donar a entendre que l'influència d'aquella època nazi i de la barbàrie encara dura. Que hi ha resentiments entre Alemanya i Gran Bretanya no superats i que les conseqüències de la guerra més enllà dels morts i de la destrucció del patrimoni, no van ser només l'aixecament del mur a Berlín i la Guerra Freda. Lamentablement.

Aprenent d'altres nómades

2010-03-26T08:31:00.001-07:00

He de confesar que mai m'han agradat les illes, sempre m'han semblat pressons rodejades d'aigua per tots els costats.

No obstant, el procés d'adaptació al nou ambient no va malament i pel que fa els temes laborals, la cosa no va del tot malament però encara no van les coses com a mi m'agradaria.

La gent és amable i es porta bastant bé amb mí, així que de moment no em puc queixar.

Aprofitant el dia lliure he anat a descobrir una mica la capital, Arrecife -no és gran cosa, podeu veure la vista més bonica a la foto- i la costa de Puerto del Carmen (bonic, però similar als nostres pobles de costa freqüentats per britànics).

Encara no m'he acabat a acostumar a les expressions i paraules locals ( guagua, conejeros-els habitants de l'illa-, guanche -per canari-, el cabildo, la calima o els noms dels plats típics). També estic començant a conéixer gent que ha vingut a l'illa de llocs tan dispersos com Palma o Jerez i s'ha quedat.

Pel que sembla els guanches eren els primers pobladors de l'illa que més tard van emparentar amb els berbers ( el Sahara queda a unes 70 milles de la costa oriental de l'illa). Actualment gran part de la població és estranjera : alemanys, britànics i suecs (aquests últims m'expliquen la història dels vikings i com s'orientaven, les baixades que feien a la península Ibèrica en busca d'armament ,etc...) i els principals atractius culturals són Timanfaya i l'antiga capital Teguise, ambdós a l'interior.

Per altra banda i si no passa res en unes setmanes començo uns cursos de balls de saló i uns altres de dietética per tal d'adaptar les activitats de l'hotel a la demanda dels clients. Per tal de complementar encara més tot això m'apunto a unes classes de buceig que he aconseguit que em regalen.

Un no parar.

Cartes africanes

2010-03-19T09:46:00.000-07:00

Encara que políticament les Canàries pertanyen a Espanya i, per tant són considerades territori europeu, geogràficament estan situades al continent africà. Aclaració innecessària a part, escric aquest post per explicar-vos les primeres novetats i impressions des de que vaig arribar.
El temps ha sigut bo durant aquests dies -era d'esperar- tot i que de nit la brisa es fresca i la calima ens ha cremat i ha omplerts els carrers de sorra.
Pel que fa l'ambient laboral, aquest és molt bo però la tranquilitat a l'hotel i l'edat avançada de la major part dels clients es podria considerar un handicap per a la meua feina.
Després d'un parell de temporades sense parar a Salou em sento una mica desagust amb aquesta calma relativa. No obstant, m'he vist obligat a fer canvis en el programa per tal de milorar puntuacions i fer que els clients participen una mica a les activitats.
Ahir a la televisió vaig descobrir un gran orador -encara desconec que tal polític- anomenat Paulino Rivero que és el president de les Canàries i , avui he comprat algunes coses que aquí són més barates que a lapenínsula per això que aquí no hi ha IVA (aquest nou ordinador en el que estic escribint i una càmera fotogràfica).
Pel que fa el paisatge, és molt diferent al que havia vist per terres continentals: terra fosca i pedra volcànica, passeigs plens de palmeres i plantes d'aloe, cactus...i casetes en pedra pintades en blanc i amb portes i finestres verdes en fusta. Us aniré contant.

Pufff

2010-03-16T10:23:00.000-07:00

Fa uns dies us vaig dir que començava una nova etapa a Lanzarote i avui començo a desenvolupar-la amb molts de nervis i una mica de por. Si tot va com s'espera em quedo aqui una bona temporada. Estic assustat per les meues noves responsabilitats.
Han canviat coses al meu entorn habitual, la D. s'ha enfadat per alguns rumors que corren i jo no entenc res del que ha passat. Sempre l'he considerada una bona amiga tot i que no ens veiem massa. Espero que se li passe aviat.
Alguns companys i amics em demanen ajuda per trobar feina: s'ofereixen cantants, auxiliars d'infermeria i recepcionistes. I jo, que no puc dir mai no, no tan sols em comprometo a ajudar-los, sinò que intento trobar-los alguna cosa mitjançant coneguts tot i quan ni tan sols jo tinc una estabilitat laboral.

Lamentablement -o no- m'he anat desvalencianitzant poc a poc i perdent contacte amb aquell ambient valencianista que em va veure superar l'infantesa. Segueixo mantenint contate i conservo alguna amistat d'aquells dolçainers i tabaleters, geganters i polítics locals; però poc a poc he anat abandonant les trobades geganteres, les cercaviles i els debats sobre temes comarcals.

A canvi he començat a prendre decissions una mica més arriscades i he internacionalitzat les meus amistats: sudafricans, costaricencs, holandesos, belgues... i espanyols: catalans, valencians, mallorquins, canaris, madrilenys i andalusos entre d'altres.

Majors responsabilitats en el terreny laboral i familiar, trencament parcial amb un passat ple d'equivocacions en el terreny sentimental i en alguns temes polítics en els que m'he involucrat massa marcaran - espero- aquests nous temps.

En definitiva, m'enfronto a la vida amb una actitut lleugerament diferent a com ho havia fet fins ara i em plantejo nous reptes. Em fan mal alguns disgustos causats per malentesos o per la mala fe d'algun ex-company (espero que per el primer motiu), i em pessen algunes de les noves responsabilitats que estic assumint, però m'omple que algunagent a qui realment aprecio possi confiances en la meua ajuda per superar una etapa dura.

Com m'enrotllo!! Espero no haver-vos avorrit.

Willoos

2010-03-12T00:44:00.000-08:00

Començo una aventura -no tinc ni idea de quant va a durar- a Lanzarote. Desconec quin es el ritme que la nova feina em permet seguir ni quant de temps durarà aquesta situació. De moment us deixo alguns posts interessants com aquest.
René Lejeune va nàixer a Saint- Hubert (Valònia)el 1946. En 1968 comença a acudir a l'Acadèmia de Belles Arts d'Alost i el 1971 repren els estudis de Filologia romana a Louvain.
Es ordenat capellà el 1971 i actualment exerceix com a tal a la localitat de La Roche-en-Ardenne, important nucli del interior de Bélgica.

Des de 1975 , any en el qual marxa a Lima al 1988 exerceix com a mestre, activitat que reprendrà al seu poble de Bastogne, a la frontera amb Luxemburg. A Lima el seu estil evoluciona de manera destacable.

Alumne de la també pintora belga Marie Howet, afirma que li deu tot el que sap. No obstant,es nota una important evolució a partir de la seua visita a Algeria.
Ha publicat un parell de novel·les i diversos poemaris i afirma que la pintura és una altra manera de novel·lar.

Pren el seu nom artístic d'un adverbi neerlandès que significa "amb apatia".Willoos ha exposat per França i Bélgica. Podeu veure una important mostra de la seua trajectoria a la seua web.

Parenostres contra la sida

2010-03-09T00:11:00.000-08:00

Si fa unes setmanes compartia amb vosaltres un desafortunat article del portaveu del PP al ajuntament de Tarragona, avui he volgut que veieu un video del informatiu d'Intereconomia TV . Possiblement el coneixeu.

Per cert, mirant per la farmaciola de casa les recomanacions de "guardar en lugar fresco y seco" les comparteixen amb els condons l'aspirina, l'augmentine, el frenadol i el gelocatil.

En ocasions em sembla que hi ha qui necessita desgracies i desgraciats per contentar la seua falsa moral. Em dec tornar boig.
No entenc que el Vaticà es possi en aquestos temes quan l'actitut d'alguns dels seus prelats (Marcial Maciel, fundador dels Legionarios de Cristo; alguns capellans irlandesos i xilens acusats d'abusar de xiquets o, fins i tot els Borgia en el seu moment)no han sigut precisament exemples a seguir. Podriem parlar del capellà de Toledo i d'altres.
No pretenc acusar l'esglèsia, però abans de donar consell en aspectes tan delicats que es miren i que reflexionen les seues paraules.
Sobre el reporter no-comment.

caca de vaca

2010-03-05T11:43:00.000-08:00

Us voleu venjar d'una manera original d'aquell cap que us va fer la vida impossible o d'aquell concejal d'urbanisme que s'ho mereix? Voleu fer-li un regal a Camps i no teniu prou per al traje?

Roger Combotte, un granjer francès de la Jura, ( a qui si per mi fos el possaria de ministre d'economia) ha tingut una idea tant exitosa que ha acabat per extendir per tota Europa. Va decidir ficar pasterades de les seues vaques en capses de fusta tancades i enviar-les sota encàrrec amb un missatge.
La podeu triar fresca o seca, va acompanyada d'una tarja amb el dibuix de la vaca del "Roi du fumier" (el rei del fem) on podeu escriure un missatge al receptor.
La standard, de 100 grams costa 8'5 €uros (per a tot Europa) i la XL (500 grams) 15 €uros.
Si esteu interessats cliqueu aqui.

Us he deixat a dalt de tot el primer anunci televisiu que va fer. Encara que semble broma, no ho és i em consta (el coneixo personalment, encara que no en trec cap benefici a pesar de la publicitat que li faig) que es treu un bon sobresou amb la caca de vaca. Veure per creure

Com Camot

2010-02-26T02:57:00.000-08:00

Fa alguns dies vaig descobrir a la blogosfera una guia per sobreviure a les Terres de l'Ebre amb expressions populars de la zona. Lamento no recordar a quin blog era.
Davant la falta d'estímuls per continuar publicant m'he planetjat fer el mateix amb expressions del Maestrat, però he comprobat que moltes d'elles- per la promximitat geogràfica i cultural són pràcticament idèntiques. És el cas de mone , per anem , Au cacau - versió local del Hasta luego Lucas; o de Tira-li la trompa al xic , per ma' que eres pessat.
Així, m'he limitat a reflexionar sobre algunes expressions curioses que no he sentit mai fóra d'aquestes terres. Algunes per tractar-se de refranys i expressions que utilitzen elements geogràfics: estar entre Ares i Benassal, per estar entre dos aigües o fer com a Cervera, que pixen quan tenen pixera . També podem afegir a aquest grup allò de a Canet de la merda fan paret, i dels cagallons cavirons.

Hi ha altres expressions populars que mi he escoltat fora d'aquestes comarques, però que no estan rel·lacionades amb temes geogràfics: Acabar com Camot , amb els collons dins d'un pot, que s'utilitza especialment en clau adivinatòria : aquestos dos acabaran com Camot, i Passar més fam que el gos de Pinyol. No he trobat referències sobre Camot ni tampoc sobre Pinyol i el seu gos, tampoc ningú m'ha sapigut explicar d'on vénen aquestes expressions. El mateix passa amb l'expressió ser més burro que Tacó . Ni idea de qui va ser aquest Tacó o per quin motiu se'l considera tant burro.

Jocs adolescents

2010-02-15T09:17:00.000-08:00

Com ja sabeu m'he dedicat els darrers temps a treballar com animador sociocultural i he treballat especialment amb joves i adolescents. La veritat siga dita és més divertit que treballar amb només xiquets.
Amb alguns clients i clientes d'aquesta franja d'edat mantinc contacte a través del messenger i del feisbuc i xarrem com si ens trobarem entre amics.
Fa uns dies una d'elles em preguntava sobre la rel·lació amb l'innombrable M.J. i em preguntava sobre quantes vegades i com ho feiem, a la qual cosa vaig respondre canviant de tema a pesar de la seua insistència - mai m'ha agradat parlar d'aquests temes, em fa sentir incòmode.
Aquest cap de setmana, una adolescent va contestar a un test "picant" d'aquells del feisbuc a preguntes de l'estil "Creus que Marc es depila el pubis?", " Creus que el Marc es bo al llit?" o " T'agradaria follar-te al Marc?"
Sé que el sexe és una de les bases de la vida adolescent, però en certa manera m'incomoda pensar que una noia de 15 o 16 anys puga parar-se a pensar en el meu pubis o que una noia de 18 em pregunte sobre les meues costums sexuals.
No sé si aquest fet es deu a la meua educació tradicional i conservadora o és una actitut normal en front a aquestes situacions tan delicades.

Alejandro Fernández

2010-02-04T07:19:00.000-08:00

Aquest havia de ser un post de comiat, un post amb el que tancar aquest blog en considerar que ja no tenia més coses que contar. Però no ho serà de moment perquè la casualitat ha volgut que em trobès a un diari gratuït aquesta joia de Alejandro Fernández, portaveu del PP a l'ajuntament de Tarragona.
No faré cap comentari, opineu vosaltres mateixos:

El “capitalismo salvaje” que desde hace 50 años se practica en Japón les permite afrontar varios terremotos al año con el balance de unas pocas grietas en sus edificios. Haití no ha tenido esa suerte.
Como señaja Arcadi Espada estos días, ojalá los americanos se queden en Haití e impongan su “capitalismo salvaje” Qué razón lleva. Los defensores del indigenismo olvidan que, no hace tantos años, las catástrofes naturales acababan con poblaciones enteras y que sólo su denostada economía de mercado fabrica casas resistentes, servicios públicos eficaces y medicinas que sustituyan a la brujería. Por lo visto, estos mercenarios de la las desgracias naturales, estos parásitos de la desgracia ajena, ya empiezan a criticar a los americanos por querer quedarse: está claro que muchas de estas ONG’s de pacotilla quieren la pasta capitalista, luego todo el mundo largo de aquí y a esperar la próxima desgracia…

El político más visionario de nuestra era, Winston Churchill, fue un convencido defensor del colonialismo. No lo idealizaba y era plenamente consciente de las maldades de este mundo (británicos incluidos) pero anunció 50 años de miseria en La India por obra y gracia de la ñoñeria de Gandhi. Así fue, y sólo la nueva colonización británica en La India, esta vez en forma de invasión de empresas de telecomunicaciones, ha permitido que en los últimos 10 años el país asiático haya progresado más que en los 50 anteriores. El “capitalismo salvaje” ha sacado del hambre a 600 millones de indios, que serán 1000 en pocos años.

Haití no necesita dinero para gobernantes corruptos que luego se exilian en París (cómo no) sino una auténtica colonización capitalista, que permita una economía de mercado en ese país, edificios resistentes, servicios públicos y persecución legal de la brujería y los sacrificios humanos, costumbres que me niego a respetar en nombre del multiculturalismo, por mucho cumbayá que las defienda. Si esto no se produce de nada servirá la ayuda que hoy enviamos: bastará un nuevo terremoto, huracán o lluvia torrencial para sumir a ese hermoso país en el infierno más descorazonador.

Podeu llegir-ho a la seua web: http://www.alejandropopular.com/

Una vida superrealista

2010-01-19T01:00:00.000-08:00

Per fortuna sempre vaig tindre bons mestres d'història i història del art, potser per aquest motiu li vaig agafar afició, o potser en observar les meues escases facultats en aquest camp.
Vermeer, Goya,i en especial els surrealistes Magritte i Dalí han sigut sempre els meus preferits.
Si exceptuem Vermeer, els altres tres pretenen mostrar en la seua obra els sentiments i pensaments interns, deixant moltes vegades de banda la realitat tal i com la veiem normalment.

La paraula surrealista ve del francès "sur-realisme" per sobre del realisme. I tracta de mostrar les coses no de manera realista, sinò tal i com les sentim.

La meua infantesa, plena de moments absurds i surrealistes, com sortida d'una peli de Berlanga i on els conflictes entre l'educació religiosa i la realitat dels anys 80 i 90 van prendre una força important, van fomentar el meu posterior interès cap al surrealisme.

De la mateixa manera que de menut em sentia fascinat per la Pantera Rosa i l'humor del Chavo del 8, ara em sentia moltes vegades com a personatge de quadres de Magritte i de Giorgio de Chirico.

En certa manera em sento bastant identificat amb aquest moviment, tot i que discrepo amb l'actitut d'Andre Breton i amb les ideologia d'algun d'ells com Salvador Dalí . No obstant culturalment parlant m'han influit d'igual manera el cinema de Garcia Berlanga, el surrealisme i el teatre de Dario Fo.

El lobo feroz

2010-01-12T06:56:00.000-08:00

"Te ve, te huele y definitivamente te come mejor", profesan chiquillas en Facebook.

CAPERUCITA PRENDIDA: Más de 25.700 chiquillas se aburrieron o se desilusionaron de sus príncipes azules. Ahora se ponen el traje rojo para esperar a su lobo feroz en el bosque oscuro ¡Grrrrrr!

Si hay algo claro es que definitivamente las chilenas se soltaron las trenzas.
Los tiempos en que las chicas soñaban con un esbelto príncipe azul, que al descender de su corcel despertaba con un tremendo ósculo en los labios a una bella y dormida doncella, quedaron en el pasado.
En el baúl de los recuerdos fueron guardados también los cuentos de hadas, los atardeceres onda Village y las tiernas películas de Walt Disney.
Hoy, como en la canción de Cyndi Lauper, "Las chicas sólo quieren divertirse". Modernas, estilosas, audaces y trabajólicas, ya no las convence un príncipe mamón y prefieren mil veces una bestia peluda, ganosa, sedienta y salvaje.
Así lo demuestra el éxito de un grupo de Facebook llamado: "¿Príncipe Azul?, ¡mejor un Lobo Feroz! te ve mejor, te oye mejor y te come mejor".

HASTIADAS
Con más de 25.700 miembros, la propuesta que echa por tierra al galancete apuesto, cartuchón y con estabilidad económica, pero más aburrido que relato deportivo de un partido de ajedrez, ya no convence a la chicas que, hastiadas o desilusionadas de sus príncipes-sapos, prefieren el bosque oscuro.
"Me gustaría ser una Caperucita Roja y que me comieran en casa de mi abuelita", chacoteó Lorena, una de las que posteó.
Más resentida, Rocio sentenció: "De todas formas los príncipes se vuelven ranas, cuando no sapos. Para eso prefiero el lobo, que ya sabes que es un malulo y la barba de dos días le queda muy bien".
La chacotera Jimena Andrea dijo que todo bien con la bestia "mientras no se coma a mi abuelita".
Una chiquilla intelectual reflexionó: "Porque todas nos casamos jurando que él era un príncipe… y resultó ser un sapo. Porque el príncipe prefiere mil veces llevarse a la cama el computador que a su doncella… Y se excita más con tocar el Blackberry".
Incluso Vivian Iris está dispuesta a comprar un traje rojo porque "es mejor un depredador honesto que un falso príncipe más fome que chupar un clavo o falto de armadura y de caballo".
Karen confesó su canita al aire: "Salí a carretear al bosque y pillé al lobo feroz...¡tremenda noche! solté la canasta y me olvidé por completo de mi abuelita. Ahora me gustaría distraerme con el leñador".
Una lolita identificada como Lorena se mostró más radical: "Creo que el azulito es fleto! Muy limpio, muy cartucho y con los pantalones blancos estilo Locomía. Prefiero al lobo peludo, ronco y feroz",
Mientras Bárbara descueró sin pudor a los pobres principitos, al señalar que sólo "son hijitos de papá, porque ni el castillo es de ellos. Se les cae la espada y hasta allí llegan", otra chica se cansó de esperarlo: "Nunca llegó el príncipe. Y antes que me coman los gusanos, prefiero que se alimenten los humanos".

MENTORA
Dominique González (20) es la joven más felicitada en el Facebook. Es que la chica que trabaja en un bar de La Serena y pretende estudiar kinesiología es la ideóloga que logró sacar toda la pasión desatada y la frustración reprimida de las chilenas y latinoamericanas que visitan su página.
"Todo partió como una broma con mi mejor amiga. Aburrida de los hombres que siempre nos hacían sufrir. En realidad nunca pensé que llegase a tener el éxito que tiene, cada día se unen miles de integrantes que opinan de los mamones y de los machos recios. Ahora una mujer también puede tener varios hombres", señaló.

Publicat a www.lacuarta.cl

Jo també sóc del Cabanyal

2010-01-09T01:20:00.000-08:00

Hi ha a la ciutat de València un barri mariner anomenat el Cabanyal-Canyamelar . L'any 1993 la Generalitat el va declarar BIC ( Bé d'Interés Cultural)pels seus edificis modernistes, però fa uns anys es comença a estudiar projectes per a construir l'extensió de l'avinguda de Vicent Blasco Ibáñez, que passaria a través del barri i que requereix l'enderroc d'un gran nombre d'edificis (1.621 en l'actual projecte), molts d'ells considerats d'interés nacional.
Fa uns dies el Ministeri de Cultura va declarar que aquest fet era un expoli i va ordenar la paralització de les obres a instància del Suprem. No obstant, el govern de la Generalitat i l'ajuntament de la ciutat - sense haver-se reunit amb els veïns del barri- acordaven al cap d'uns dies canviar l'àrea d'influència del BIC per poder dur a terme el seu projecte en lloc de rehabilitar el barri com demanen els veïns des de la Plataforma Salvem el Cabanyal.

L'extrema dreta a Espanya

2010-01-03T12:26:00.000-08:00

S'ha dit en diverses ocasions que a Espanya no hi ha un referent d'extrema dreta que limite a la dreta i que aquesta circumstància radicalitza en alguns aspectes al principal partit d'ideologia democristiana.
Vertaderament a casa nostra no tenim a un Jean-Marie Le Pen o un Jörg Haider, i la majoria no trobem a faltar figures semblants. Caldria prerguntar-se per quin motiu l'extrema dreta espanyola queda tan fragmentada des de Blas Piñar?
L'any 1936 Francisco Franco i els seus van donar un cop d'estat que va acabar amb una guerra de tres anys i una dictadura militar que va durar quasi 40 anys. En principi Franco i la Falange no eren seguidors de la política de Hitler ni de Mussolini, eren seguidors de l'ideologia creada per Primo de Rivera.
No obstant, acabada la Segona Guerra Mundial, Espanya va convertir-se en refugi d'alguns il·lustres col·laboradors amb el III Reich.
Un d'ells, Leon Degrelle havia fundat a Bélgica el rexisme, un partit d'extrema dreta que havia aconseguit uns quants diputats abans de l'entrada de les tropes nazis.
Bélgica era un estat neutre i alguns dels diputats rexistes es van sentir ofesos pel Reich quan aquest va ocupar aquestes terres. Leon Degrelle en canvi els va donar suport rebent a canvi un lloc a les Waffen-SS.
Acabada la guerra Degrelle va aconseguir, amb certs problemes, arribar a Espanya on el règim de Franco l'adoptaria. Per evitar ser jutjat a Bélgica, Espanya li va donar la nacionalitat i va passar a ser Jose Leon Ramirez Reina. Amb aquest nom va fundar CEDADE (Circulo Español de Amigos de Europa), una entitat que funcionaria fins l'any 1986 i que es dedicava a negar les barbaritats comeses pels nazis.
El mateix va passar amb figures com Wolfgang Jugler , escolta personal de Hitler ; i altres que trobarien en especial a la Costa del Sol refugi i la seguretat de no se condemnats a casa seua.
Lamentablement, aquest fet va influenciar Franco i la política espanyola per un bon grapat d'anys. Fins a tal punt que als anys 80 (del segle XX) a Degrelle se'l va jutjar i absoldre -a Espanya- per negar Auschwitz en diversos discursos.

Joan Monleón ens ha deixat

2009-12-28T05:43:00.000-08:00

Després d'estar ingressat uns quants dies a l'hospital per problemes cardio-respiratoris ens ha deixat Joan Monleón. Nascut a València, l'any 1936, va saltar a la popularitat a primers dels anys 70; quan va ser l'alma mater del grup satíric "Els Pavesos" on va versionar cançons populars valencianes.

Després de certes incursions al món del cinema sense gran èxit com "Con el culo al aire", "Las aventras de Zipi y Zape" o "Un, dos, tres...ensaïmades i res més" durant els anys 80; va participar els primers anys de RTVV (Radio Televisió Valenciana) on va obtindre un gran èxit amb el programa diari "El Show de Joan Monleón" a Canal 9. Després va fer algunes col·laboracions a la Radio Pública Valenciana (Radio 9); però algunes diferències amb l'ens públic, agreujades per problemes de salut, va fer que es retirara totalment de l'espectacle.

Ens va fer conèixer els pobles valencians amb els seus campanars, va fer famoses expressions com "tropescentes mil pessetes" i va fer, a la seua manera, que una generació conegués la terra valenciana més enllà de fe programes educatius o de divulgació, i fomentar crítiques constructives a través del humor sobre la nostra realitat més propera.

Més enllà de fer participar la gran majoria dels pobles valencians d'una televisió pública qua començava, de presentar un show a la italiana per als valencians i de fer-nos reconèixer els nostres pobles pels seus campanars (On sónen hui les nostres campanes?); Joan Monleón ha unit una generació de valencians i proba d'això és que a la seua mort ha sigut notícia per igual a tots els mitjans valencians: Levante-Emv, Las Províncias, Canal 9 i gran nombre de blogs valencianistes ...i "no-nacionalistes".

Us deixo un tast de la seua obra: una versió de "La manta al coll" amb Els Pavesos i un programa del "Show de Joan Monleón" amb la participació del poble de Corbera (Ribera Baixa) i amb l'aparició d'Ángel Paulowski.

Ara ens acaba de deixar. Descanse en Pau.

Dies de cine

2009-12-18T02:37:00.000-08:00

Per celebrar l'any nou- amb el que ens ha portat el 2009 , almenys a mi, segur que el 2010 va millor-us deixo amb Buster Keaton i Charlie Chaplin, els dos millors actors de cinema de tots els temps, bones festes a tots els qui les celebreu. El primer ve acompanyat d'un tema de Paul Simon anomenat Kodachrome, genial.

Abans

2009-12-10T04:15:00.000-08:00

Abans al meu poble posaven nadales als carrers del centre pels volts de le festes nadalenques, les llums colorides inundaven els carrers de tot el poble i algun que altre Pare Noel recorria el centre repartint caramels als xiquets i xiquetes.
Avui; potser amb l'excusa de la crisi, potser per un cert laicisme que envolta un govern municipal anomenat conservador i que presumeix d'ideologia democristiana; les llums son escases i els altaveus i els pare noels han desparegut.
Feia anys que no venia a les terres del Maestrat per l'hivern i els canvis familiars s'ajunten al que ha sofert el poble.
Passejo pels carrers i penso: "On hi ha aquesta casa, abans estava la botiga del barri","on hi ha aquesta altra hi havia una llibreria que ja ha tancat","en aquesta casa que ara hi ha un centre de Pilates abans hi havia un taller". Ara els carrers estan mes buits, la barreja cultural ha fet que molts dels establiments siguen regentats per emigrants magrebins i latino-americans, i els autoctons no es barrejen massa amb aquesta gent, no siga cas...
A aquesta placeta ens ajuntavem els amics per anar a fer un volt, anavem a la sala de recreatius on ens gastavem les monedes de 25 i 100 pessetes -ara ja no existeixen aquestos locals - i ens compravem xuxes a una botiga que ja fa temps a tancar.
Els amics van marxar fora a estudiar, com jo vaig fer i alguns d'ells d'han instal·lat a la ciutat, altres han marxat fora a treballar -jo ho vaig fer tot i que he hagut de tornar temporalment, molts dels vells del carrer han mort. En definitiva, tan sols han passat deu anys i la realitat del lloc que em va veure passar l'nfantesa ha canviat tant que no el reconec.

Llombriu, quaderns de literatura

2009-12-01T00:33:00.000-08:00

Fa uns dies, a la casa del poble, van caure a les meues mans una sèrie de quaderns de poesia que semblaven tindre uns quants anys. Portaven per títol "Llombriu, quaderns de literatura" i, en la mateixa portada venia el nom dels diversos autors dels poemes.
En un primer moment no li vaig donar massa importància, ja que els autors eren per a mi desconeguts en la totalitat i els llibrets no cridaven massa l'atenció. No obstant, en un moment determinat descobreixo que l'edició la signen Josep Manuel Sanabdón i Rafael Molina ; el primer dels quals és amic de la família i mestre de llengua i literatura castellana a l'institut de secundària. Així que no és estrany trobar aquests escrits a casa.
Però en el moment en que veus a la contraportada l'any d'edició,;és van publicar entre el 1978 i gener de 1981, la cosa canvia. Més tenint en compte que en aquests escrits publicats a cavall entre València (Avinguda Blasco Ibáñez) i Benicarló (a l'Avinguda Maestazgo ) quan es fa referència a la llengua i a la literatura ho fa sense cap mena de complexos com a llengua i literatura catalana.
En aquests quaderns trobem poemes d'Antoni Matutano, Manolo Benages, Joanma Verdegal i Rossana Zaera entre d'altres que pretenen normalitzar l'ús d'una llengua que era habitual al carrer però no a la literatura de cap tipus. Potser el somni d'aquests jovens i atrevits universitaris en aquell moment, no s'ha complert en la més mínima part. Era un moment difícil on molts tenien uns somnis que el temps ha acabat per esborrar. Però a més dels poemes propis hi trobem de tant en tant algun fragments d'obres publicades a altres editorials valencianes (Tres i quatre, Ed. Puig Campana) per autors de la talla de Josep Piera o Isa Tròlec
Cert és que ja feia uns anys que s'estava lluitant per reivindicar la llengua pròpia i la llibertat amb personatges com Raimon i Ovidi Montllor; però el fet que des d'un poble del nord de la província de Castelló es comencés només acabar d'estrenar la democràcia a publicar poemes en llengua catalana -així diu a l'editorial del segon número- parlant de llibertat des d'una perspectiva valencianista resulta interessant. Aquí teniu un fragment del poema que porta per títol A la manera triomfal dels trovadors d'Adolf Beltran, un altre dels col·laboradors d'aquesta publicació:

Sang meua, valenciana!
Sang maltractada i noble
que segueixes lluitant per deslliurar-te!
No abandones encara!
Després de la tempesta vindrà la matinada!

temps de neteja

2009-11-27T07:53:00.000-08:00

Ja fa uns dies que pels carrers del meu poble veig pegatines de caràcter feixista amb lemes intolerants com el de la imatge en contra dels immigrants, dels homosexuals i de la democràcia; causants de tosts els mals de Espanya.

Vistes aquestes reflexions tan profundes a les enganxines m'he decidit entrar a la seua web per investigar una mica més a fons.Per començar sota l'emblema de Alianza Nacional hi ha un subtítol on es pot llegir nacionalismo social (que a mi personalment em recorda al nacionalsocialsismo). Pels costats hi ha diversos emblemes i postals referents a la llengua ( "que no te callen, habla en español") castellana i a lo perniciós que deu ser la llengua catalana -perquè la bandera que tapa la boca no és ni vasca ni gallega, clar que aquestos solen caure milor-, a criticar als homosexuals i a atacar als grups d'immigrants.

A l'explicació de les seues reivindicacions parla de la fi de les autonomies que divideix Espanya de manera artificial en regions i la institució de una República Social on els representants siguen elegits segons els seus mérits - es veu que això de guanyar unes eleccions no és mérit suficient-; nacionalitzar l'agricultura, la ramaderia i la pesca i sortir de la UE que tants mals ha causat a l'estat.

Per sort, són una minoria absoluta. Davant d'una d'aquestes enganxines hi havia una parella mirant-la. La conversa ha sigut la següent:

- Que miedo no?

-Sí, que hay que limpiar España sí, pero de los de la limpieza.

Em tenen content...

Història familiar

2009-11-24T08:53:00.001-08:00

La família Forner és coneguda al Maestrat per la seua tradició conservadora. Només cal dir que a l'inici de la Guerra Civil el meu besavi va morir assassinat pels anarquistes junt amb un nebot i que un gemà seu va haver de fugir de la comarca.

En aquell moment el meu besavi era empressari- calafat, que per aquells temps era a Peníscola una de les ocupacions més importants (com a qualsevol poblet mariner de la costa).

Altres membres de la família ocupaven o havien ocupat els càrrecs de jutge i d'alcalde. I encara ara un Forner és concejal d'urbanisme a l'esmenada localitat de Peníscola per el PP.

Mort el seu pare el meu avi i demés germans es van desplaçar a la veïna localitat de Benicarló per circumstàncies, on es van instal·lar.

Allí és va casar anys més tard amb la que seria la meua àvia. Nascuda i criada a Barcelona, la seua família perdia els origens per les terres del Maestrat, però no havia sigut fins acabada la Guerra que els nets dels emigrats hi tornarien.

Si be mai s'havien pronunciat políticament, eren catòlics, però bastant propers al partit de Lerroux.

L'any 1983 vaig nàixer jo. Havien passat gairebé 50 anys i una generació -la dels meus pares- , però degut a les circumstàncies laborals i de l'època em vaig criar amb aquells avis que em van educar en les seues idees -i prejudicis- catòliques i conservadores.

Així doncs, vaig anar a l'escola de La Salle i em van educar amb el fi que sigués un bon cristià i un gran patriota; i quai em convncen. De fet va ser l'ensenyament d'anglès a una acadèmia d'idiomes on coincidia amb xavals d'altres escoles i, sobretot un intercanvi cultural que va coincidir amb el primer contacte amb el sexe que em van fer a començar replantejar-me totes aquestes coses que m'havien explicat.

Vaig començar a prendre interès pel origens de la meua família i vaig descobrir que els meus besavis, avis i mare havien nascut a Catalunya- i en la seua lengua m'havien educat.

A la secundària vaig entrar en contacte amb una realitat més laïca i em vaig apropar a les idees socialdemòcrates que es afiançar definitivament amb la Llei d'estrangeria del govern Aznar i amb el suport del mateix govern a la guerra d'Iraq.

Per si fos poc, els problemes que ha tingut la meua família per una finca comprada legalment l'any 1931 -i de la qual tenim tota documentació- i el fet que el govern municipal del mateix partit conservador ens haja fet la vida impossible a aquest poble m'han acabat de convéncer.

Lamentablement, no es respiren encara aires de canvi a una família que porta més de 70 anys patint a una terra que no els ha estimat.

El turista hispànic

2009-11-18T09:06:00.000-08:00

Tot i que els turistes- visitants- ibèrics amb els que acostumo a tractar són minoria davant els britànics, belgues, holandesos i russos; són els que més ens acostumen a desagradar als que ens dediquem a l'hosteleria i el turisme. Aquest post preten, des de l'irreverència, explicar el perquè.

El visitant hispànic sol ser gent de poc món i amb una cultura limitada al seu barri o ciutat. No coneix llengües i els coneixements culturals - incluits els gastronòmics- que poseeix de els llocs on visita són bastant limitats.

Recordo haver viscut en primera persona algú que es lamentava que les seues ostres estaven totalment crues -entenc que no és un plat molt freqüent a la casa d'un obrer,però...- i (una altra persona) anar a un restaurant xinés i queixar-se de la falta de pà;clar que per a un mediterrani menjar sense pà és difícil.

Però més enllà de les diferències gastronòmiques -lógiques per altra banda-, un fet que caracteritza al viatger espanyol és el fet que no parla cap altra llengua que no siga la seua. Quan va a l'estranger diu que no entén res i busca sempre algú que parle la seua llengua. Però no només no les parla -les llengües estrangeres - sinò que no les accepta ni tan sols quan està en minoria.

Quan et trobes davant d'una audiència el 90 % de la qual són gent d'una llengua estrangera , tot i estar a territori espanyol, el més lógic és fer la presentació en la llengua majoritària i anar intercalant-la amb l'espanyol. El espanyol tipus el primer que fa en sentir dus paraules en anglés -o francès o rus- és cridar ben fort : "En español!!!!" sense deixar al pobre locutor acabar la frase.

Una altra cosa típca del visitant espanyol tipus -especialment els grups i, més en concret Inserso, encara que aplicable a molts altres- és fer cues en baixar de l'autobus per entrar al lavabo d'un bar o cafeteria (normal si tenim en compte els problemes prostàtics i la duració del viatge per carretera). El pobre propietari del local ja sap que entre els dos autobusos que li acaben d'entrar vendrà com a màxim dos cafès descafeinats de sobre amb sacarina i quatre botelles d'aigua mineral a canvi ,això sí, de tindre el water ocupat durant més de mitja hora.

Pel que fa al turisme familiar, solen fer trajectes curts i en cotxe. Acostumen a fer soroll pitant el clàxon i cridant a la mare de qualsevol conductor que se'ls aparega pel mig, i mai respecten un pas de vianants. Per anar al poble a buscar quatre rovellons utilitzen el 4 x 4 -els veïns de la zona sempre han pogut arribar a les finques amb el Seat Inca o amb el John Deere, però per arribar des de Barcelona a Mollerussa necessiten un tot terreny, que es veu que les carreteres estan molt malament.

En fi...sort dels turistes que em dónen de menjar; siguen espanyols o estrangers; tot i que ja deduiu quins són els meus preferits.

Portat pel vent

2009-11-10T10:58:00.000-08:00

Si da uns dies parlava de Bélgica i Brusel·les, no em podia deixar a un gran pensador i pintor, involucrat amb el seu temps de tal manera que va arribar a afiliar-se tres vegades al Partit Comunista - explicació, durant les ocupacions de Bélgica durant la 1ª i segona Guerra Mundial el partit va estr il·legalitzat-, belga i universal que representa un dels majors artistes del moviment surrealista. Faig referència a un pintor valò - de Charleroi per més inri - el nom del qual és René Magritte. (Per cert encara esteu a temps de visitar una exposició de tota la seua obra pictòrica al Museu Nacional d'Art d'aquí, de Brusel·les (en front mateix del Palau Reial).
A la imatge teniu Le Mal du pays una de les seues obres més conegudes.
Dit això, parlaré una mica de la meua situació actual que ha fet un gir els darrers dies. Acabat d'arribar a Brusel·les rebo una trucada des de les terres de la Plana i m'ofereixen una entrevista de treball - que retraso uns dies fins que pugui tornar a aquestes terrs. Si la cosa no funcionés sempre tinc l'opció de tornar a les Ardenes -opció interessant que em reservo, però vista la situació familiar actual, prefereixo probar sort a les terres de Castelló i poder passar d'alguna manera els primers nadals sense el meu pare amb la meua mare i germana.

A tot això em queda l'opció d'intsal·lar-me a les Ardenes a partir del mes de maig, quan el fred serà ja menor i hauré pogut fer suport a la meua familia les sempre dures dates nadalenques.
Per cert a vosaltres dos, bones amigues, us he de dir dues coses sobre la meua estimada ciutat de Brusel·les. Esteu ben informades la ciutat no és precisament la més bonica del país, tot i que hi ha indrets interessants; però l'ambient cosmopolita i integrador de la ciutat li dona un no sé qué que la fa especial.
Aquí tothom és estranger i alhora tothom és una peça del gran puzzle que conforma la ciutat. Un bruselés compra pastes a una pastisseria d'argelins i va a sopar marisc, beu cervesa i pren un taxi conduit per un conductor congoleny, sense prejudicis ni temors. Es podria dir que, vertaderament aquesta és una ciutat surrealista - de fet es diu cada vegada que es parla de Magritte per exemple o de la realitat cultural de la capital d'un país artificial que ha esdevingut capital d'un ens també tan artificial com la Unió Europea - que sap conviure amb la seua estranya realitat composada per milions de realitats diferents, una per cada bruselés.

Històries bruseleses, carta des de Sildavia

2009-11-02T05:49:00.000-08:00

Escric aquestes lletres des de un petit poble cerveser de la Valònia, tocant la frontera amb el Luxemburg belga des d'on faig escapades a Brusel·les. Hi estaré uns quants dies de visita i arreglant alguns temes pendents.

Brusel·les en sí no és una ciutat especialment atractiva, però gaudeix d'espais interessants i és una de les ciutats més acollidores d'Europa.

La zona de la Grande Place, la Bourse o el Palau de Justícia són a més del Manekken Pis i de l'atomium els llocs més visitats.

Més enllà d'aquests espais , resulta interessant la petjada d'alguns personatges sobre la ciutat en concret i el país en general.

El belga més conegut del món és possiblement el Tintin que va nàixer fa 81 anys amb 16 anys i encara els conserva, però n'hi ha d'altres que segur que també coneixeu. El seu creador Hergé, curiosament és molt menys conegut .

Un altre personatge bruselés és el Lucky Luke, fill de Morris i un dels pocs cowboys que mai va fumar una cigarreta - quan encara no estava tan mal vist; també és bruselés el Marsupilami - una mica menys conegut perque viu a la selva.

Més enllà de la ficció: Jacques Brel, Eddy Merckx i Victor Horta, tot i no ser de la ciutat van deixar bona emprenta a la ciutat.

De Jacques Brel, el gran mestre de la cançó francesa ja he parlat i l'heu escoltat a aquest mateix blog, però va crear un vincle amb la ciutat i altres grans de la cançó com Charles Aznavour, qui sempre va mantindre una gran rel·lació amb la capital.

Merckx ha sigut el major ciclista de tots els temps fins a l'arribada d'Armstrong - empatat a títols amb Indurain- cal considerar que el ciclisme és un esport de gran afició per aquestes terres.

Potser per a nosaltres resulta menys conegut és Víctor Horta. Un gran arquitecte del Art Noveau que és com es conex aquí el modernisme. De familia modesta va estudir a Paris i Brusel·les on va deixar obres importants com la casa Solvay, -d'una prestigiosa familia de químics, l'empressa dels quals explotava durant décades les mines de potasa de Súria i de Torrelavega; la Casa del Poble a Brusel·les- seu del Partit Socialista belga- i altres edificis d'interés turístic i arquitectònic per tot el país.

Desencantat amb el País

2009-10-28T05:31:00.000-07:00

Quan els problemes i situacion familiars complexes em van obligar a retardar els estudis universitaris que havia començat a la Universitat Politècnica de València a Gandia, em vaig possar a treballar el moble una temporada fins a poder reprendre'ls.

Vist el panorama vaig deicidir canviar de destinació i, aquesta vegada vaig probar sort a la URV a Tarragona. Terra en la qual he estat de manera intermient des del 2003 i que m'ha donat les oportunitats que al meu país se m'han negat.

Acabada la temporada i després d'uns qants anys plens de preocupacions familiars i personals, he tornat a passar un temps al Maestrat.

Aqui les coses han canviat poc i per a pitjor des del meu punt de vista. A la complicada situacó econòmica que pateix el conjunt del estat cal sumar els problemes estructurals que ja venia patint la província de Castelló des d'època de bonança - una economia basada directa i indirectament en el totxo i on les polítiques de desenvolupament social, econòmic i turístic han sigut durant décades inexistents.
Però més enllà de les coiuntures econòmiques em decepciona una situació político-social predominant a aquestes terres: la pasivitat dels agents socials davant casos com el Cas Fabra i el Gürtel.
Polítics de primera línia valencians s'han aprofitat dels impostos pagats per nosaltres mateixos per donar llicències a empresaris que els feien regals, altres blanquejaven diners i es donaven permisos a empreses de les quals ells eren socis o tenien algun interès, falsificaven documents públics i privats... I a tot això ningú ha sortir al carrer a demanar explicacions ni ningú ha demanat caps ( bé, Costa ha abandonat el càrrec de manera temporal però sense abandonar el càrrec de diputat).
A tot això els principals acusats es limiten a no donar explicacions i a demanar la dimisió del president del govern estatal, tal i com van fer en el cas de l'accident del metro de València on ningú va ser responsable.
Però això no és tot. Si la situació econòmica és lamentable i la siuació política és digna d'un tebeo de Mortadelo y Filemón; lá realitat cultural valenciana tampoc és molt bona. Les associacions culturals i veïnals de mig país es queixen de la falta d'ajuts i subvncions i, actors i músics com Tonino i Raimon es queixen que no se'ls deixa actuar en bona part de localitats valencianes.
Pel quefa la televisió podriem parlar-ne bastant. Des de l'impediment per part de la Generalitat Valenciana a continuar les emissions de TV3 i Canal 33 es suma la politització de bona part dels canal que la TDT emiteix per al País Valencià : Canal 9, Punt 2, Televisión de Castellón, Canal 56 o Las Provincias TV.
Cert és que hi ha determinats intel·lectuals vinculats al Bloc Nacionalista Valencià i algun grup de gent propera al carlisme que fa treballs relativament interessants; però la vida cultural valenciana dista molt de la normalitat, més tnint en compte que gent de la talla de Raimon, Ferran Torrent i Joan Francesc Mira ténen molta més influència fora de les nostres terres que dins de les mateixes.
A tot això, el que sí és cert és que és el nostre dure com a ciutadans i com a membres de la societat civil de fer saber als nostres representants el ostre desencís i fer-los arribar les nostres queixes a més de actuar en la mesura de lo possible per tal d'intentar canviar aquestes situacions tan lamentables. He dicho...

Del "Nuclear?no, gracias" al "Nuclear sí, por favor"

2009-10-23T05:29:00.000-07:00

Fa uns anys la societat estava bastant concienciada sobre la conservació del medi ambient i hi havia un tema que preocupava bastant, especialment després del desastre de Chernovil a Ucraïna: les centrals nuclears i la seua seguretat.
Especialment a llocs on hi ha centrals nuclears es veien enganxines amb el dibuix que acompanya aquest text als cotxes. La nuclear era un perill per a la població, la gent protestava i feia pintades amb lemes com "Nuclears a la Moncloa".
Aquest va ser el principi de l'interès per energies renovales com l'eòlica i solar que no produeixen residus i són molt més barates.
Resulta curiós que a partir de la proposta de tancament d'una central nuclear com la de Garoña els moviments socials han canviat. La gent de la zona protesta perquè la nuclear crea riquesa a una zona ruralitzada i deprimida econòmicament.; més si cap en èpoques com l'actual en que l'economia no passa per un bon moment.
Ara a Cofrents s'estan debatint sobre si demanen el seu tancament o si perefereixen que continúe en actiu - almenys això és el que es desprén de les informacions de Canal 9.
Aprofiten les queixes dels ecologistes contra els parc eòlics que trenquen el paisatge i són perillosos per a les aus migratòries i se les fan seues.
Òbviament cadascú defensa els seus interessos, però mai ningú d'aquests contestataris s'ha parat a pensar que si l'energia eòlica no és bona i la nuclear tampoc; les opcions és redueixen?. I per mantenir el nivell de vida i aumentar-lo es necessita energia.
Energia se'n necessita, doncs millor reduír el màxim possible els residus. Possiblement també se'n necessiten de nuclears per completar la demanda, però almenys que complisquen tots els requisits de seguretat i de manera reforçada.

la platja

2009-10-09T08:03:00.000-07:00

Vull dedicar aquesta cançó a la meua amiga bloguera Tigre de Papel que està passant per una època de canvis importants en la seua vida.

Fa uns dies vaig rebre una visita inesperada a l'hotel quan van vindre un grup de músics i un company de l'any passat a veure'm. Aquella nit vam sortir per Salou i vam quedar en anar veient-nos de tant en tant.
Així és que ahir, aprofitant que jo tenia lliure, ens vam reunir a la platja amb unes guitarres i alguna cosa per menjar i beure i vam passar allí una bona estona. En un moment donat vam començar a tocar i cantar aquest tema de Bob Marley.
Sembla que en aquell moment em vaig adonar que no fa falta gaire cosa per ser feliç.: unes guitarres, un parell d'amics, patates i una mica de licor em van fer passar una de les millors nits d'aquesta temporada.
En un moment en que està acabant la temporada i no sé que faré d'ací a uns dies més enllà del viatge obligat a Brusel·les, trobar-se amb uns vells amics i disfrutar d'una tarda a la platja cantant i tocant allò de "every little thing gonna be allright", recordar vells temps i intercanviar idees m'ha animat bastant.
Tot i això, aquesta fi de temporada està sent menys preocupant per mi que l'anterior i ja veuré que passa. No em penso estressar.

Sobre la crisi ninja

2009-10-02T02:25:00.001-07:00

No sóc un gran economista, però la teoria econòmica era una part important dels meus estudis universitaris. A més he tingut sempre una certa afició a aquest tema i he llegit bastant a certs economistes de la línia de J.M. Keynes; que em convencen més que Ricardo i Smith.

Fabian Estapé : va ser degà a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona i introductor a Espanya de les obres de dos grans economistes: Schumpeter i Galbraith. Durant el govern d'Aznar ja va acusar a Rato i Piqué- ministres d'economia- de no invertir en I+D+I i va predir una caiguda important de l'economia espanyola a mig termini. Òbviament quasi ningú li va fer cas.

Xavier Sala i Martí: Directiu del FCB i professor d'economia a la Universitat de Columbia als Estats Units.

Explica que mentre altres països invertien en I+D, Espanya només ho feia en construcció. Si a un país normal la construcció ocupa entre un 7 i un 9% del P.I.B, a Espanya en els darrers anys aquest sector representaba directament el 19'6% de l'Economia.

La gent en lloc d'invertir en borsa i en universitats ho feia en habitatge, la qual cosa aumentava la demanda i els preus, però el mercat s'ha saturat; no hi ha demanda ni sol·lucions a curt termini perquè no s'han fet els deures. Solbes ha seguit el model de Rato i Piqué, que ha funcionat fins que la bombolla ha estallat.

Leopoldo Abadía: mestre de política d'empresa a la Univeristat de Navarra i conegut últimament pels seus comentaris político-econòmics al programa de Buenafuente; és qui va batejar la crisi amb el nom de crisi ninja; acrònim de No-inputs, no-job, no-activs (sense ingressos no hi ha feina i per tant, no hi ha actius).

No s'ha invertit en crecaió de llocs de treball durant els darrers anys - a Espanya a més s'ha falsejat l'economia amb un creixement immobiliàri desmesurat. Aquesta falta d'inversió en Universitats (especialment en I+D) ha provocat junt amb la crisi bancària mundial que els treballs siguin cada dia més precaris i redueixen els actius de l'economia aumentant l'atur.

Who ya gonna call?

2009-09-24T07:09:00.001-07:00

Dedicated to Martin,

Abans que els xiquets es tonressin bojos per Hannah Montana i High School Musical, abans que el cinema i la televisió es convertissin en videojocs plens d'efectes aconseguits amb ordinador, veiem sèries i pel·lícules com els Caçafantasmes, Musculman, El equipo A, S'ha escrit un crim, El dr. Slump, Les totugues ninja o fins i tot Els Picapedra i Bola de Drac.
Martin va vindre amb una samarreta on hi havia escrit "Who ya gonna call?" i el dibuix dels caçafanstasmes a la O de who, per a ell va aquest video musical; espero que us cause records de la infància-adolescència.

Una altra temporada

2009-09-04T07:59:00.000-07:00

Com cada any per aquestes dates em començo a plantejar moltes coses. És temps de començar a pensar en el futur pròxim i les opcions que em queden no són moltes.

Aquest està sent un any molt complicat per a mi. A la falta del meu pare, la ruptura amb la innombrable i la incertesa en el meu futur laboral més pròxim es sumen els problemes econòmics i amb les finques.

Penso sovint amb altres moments i èpoques més alegres. En el terreny sentimental no es que la cosa em vagi molt millor, i només hi ha "aventures" amb angleses que quasi em doblen l'edat i que no duren més d'una o dos nits.

Els dos plantejaments que tinc ara per ara són anar a Madrid on tinc bastants oportunitats de feina però on no coneixo ningú més que a la M., una antiga companya que viu a Móstoles i estudia i treballa a la capital i amb qui no tinc una rel·lació molt continuada; o probar amb el somni belga i viure ,mentre trobo alguna cosa i aprenc holandés, a casa de diversos amics gaudint d'un bon ambient.

Una societat adolescent

2009-08-13T09:52:00.000-07:00

Cada nit, en acabar la feina, vaig amb els meus companys de feina a prendre una cervesa i menjar alguna cosa a un pub irlandés.

Ens agrada sentar-nos a parlar de temes intrascendents i relaxar-nos després d'una agotadora jornada laboral. Però de tant en tant em cansa escoltar a les meues companyes quan es passen el dia parlant de Virginia Bay, Banana Moon o del maquillatge d'aquella marca o d'aquella altra.

Una d'elles, després de la mort de Michael Jackson es va passar un dia plorant, mirant el funeral i una setmana sense parlar d'altra cosa. Òbviament, sense ser el seu estil de música preferit, Michael Jackson és més important que The Beatles o , fins i tot que Elvis.

High School Musical i Hannah Montana són les bases d'una cultura actual on les úniques ciutats imprescindibles són Nova York i Londres (París, Roma, Atenes o Jerusalem són ciutats de tercera) i el sinònim de bon menjar(parlant de sabor) és McDonalds.

Però d'aquestes converses amb companyes d'entre 21 i 28 anys el que més em sorprén és que justifiquen l'explotació infantil que empreses com Nike fan a països del tercer món argumentant qüestions culturals. " A aquells països és normal que els xiquets treballen, només ténen fills per això "o "Com a empresari et surt més rentable donar feina a gent que no sap els seus drets i que saps que no es queixarà; que a més et treballa per menys diners. És normal que ho fassin"

Sincerament, si la societat occidental pensa així tinc por.

Eros

2009-07-31T07:09:00.000-07:00

Aquesta cançó és una de les que més em recorden un antic amor.
La cançó no és precisament relativa a un amor romàntic, sinò més be ens recorda el món al que vivim i l'afortunats que som els que vivim la crisi- a Somàlia per exemple de crisi no en ténen.
M'he associat finalment a la segona ONG i rebo informació de com viuen realment molts d'aquells que no ténen veu. Si viure en camps de refugiats, no tindre dret a l'educació ni aigua potable fora poc; ara els governs occidentals amb el tema de la crisi redueixen els ajuts a les organitzacions com UNICEF i ACNUR i els ofereixen a aquelles empresses que han fet fallida per la seua mala gestió- enetenga's excès d'ambició.
No contents amb això i per tal d'equilibrar el nord i el sud - igualant la situació econòmica d'Europa a la del tercer món i no al contrari- alguns polítics europeus proposen allargar les jornades laborals, abaratir l'acomiadament o fer-lo gratuït i reduïr al màxim les despeses socials de l'estat.
Curiosament, ningú ha sortit al carrer per manifestar-se en contra d'aquestes decisions. La majoria d'informatius es limiten a parlar de l'onada de calor i de les cues a les oficines de l'INEM, dels concerts de Madonna i de U2 a Barcelona; però no dels que viuen al carrer ni dels que cada dia moren de fam.

Fugir cap endavant

2009-07-23T07:59:00.000-07:00

Com ja he comentat, aquest any està sent un any molt complicat i ple de novetats en la meua vida.
Davant situacions complicades i dures he optat en la major part dels casos en ignorar els problemes i continuar fent la meua; és el que s'anomena normalment "fugir cap endavant".
Possiblement el més viable seria enfrontar les noves situacions i intentar de resoldre-les abans de canviar de rumb.
Però m'he aferrat a l'opció de buscar fortuna a Belgica al final de la temporada i aprofitar tots els amics, coneguts i saludats que tinc allà.
A la familia més propera, tota la que em queda no els fa molta gràcia però entenen la meua situació i em dónen suport.
Parlo cada dia amb amics i coneguts d'allà. A aquells països (Bèlgica i Luxemburg) el problema és financer però l'atur no arriba al 6 % i els hotels busquen personal cotinúament, sembla que hi ha opcions serioses.
Per altra banda hi ha l'opció de quedar-me pel Tarragonès i repetir l'any que ve, esperant trobar alguna cosa per a l'hivern o engrossar a partir de noembre la taxa d'atur i anar cobrant. El que ni se'm planta pel cap és tornar al Maestrat; lamentablement ja estic malcontent d'aquesta terra i dels problemes que m'ha causat - és per això que fujo cap endavant.

Jacques Brel

2009-07-09T08:56:00.000-07:00

L'any passat es va commemorar a Bruxelles i a Paris el 30 aniversari de la mort del mític compositor Jacques Brel amb una sèria d'emotius concerts - a un dels quals vaig tindre la fortuna de poder asistir .

L'importància de Brel ve donada per l'influència a altres compositors i cantautors posteriors; alguns dels quals com Raimon, Joan Manuel Serrat o Lluís Llach ens toquen de ben a prop.
Brel va ser junt amb Edith Piaf i Charles Aznavour el més gran de la chanson francesa, i el personatge que més vegades ha omplert el Teatre Olimpia de París; tot i ser flamenc.

Protagonista de moltes anècdotes, com per exemple ser el primer cantant parafrasejat a un còmic d'Asterix, precisament a "Asterix chez les belges."
Aquí va un petit homenatge.

Una entrevista interessant

2009-07-03T03:56:00.000-07:00

Javier Clemente, entrenador de futbol basc i ex-seleccionador espanyol parla de futbol i de política obertament amb Albert Om (TV3- El Club). Coherent amb ell mateix, val la pena escoltar el que diu.

La vida ara

2009-07-02T13:08:00.000-07:00

El despertador; l'alarma del mòbil sóna a les 8.45h. Tinc son perquè la nit va acabar tard a un pub que tinc a la vora de casa xarrant amb uns companys de l'hotel o amb algun/a client/a - depén del dia.
Fa molta calor i em quedo al llit una estona més. Retardo l'alarma fins a les 9 ó fins a les 9.30, depén de la són. M'aixeco depresa amb l'il·lusió de no haver sigut acribillat pels mosquits ni atacat per cap mosquit tigre, peró descobreixo ue tinc una ronxa enorme a la cama dreta.
Me'n vaig a la dutxa, m'afaito i prenc la bicicleta per arribar abans de les 10 a l'hotel. Em prenc el meu tallat i començo a preparar el material- staff en diem.
Fem les activitats fins a la 1 i quart, hora en que comencem a dinar. Després de dinar un altre cafè i a continuar la feina fins a les 16.30.
Acabada la feina diurna marxem amb bicicleta fins a l'apartament. Em dutxo per treure'm la suor i l'arena de tot el dia i em faig una siesta d'una hora mínim.
A les 6 em prepao el sopar per tornar a passar per aigua abans de tornar a l'hotel. A les 8 començo una altra vegada fins a passada la mitjanit.
00.30 La jornada ha acabat i anem a prendre alguna cosa amb els del bar i dues o les tres companyes d'animació, a vegades algun client. Fem un resopó: entrepans i hamburgueses són el més habitual; de tant en tant cau un kebap.
Se'ns fan les 2 o més tard habitualment- si anem amb cients o clientes normalment més tard.Riures, cervesa i- molt de tard en tard- sexe i festa.
I demà a tornar a començar perquè aquells clients amb qui t'havies encarinyat tornen a Anglaterra.

Sense feisbuc

2009-06-23T09:11:00.000-07:00

Sí, ja sé que hauria d'haver escrit Facebook així ; però l'he vist escrit d'aquesta manera tan curiosa i m'ha fet gràcia.

Com aquells que van dir que mai tindrien mòbil i ara ja no poden viure sense ell, jo renego d'aquesta "xarxa social". Tots els clients, especialment els britànics pregunten si en tinc i em sento un bitxo raro al tindre que explicar que no; que jo internet l'utilitzo no més per organitzar-me els viatges i que amb els amics ja xerro per telèfon o pel messenger.

Potser sóc una mica massa clàssic en aquestes coses, reconec que no vaig tindre un mòbil fins que la meitat dels meus amics ja en tenien, que gairebé no l'utilitzo fora de temporada. Al messenger em conecto relativament poc i de feisbuc, tuenti i coses així ni tan sols els trobo el sentit.

El cas dels blogs en mi és una raresa i va nàixer en un moment de cabreig en veure uns determinats personatges polítics de la comarca a la televisió. Em vaig quedar amb ganes de respondre'ls i vaig fer-ho a través d'un primer blog que ara ja ha desaparegut.

Poc a poc van anar apareixent històries que volia compartir i és per això que aquest blog exixteix. De moment, a juny de 2009 Marc P. Forner no té feisbuc ni similars, però possiblement al final de temporada en tindré cansat de donar explicacions a clients i amics.

Una petita satisfacció

2009-06-18T10:48:00.000-07:00

Tota la tarda d'avui i el dia de demà tinc lliure i no estarè a La Pineda-Salou; així que com sempre que es dona aquesta circumstància i algun client especial marxa m'acomiado d'ell i ens intecanviem les adresses electròniques.

Avui ha sigut el primer dia de llàgrimes amb certa importància de la temporada, un adéu- un fins després-molt especial.

Una xiqueta de 4 anys, la seva germana de 10 i una cosina d'aproximadament la mateixa edat- 10 anys- venien amb la mare de les dues germanes i l'avia de les tres xiquetes. Totes jueves alemanyes.

L'àvia, segons m'han explicat va nàixer a Alemanya i es va refugiar a Rússia sent molt jove. La mare de les nenes va nàixer a Rússia, però en quant els va ser possible per la situació político-econòmica van retornar a l'Alemanya de l'est.

M'han preguntat -l'àvia- si sóc jueu. A la qual cosa he respost que sí en el meu alemany macarrònic.

La meua família tant per part paterna com per part materna és d'origen jueu- com la de gran part dels valencians- tot i que ells practique la religió catòlica i jo sóc taoista, però en origen sóc jueu.

Durant aquestes dues setmanes aquesta família ha estat sempre a les activitats que organitzava jo, la petita sempre preguntava per mí i em comunicava amb els russos gràcies a elles. Avui a l'acomiadar-me amb abraçades, llàgrimes, petons; m'han donat una adreça de correu electrònic i m'han insistit totes en que vaja aquest hivern a casa seva prop de la frontera amb la República Txeca. ( Bitte, bitte, bitte...)

Em va emocionar tant la seua història i he valorat tant la seva amistat com m'ha passat amb poca gent. Són gent que no han tingut una vida fàcil - ni l'àvia ni la mare_tia- que té dues filles però no marit (no em va dir si és vidua, soltera o divorciada) i ha de criar dues xiquetes en un nucli petit amb una important minoria jueva de la qual forma part.

Proposta interessant que encara he d'estudiar, per altra banda com invitacions que tinc pendents de fa temps a Maribor (Eslovènia), Göteborg (Suècia), Amsterdam o Southampton (Anglaterra). A més dels freqüents viatges a Bèlgica. Però això és el de menys.

M'ha cridat molt l'atenció l'història familiar d'aquesta gent, la seua amabilitat tot i les circumstàncies vitals que han tingut...espero que es convertisquen en bons amics pugui fer el viatge o no, perquè he après molt d'elles i encara puc aprendre molt més.

Excèlsior, de Joan Maragall

2009-06-12T06:41:00.000-07:00

EXCELSIOR

Vigila, esperit, vigila;
no perdis mai el teu nord;
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front an el gran aire;
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses
del cel al mar transparent;
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne de la terra immoble;
fuig dels horitzons mesquins;
sempre al mar, al gran mar noble:
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja;
oblida't de tot regrés;
no s'acaba el teu viatge;
no s'acabarà mai més.

Contra Europa

2009-05-22T03:58:00.000-07:00

Quan més coneixo els britànics més m'agraden els francesos.
Treballar en el món del turisme i de l'hosteleria, i en particular treballar amb clients estrangers m'ha fet ser encara més escèptic sobre l'existència d'allò que anomenem Europa.

M'explico; els darrers anys he treballat amb clients de majoria francesa, espanyola, i ara britànics. Els meus preferits, com a clients s'entén, són els belgues i alemanys.
Però anècdotes a part la visió que tinc del món, la que he anat adquirint és més similar a la d'un francès o un belga que a la d'un britànic.
No obstant això, ara estic treballant cada dia amb 900-1000 perosnes de les quals un 90% són britànics, un 5% russos i la resta espanyols. Així que amb la força del temps i la monotonia entenc una mica millor la seua visió.
El que ja tinc clar de totes maneres és l'inexistència d'Europa, un sentiment bastant compartit si es té en compte les prediccions que es tenen de vot a les properes eleccions.
La veritat és que vist això i els caràcters totalment diferents dels europeus, cada vegada dubto més de l'existència d'Europa i de l'utilitat de la UE.
En definitiva, estic cansat dels britànics... i el que m'espera.

Ara mateix

2009-05-15T01:53:00.000-07:00

Com vaig dir a un dels últims posts l'activitat quotidiana no em permet actualitzar el blog amb la freqüència que voldria.

La jornada laboral d'onze hores que s'esten des de les 10 del matí fins a les 00.30h.- amb la seua pausa a la tarda-i el no tindre connexió a internet a l'apartament m'ho impedeixen.

La clientela de l'hotel on treballo ara és pràcticament en la seua totalitat britànica - no només anglesa- a diferència dels llocs on havia treballat fins ara on els clients eren francesos, espanyol, belgues i russos; la qual cosa m'obliga a caniar el xip i a treballar d'una manera diferent a com ho havia fet fins ara.

Tot i que la feina està bé, em falta temps i acabo la setmana tan cansat que només aprofito per descansar, dormir i posar alguna rentadora.

Dessitjo en certa manera abandonar la feina d'animador a mitjà termini -a final d'aquesta temporada o de la següent- i trobar alguna feina que em permetisca crèixer i desenvolupar-me professionalment d'una altra manera i deixant-me temps per a mi. No em veig molt més temps fent aquesta feina i ja estic dessitjant en certa manera trobar aquella estabilitat que sempre he rebutjat.

Fins aviat.

A la gent de la mar

2009-05-10T07:45:00.000-07:00

Molt abans del turisme de mases, en èpoques en que les nostres costes estaven poblades per grecs i fenicis, la mar tenia una grandíssima importància en la vida quotidiana de la nostra gent, i així va ser fins fa poc temps.

Lentament els ports pesquers s'han anat convertint en ports esportius, molt més rentables, i el duríssim ofici de la pesca ha anat perdent pes econòmic a la Mediterrània. La vida actual ha facilitat que la gent perda el costum d'anar a la plaça -al mercat- a comprar peix fresc i gran part de la gent d'aquestes terres no sap netejar ni cuinar el peix més enllà del que ja ve semielaborat.

Jo vinc d'una família de tradició marinera. La família del meu pare era d'origen mariner i s'anava traslladant de generació en generació per diversos ports valencians: d'Alacant a Vinaròs, Peníscola i Benicarló. Per part materna, el meu besavi era calafat a Peníscola quan la Guerra Civil i allí va morir assassinat per un grup d' anarquistes.

La família de la meua àvia materna no tenia una tradició marinera, eren gent de camp que van marxar al segle XIX a Barcelona i allí es van establir. El meu besavi treballava al port de Barcelona fins que la misèria de la post-guerra els va obligar a tornar a contracor a terres valencianes.

Als Benicarlandos els diuen caduferos perquè diuen que són tacanyos i desconfiats i que guardaven els diners als cadufos, uns cadufos que els llauradors utilitzaven per treure l'aigua de les sénies i els mariners per pescar polps. Resultava curiós veure com a aquestos ports, a diferència de molts altres a'cumulen cadufos al costat de les xarxes.

Aquí jo he aprés de vents, de peixos i de costums que s'estan perdent perquè ni la gent vol una feina dura com és la mar, ni als empressaris els surt rentable. Els sous dels mariners són cada dia més baixos i els costos majors.

Ténen aquesta gent un vocabulari especial que s'està perdent perquè la major part dels mariners són ara immigrants, i cada vegada hi ha menys barques i menys mariners.

Qui ensenyarà a les generacions futures com es pesca amb bou?, qui els explicarà que les sardines de la llum són millors que les que porten amb el bou o els explicarà d'on ve el garbí o el ponent? Possiblement pocs sabran d'ací a uns anys què és una malleta ni distingiran una mollera d'una mollera roquera, molts menys sabran què és un caduf.

Ja ens van prohibir marisquejar perquè hi havia qui anava a fer musclos i destroçava l'entorn. Ens han embrutat les platges i les aigües per falta de depuradores i ens han arrancat la poca posidònia que quedava perquè molestava els turistes.

Tot i això, hi ha molts com jo que indirectament vivim de la mar, de la costa i el turisme que aquesta genera: estacions nàutiques, ports esportius, centres i escoles de vela i de buceig... La mar és un dels nostres majors patrimonis i per això volem conservar-lo. I ho fem demanant que es complisca la normativa europea també a les nostres comarques i es depure l'aigua que torna a la mar, som contraris a que es possen molins a la costa de Vinaròs ja que trenca el paisatge i impossibilita l'explotació de la mar i la costa.

Jueus contra Israel

2009-04-30T09:38:00.000-07:00

L'activitat quotidiana m'impedirà actualitzar el blog amb la freqüència habitual fins ara. Amb aquest motiu, he deixat preparats alguns posts que sortiran publicats lentament de la mateixa manera que he fet amb els posts d'Unamuno i el Barça.

Aquí us deixo una carta que alguns jueus il·lustres van firmar l'any de la creació de l'estat jueu d'Israel als territoris tradicionalment palestins.

Entre los fenómenos políticos más inquietantes de nuestra época tenemos, en el Estado de nueva creación de Israel, la aparición del «Partido de la Libertad» (Tnuat Haheteur) , un partido político con un enorme parecido en cuanto a su organización, métodos, filosofía política y planteamientos sociales, a los partidos nazi y fascista.
Dicho partido ha sido formado por los miembros y partidarios del antiguo Irgun Zyai Leumi, una organización nacionalista de extrema derecha en Palestina.
La actual visita del jefe de esta agrupación, Menajem Begin , a Estados Unidos, obviamente se ha calculado para dar la impresión de un apoyo estadounidense a su partido para las próximas elecciones israelíes y para cimentar vínculos políticos con los elementos sionistas conservadores de Estados Unidos.
Muchos estadounidenses de reputación nacional han prestado sus nombres para acoger esta visita.
Es inconcebible que quienes se oponen al fascismo en el mundo entero, si están correctamente informados sobre el pasado y las perspectivas políticas de Begin, puedan añadir sus nombres y su apoyo al movimiento que representa.
Antes de que las contribuciones económicas y las manifestaciones públicas de apoyo a Begin causen daños irreparables y antes de dar en Palestina la impresión de que una gran parte de Estados Unidos apoya a los elementos fascistas de Israel, el público estadounidense tiene que estar informado del pasado y los objetivos de Begin y su movimiento.
Las declaraciones públicas del partido de Begin no muestran su auténtico carácter. Actualmente hablan de libertad, democracia y antiimperialismo, mientras que hasta ayer predicaban abiertamente la doctrina del Estado fascista.
Pero sus actuaciones traicionan sus palabras y muestran el auténtico carácter de este partido terrorista. De sus acciones pasadas podemos deducir lo que puede hacer en el futuro.

Un ejemplo escandaloso ha sido su actuación en la aldea árabe de Deir Yassin. Este pueblo, lejos de las carreteras principales y rodeado de tierras judías, no tomó parte en la guerra e incluso combatió a las bandas árabes que querían utilizar el pueblo como base.
El 9 de abril, según el New York Times, las bandas terroristas atacaron ese pueblo tranquilo, que no era un objetivo militar en la guerra, y mataron a la mayoría de sus habitantes, 240 hombres, mujeres y niños, y mantuvieron a algunos con vida para hacerlos desfilar como prisioneros por las calles de Jerusalén.
La mayoría de la comunidad judía se quedó horrorizada por este acto y la Agencia judía envió un telegrama de disculpa al rey Abdalá de Transjordania . Pero los terroristas, lejos de avergonzarse de sus actos, estaban orgullosos de esta masacre, la proclamaron ampliamente e invitaron a todos los corresponsales extranjeros presentes en el país para que fueran a ver los montones de cadáveres y los daños perpetrados en Deir Yassin.
El ataque a Deir Yassin ilustra el carácter y las acciones del Partido de la Libertad, que entre la comunidad judía predica una mezcla de ultranacionalismo, misticismo religioso y superioridad racial.
Lo mismo que otros partidos fascistas, ha colaborado para romper las huelgas y ellos mismos han alentado la destrucción de los sindicatos libres. En su congreso propusieron los sindicatos corporativos sobre el modelo fascista italiano.
Durante los últimos años de violencias antibritánicas esporádicas, el IZL y el grupo Stern han implantado el reino del terror entre la comunidad judía de Palestina.
Han apaleado a profesores que hablaban mal de ellos y han abatido a padres de alumnos para impedir que sus hijos se reunieran con los
maestros.
Con métodos propios de los gángster: palizas, ventanas rotas y robos generalizados, los terroristas intimidan a la población y exigen un alto precio.
Los hombres del Partido de la Libertad no participan en los trabajos constructivos en Palestina. No han tomado ninguna tierra, no construyeron colonias y sólo han disminuido la actividad de la defensa judía.
Sus esfuerzos en la inmigración, muy divulgados, son minuciosos y se dedican principalmente a reclutar compatriotas fascistas.
Las contradicciones entre las bonitas afirmaciones que ahora hacen Begin y su partido y los informes de sus pasadas actuaciones en Palestina dan la impresión de un partido político poco corriente.
Lleva la marca indudable de un partido fascista para el que el terrorismo (contra los judíos, los árabes y los británicos) y las falsas declaraciones son los movimientos, y cuyo objetivo es un «Estado líder».
A la vista de las observaciones precedentes, es imprescindible que en este país se conozca la verdad sobre Begin y su movimiento.
Todavía es más trágico que la alta dirección del sionismo estadounidense haya rechazado hacer una campaña contra las pretensiones de Begin e incluso se haya negado a explicar a sus propios elementos los peligros que conlleva para Israel el apoyo a Begin.
Por lo tanto, los firmantes utilizamos este medio para presentar públicamente algunos hechos sorprendentes con respecto a Begin y su partido y para recomendar a todos a quienes concierne que no apoyen esta última manifestación del fascismo.

Firman:
Isidore Abramowitz, Hannah Arendt, Abraham Brick, Rabbi Jessurun Cardozo, Albert Einstein, Herman Eisen, M.D., Hayim Fineman, M. Gallen, M.D., H.H. Harris, Zelig S. Harris, Sidney Hook, Fred Karush, Bruria Kaufman, Irma L. Lindheim, Nachman Majsel. Seymour Melman, Myer D., Mendelson, M.D, Harry M. Orlinsky, Samuel Pitlick, Ffritz Rrohrlich, Louis P. Rocker, Ruth Sager, Itzhak Sankowsky, I.J. Shoenberg, Samuel Shuman, M. Znger, Irma Wolpe, Stefan Wolpe.

100: Per què el Barça és més que un club?

2009-04-23T05:16:00.000-07:00

Ha volgut la casualitat que dedique el post nº 100 al Fútbol Club Barcelona.
A dir veritat no sóc aficionat culé, ni de cap equip en concret. He anat un bon grapat de vegades a Mestalla, un cop a San Mamés i un a l'Stade Roi Baudouin -antic estadi Heizel- a més d'haver vist algun partit del Nàstic al Nou Estadi. M'agrada gaudir d'un bon partit de futbol sense impotar-me massa el resultat.
Però el cas del Barça resulta curiós, perque l'institució en sí representa alguna cosa més que l'equip.
A la revista de National Geographic Society del mes de desembre de 1998, s'explica el següent:

" Tras su triunfo, Franco abolió la autonomía catalana y prohibió el uso oficial del catalán. Pero el espíritu catalán no se podía destruir -me dijo Nicolau Casals.- Reprimiéndolo, lo llevaron a buscar formas alternativas de expresión, entre ellas el fútbol"

L'actual himne de l'equip no es va estrenar fins el 1974 i va suposar un reforçament de la idea nacional de Catalunya vinculada al club. De sobres coneguda és l'expressió "Visca el Barça i visca Catalunya" , però mai no hem sentit frases tipus "Viva el Madrid y viva España" o "Visca el Llevant i Visca el País Valencià."
No obstant la importància posterior de l'himne de Josep Maria Espinàs, els himnes anteriors de 1923 i 1949 també eren en català, en èpoques de represió lingüística i cultural.
Potser per això, el club ha sapigut canalitzar les necessitats culturals i identitàries d'un poble - i moltes vegades d'una ideologia- que han estat reprimits per governs centralistes i dictatorials.
El Barça és més que un club perquè ha arribat a convertir-se en símbol identitari d'un país.

El derecho del primer ocupante, per Miguel de Unamuno

2009-04-21T09:29:00.000-07:00

Cuando nacisteis os encontrasteis con padres que os daban todo lo que os hacía falta: comida, vestido, casa y todas las demás cosas necesarias y hasta las no necesarias, como juguetes y diversiones de pago. No habeis tenido que ganaros nada por vosotros mismos y con vuestro trabajo, y por esto no sabéis lo que es ganaros la vida. Os habéis encontrado con que unas cosas son de unos y otras cosas son de otros, y no sabéis bien porqué las cosas son de uno y no son de otro. Todo lo que tenéis os lo han dado hecho vuestros padres o vuestros amigos, o se lo habéis trocado a estos amigos por otras cosas, y si habéis hecho vosotros con vuestras manos, es con materiales que os dieron. Y lo que compráis es con dinero que os han dado, y no con dinero que hayáis ganado.

Me figuro que al leer esto alguno de vosotros me saltará diciendo: " No, yo tengo una cosa que es mía y no me la ha dado nadie, sino que la encontré en la calle, la cogí y como no era de nadie; ahora es mía." Claro está que lo que uno encuentra y no era de nadie, o lo tiró su dueño, es del que lo encuentra. De esas cosas se dice que no son de nadie, y del que las encuentra se dice que se hace dueño de ellas poe el derecho del primer ocupante.

Cuando yo era niño como vosotros, siempre que encontrábamos algún juguete u otra cosa que podía habérsele perdido a un chico, la cogíamos y cantábamos esto:

"Una cosa me he encontrado;

Cuatro veces lo diré,

Si su dueño no parece

Con ella me quedaré."

Y si no parecía el dueño nos quedábamos con ella. Otros, ni siquiera cantaban eso no hacían nada porque pareciese el dueño, sino que callaban, algunos sabiendo a quién se le había perdido lo que ellos encontraron. Y eso, claro está, es un robo.

Peo es que hay muchos actos, amiguitos, que no parecen robos y, sin embago, lo son, así como también hay muchas cosas que nos encontramos y decimos que no son de nade y son de todos.

Las flores que hay en un jardín público, por ejemplo, son de todos porque el jardín se cuida y cultiva con dinero que sale de los bolsillo de todos los del pueblo y de todos los que por él pasan, y estas flores están para el recreo de todos, Y si uno va y corta una y se la lleva, hace un robo, Y si oís decir que lo que es de todos no es de nadie , esa es na barbaridad muy grande que han inventado los ladrones para robar más a su gusto.

Os digo, pues, que hay muchas cosas que los que las cogen dicen que no son de nadie y esto no es verdad, sino que son de todos. Y el derecho del primer ocupante suele ser algunas veces una cosa muy fea y que está muy mal hecha.

Figuraos que llega un chico a un paseo y se encuentra en un banco a la sombra de una acacia, y que en el banco caben tres chicos. Pero él va, y como está solo y le gusta la comodidad, en vez de sentarse se recuesta a todo lo largo del banco y se estira bien. Entonces viene otro chico y le dice que le haga sitio y se siente bien, porque también quiere sentarse. Y entonces va el primero y le contesta: "No me da la gana; haber llegado antes; yo he venido primero y el banco es mío. Si quieres sentarte, allí tienes aqul otro." Y el otro le dice: "Pero aquél está al sol, y yo quiero sentarme a la sombra." Y el otro dice: "¡Clarito!, ¡habiendo banco voy a sentarme en el suelo!... Anda, siéntate bien y hazme sitio." Y el del banco le contesta: "Ya te he dicho que no me da la gana; si quieres que te haga sitio, dame una de esas dos naranjas que llevas; si no no me encojo" Esto lo hacía el chico del banco porque creía que le podría al otro si se pusieran a reñir. Y el otro pobre iba a marcharse cuando vió venir el guarda del jardín y le amenazó al del banco con decírselo y entonces el del banco, que no era muy amigo del guarda, se levantó y se fué.

Pues bien: hay muchos así que dicen que es suyo l que ocupan por la fuerza, porque llegaron antes.

Una cosa es ocupar algo con el trabajo, como cuando uno tiene una tierra y la labra o un violín y lo toca, y otra cosa es ocupar algo con la fuerza.

***

Ahora hablad de esto con vuestros padres y preguntádles que piensan de ello, porque es muy fácil que a vuestros padres se les ocurran otras cosas que a vosotros. Yo también tengo hijos como los tienen vuestros padres, y a mí hasta me gusta que piensen mis hijos de diferente manera que yo y les parezacan mal muchas cosas que a mí me parecen bien, porque si pensaran siempre los hijos lo mismo que sus padres, estaríamos hoy como e tiempo de Adán y Eva.

Vosotros debéis pensar de dónde os vienen las cosas que vuestros padres os dan y de dónde las sacan ellos y cómo gana su dinero vuestro padre, pues por no acostumbrarnos a pensar en eso desde muy jóvenes, nos vienen luego muchos males. Y sobre todo debéis tener en uenta que acaso algún día, por ricos que vuestros padres sean, tendréis que ganaros la vida trabajando, y ahora os voy a decir, para acabar una cosa que otrodía explicaré más despacio, y lo que voy a deciros es que es mejor que os vivan vuestos padres hasta que hayáis acabado de aprender vuestro oficio o carrera, y os dejen en el mundo sin un cuarto, pero sabiendo trabajar y con conocimiento y carrera, a no que se os mueran ahora, cuando sois pequeños, y os dejen mucho dinero.

...i Franco proclama la República

2009-04-15T00:09:00.000-07:00

Potser sorprendrà a més d'un saber que un germà del Generalísimo va obtindre un acta de Diputat per Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions del 28 de juny de 1931.

Ramón Franco Bahamonde era militar i un dels més grans aviadors que mai va donar Espana. Va participar a la Guerra de Marroc on va destacar la seua actuació fins al punt que va obtindre la Medalla al mérit Militar el 1924, i el 1926 va convertir-se en el primer aviador espanyol en creuar l'atlàntic: des de Palos de la Frontera (Huelva) fins a Buenos Aires.

L'any 1930 es va sublevar contra la monarquia espanyola i la dictadura de Primo de Rivera llençant des de la seua avioneta panfletos en favor de la República. Aquest fet va fer que tingués que marxar exiliat a Lisboa i abandonar l'exèrcit.

Amb la proclama de la Segona República, Ramón Franco retornarà a Espanya i ocuparà càrrecs rellevenats a l'exèrcit, sent elegit diputat per Esquerra Republicana de Catalunya amb més de 90.000 vots.

Quan el 1936 el seu germà Francisco Franco es subleva ell està treballant a l'ambaixada espanyola a Washington, però els vincles familiars poden més que la ideologia i Ramón Franco es passa al bandol dels sublevats. L'avioneta que pilotava cau accidentada a la zona de Pollença (Mallorca) en un dia de tempesta.

El dictador explicaria que van ser els "masones" els qui van causar la mort del seu germà, i ho faria al film "RAZA." No obstant, alguns historiadors afirmen que va ser traicionat pel bàndol nacional en veure que era un perill per al mateix. Altres afirmen que va ser atacat pels republicans i que la seua avioneta va caure.
Realment la seua mort , al igual que la seua realitat, va ser tot un misteri que no apareix al molts manuals d'història.

Tancat

2009-04-08T13:48:00.001-07:00

He decidit tancar momentàniament el blog per diversos motius.
El meu pare ha caigut malalt i està en coma, causa d'haver-se malcuidat però no per això deixa de ser dolorós.
He de marxar de nou a Salou per feina i es preveu que serà una temporada complicada; que amb això dels problemes familiars i el canvi d'empresa l'animació es farà complicada.
Suposo i espero que entengueu la meua situació. No obstant tornaré a escriure en quan em siga possible i la meua ànima es recupere.
Només agrair-vos atots haver estat ahí especialment a tú Tigre de Papel, a Vicent Baydal, al meu cosí Tocornales i a Aurora i Xada.
Tinc moltes coses que contar, però ara no és el moment. Aneu passant de tant en tant perquè penso tornar. Només que em sento com "el gaitero de Gijón" de Campoamor i ho he de deixar per mi i pel meu be.

Problemes identitaris

2009-04-07T02:37:00.000-07:00

Un dels primers problemes que es troben els nacionalistes valencians és el de definir el nom del territori que reivindiquen. Els més progresistes diuen País Valencià, nom que està present a sindicats: CCOO. del PaísValencià, UGT-PV, etc; a partits polítics com el PSPV-PSOE o EUPV i a diverses asociacions de centre-esquerra. Els més conservadors el descarten per vincular-lo a l'esquerra i al pancatalanisme. No obstant el sector conservador proporciona altres noms com Región Valenciana o Comunidad Valenciana, essent aquest últim el seu nom oficial als estatuts.

Els nacionalistes més anticatalans -es pot entendre Coalición Valenciana i Unió Valenciana- aposten pel nom històric de Regne de València i neguen la vinculació històrica amb territoris com Aragó, Catalunya i Balears. Però aquest nom no pot ser considerat en entendre que perque hi haja un regne cal un rei i aquí no el tenim.

En el cas de optar per Regió Valenciana, no agrada als nacionalistes i tampoc als puristes en considerar que el territori valencià no està constituït per una regió homogènia geogràficament, i en opinar els nacionalsites valencians que el territori valencià no pot quedar reduit a regió.

Tampoc agrada el de Llevant-Levante ja que llevant de qui? No està al est de Catalunya ni de Balears, tampoc de bona part de Múrcia o de Ceuta i Melilla ni de Canàries, així que es considera un apelatiu incorrecte.

A pesar d'això, el nom més arrelat és el de València, nom genèric que no agrada a ningú però que tampoc molesta. No obstant tampoc el reivindica ningú en entendre que no té cap connotació històrica i el problema de sempre: València fa referència a la provícia, al municipi o a tot el territori?

Ens trobem doncs amb un territori, una regió històrica - altres han variat en aparèixer les autonomies com és el cas de Madrid que va passar de ser una província de Castilla- la Nueva a una Comunitat Autònoma de primer ordre; o la pròpia Castilla- La Mancha que va perdre Madrid a canvi de guanyar-li Albacete a Múrcia - amb problemes per definir-se, per dir fins i tot quin és el seu nom.

El abuelo José Antonio

2009-04-04T00:02:00.000-07:00

José Antonio Labordeta és escriptor, músic, poeta i va ser diputat al Congrés per la Chunta Aragonesista. A ell me'l vaig trobar a un bar-restaurant a Vallderoures (província de Teruel, comarca del Matarranya) quan uns veïns d'allà estaven cantant jotes.

En la seua contra haver sigut el mestre de Federico Jiménez Losantos, un Losantos que el criticaba en aquells momenst per considerar-lo extremadament tolerant amb la dreta burgesa (com canvien algunes persones eh?).

A l'Aragó José Antonio és conegut popularment com el abuelo, una expressió de carinyo en aquelles terres on les persones properes són sempre "el tío tal" o "el abuelo qual." Tan important és aquest personatge per l'història contemporània d'Aragó que la cançó "Somos" es considerada l'himne extraoficial. Va ser Labordeta també qui va acunyar alló de " Teruel existe", completat posteriorment amb ironia amb l'expresió "pero menos".

Gran coneixedor del territori que conforma l'antiga corona d'Aragó, Catalunya i València incloses, va mostrar-nos com viuen als nostres pobles al programa de La 2 "Un país en la mochila", que va tindre una grandísima acollida.

Abans havia escrit poemaris i va deixar publicats alguns llibres de lectura obligada ( Banderas Rotas és el més conegut) i havia fet cançó protesta com us mostro a dalt amb un preciós poema escrit i musicat per ell mateix amb el mateix títol que les seues "quasimemòries."

Ara es retira parcialment de la vida pública per dedicar als seus nets el temps que la cultura i la política li han robat en temps anteriors. Per desgràcia, molts els recorden per aquella intervenció al Congrés davant el ministre de Foment Francisco Álvarez Cascos que acabeu de veure.

Rebels amb causa (1): Khaled

2009-03-31T02:13:00.000-07:00

Aïsha. Khaled

Khaled va nàixer a una ciutat portuària d'Argelia l'any 1960 en un país encara marcat fortament pel colonialisme francès. L'any 1962 el país va aconseguir la independència, però la presència francesa al país encara és important durant els anys següents, anys en que el jove Khaled es formaria.
Als 14 anys cheb Khaled, el jove Kahled, comença a tocar l'acordió i la guitarra -havia aprés de manera autodidacta- a bodes i festes de circumcisió. Al 16 anys ja era un reconegut músic al seu país tot i no haver sonat mai a la ràdio i graba el seu primer disc de música raï.

Influenciat per el Reggae de Bob Marley i, especialment per la música egipcia de Umm Khalzum.
Durant els anys 80 publica diversos temes que fan referència a l'alcohol i la igualtat de les dones. El creixement de l'intgrisme islàmic a Algeria l'obliga a exiliar-se a França i diversos companys seus són assassinats.
L'any 1985 es celebra per primera vegada un concert de Raï a Algeria. Khaled hi actúa però s'instal·la definitivament a França on gravarà diversos discos que el duran a evolucionar cap al Jazz i el Pop.
L'any 1996 edita el disc Sahra , el primer single del qual és la cançó que acabem d'escoltar: Aïsha, que rep el nom de l'esposa preferida de profeta. En ella Aísha li diu:
"Guarda els teus tresors
Jo no vull res de tot això
els barrots forts, els barrots ni tan sols d'or ( fa referència a una gàbia)
només vull tindre els mateixos drets que tu
i que em respectes cada dia
només vull que em dones amor"
En una societat marcada fortament pel masclisme vinculat; de manera falsa, cal dir-ho; a unes idees religioses aquesta cançò va obligar-lo a portar escoltes continuament per por a reprersalies.
No obstant això, i perdut l'apelatiu de cheb (jove) va continuar lluitant per canviar la societat. Convertit en un heroi al món àrab més progresista, va fer col·laboracions amb músics de la talla de Sting o Noah.

Precisament amb la cantant israelí va aconseguir obtindre de nou un resó polític mundial quan es va atrevir a gravar la que és sense cap mena de dubte una de les millors cançons -i més revolucionàries- del segle XX, va fer la primera versió en àrab del Imagine de John Lennon. I ho va fer precisament amb una cantant israelí i sionista.

Els millors anys de la meua vida

2009-03-29T00:18:00.000-07:00

Diuen que només hi ha una oportunitat per donar una primera bona impresió. No sé quina és la que tindrien de mí aquella noia que repartia publicitat quan em va veure passejar per la Gran Vía madrilenya amb un barret vietnamita amb tota naturalitat, o el director de l'empresa quan li vaig fer la brometa del sobre de sucre a la primera reunió.
Per mí les seues cares són escenes per recordar. Moments memorables que comparteixen un lloc al meu record amb aquell primer matí en el que la innombrable es va aixecar i va vindre a buscar-me sense dir res més a la habitació on estava jo i em va besar. Les carreres sota la pluja amb la T - amagant-nos dels seu nóvio- que van acabar amb aquelles carícies i el xiuxiueig dient-me "Yo te quiero".
Aquells moments tendres de joventut en que deixava un partit de futbol a la mitja part per reunir-me amb ella i vacil·lava al guàrdia que em deia "Sabes que luego no vas a poder volver a entrar...", a Manolo el del Bombo encanant la boina al toldo del seu bar davant un bon grapat d'escocesos que no entenien res.
Diu una amiga meu que "mai perdrà el afecte per les coses i persones que l'han fet ser qui és". Doncs això que vint-i-___ anys dónen per molt i que algunes d'questes escenes estan gravades a la meua memòria en lletres d'or ; com els viatges amb el cotxe de Ro per les carreteres secundàries de l'interior escoltant un vell cassette de SAU que ja feia sons estranys,o com les escenes divertides que van quedar registrades en fotos absurdes en paper - què és això de la fotografia digital?(als anys 90 això no existia)- i els intercanvis de negatius o els partits de futbol al pati de l'escola els dissabtes per als quals haviem de saltar la valla de manera clandestina.
També recordaré aquella hora i mitja atrapats a l'interior d'un tren regional a cent metres de l'estació de Salou perquè un carret de Mercadona - això ens va dir el revisor- s'havia enganxat a la part inferior del tren ni aquells viatges també amb tren sense pagar, amagant-nos del revisor, amb la D. o la A.; infinites trobades amb gent que estimo o que he estimat, mirades còmplices, etc...
Suposo- i espero que així siga- que em recordaran, que m'identificaran com un tipus caxondo i romàntic alhora, un sentimental que té la capacitat de fer riure. Sí, el de la foto sóc jo.

Isogai l'humil

2009-03-26T00:01:00.000-07:00

Vull compartir amb vosaltres una fàbula tradicional japonesa que llegia de menut i que resulta interessant. Espero que vos agrade.

Isogai el picapedrer

Fa molt de temps al Japó hi vivia un picapedrer de nom Isogai, que treballava en unes mines de granit.
El seu sou era tan miserable que amb prou feines en tenia per menjar. Una tarda arribà a casa mort de cansament, es queixà de la seva mala sort i parlà en veu alta.
-Ah, si jo arribés algun dia a ser ric!, la gent em respectaria i seria estimat i admirat per tots. Però així, sent un pobre picapedrer, qui podria respectar-me. Mai podré sortir d'aquesta miserable vida que porto.

I amb aquests tristos pensaments Isogai s'adormí i començà a somiar. En el seu somni es veié convertit en un home ric i poderós: vivia en un palau de marbre i des de la finestra de la seva habitació, coberta de sedes, veia passar la gent de la ciutat que anaven i venien atrafegades.
Isogai es sentia feliç però, de sobte, tothom corré i s'apartà del mig del carrer per deixar passar una carrossa daurada, arrossegada per deu cavalls blancs. Era l'emperador del Japó!.
El seguia la seva cort de cavallers. Tothom s'agenollà i baixà els ulls a terra mentre passava pel seu davant, no fer-ho era castigat amb cent fuetades i amb presó perpètua.
Al veure aquella magnificència, Isogai va sentir enveja i pensà.
-Sóc ric, però, de què em serveixen les meves riqueses si no puc tenir una cort de cavallers, ni súbdits que s'agenollin quan jo passo. Com m'agradaria ser emperador!

Immediatament Isogai es va convertir en un poderós emperador a qui seguien cents i cents de cavallers i els seus criats que el protegien del sol amb un para-sol guarnit amb diamants i rics brodats. Però malgrat el para-sol, el sol, que aquell dia era més fort que en ple més d'agost, feia que del front d'Isogai caiguessin enormes gotes de suor.

Mentre es ventava amb el seu paipai, Isogai pensà:
-Ni els emperadors són completament feliços, vet aquí que, com qualsevol mortal, he de patir aquesta calor i suar com un camperol amb l'aixada. Tant de bo pogués ser el sol i aleshores si que seria poderós, doncs faria suar als més poderosos de la terra.
No havia quasi acabat de pensar en aquesta possibilitat quan Isogai es convertí en el sol que està per damunt de totes les coses. Gràcies a ell madura el gra i les fruites, la seva escalfor fa possible la vida i la seva llum omple la terra.
Però vet aquí que un núvol s'interposà en el seu camí i els raigs del sol no podien arribar a la terra. Isogai es va enfurismar.
-Si un núvol és més poderós que jo, i pot aturar els meus raigs, més em valdria ser un núvol.

I ,de sobte, Isogai va ser núvol. I per demostrar el seu poder es va posar davant del sol, i la terra va quedar envoltada d'ombres. Després va deixar caure la seva pluja, tan abundant i forta, que els rius es van desbordar i van inundar els camps i els pobles. Isogai, amb arrogància, contemplava el que havia aconseguit amb la seva força.
Ara si que era el més poderós, i ningú podria amb ell. Però mirà cap avall amb més cura i veié que hi havia una roca que, malgrat que l'aigua caigués amb fúria contra ella, no es movia del seu lloc.
I va enviar més pluja, i fortíssims vents, però la roca ni es movia.
-Doncs si no tinc poder per a vèncer una roca, millor serà ser com ella.

I ja us haureu imaginat que en roca es convertí Isogai. Es sentí feliç perquè resistia el mal temps, la calor, el sol, les pluges, els trons i llamps, en mig de les més fortes tempestes Isogai reia i reia.
Un bon dia, arribà al costat de la roca un pobre home, vestit amb quatre parracs i amb un martell i un pic va començar a esbocinar la roca i a treure'n trocets petits.
-Qui ho hagués pensat mai!- exclamà Isogai -un pobre home pot moldejar i destruir una roca. Vull ser home un altre vegada.

I en aquell instant Isogai despertà del seu somni i es sentí feliç per ser un home i orgullós de ser un picapedrer que podia vèncer la roca que ni el sol, ni el vent, ni la pluja havien pogut doblegar.
Anava a la feina amb alegria i picava amb fúria la pedra sentint la seva força. Treballava tan bé que es feu famós, i la seva fama de ser el millor picapedrer del regne arribà a fins a l'emperador del Japó, qui el feu cridar per a ser el cap dels picapedrers que començarien el seu nou palau.

Isogai esdevingué important, respectat i admirat per la seva feina. Ara podia comprar molt menjar i vestits, podia passejar vestit de seda enmig dels picapedrers per supervisar la feina, però va continuar picant i picant amb els seus companys, doncs el seu màxim orgull era ser el millor picapedrer, i quan l'emperador el visitava per veure com anava la feina no entenia perquè Isogai no descansava sota el seu para-sol guarnit amb diamants i rics brodats.
I Isogai mai més va sentir enveja de l'emperador.

Versió lliure d'un conte popular japonès. Mª Antònia Navarro.

.

Stand by

2009-03-23T01:04:00.000-07:00

Amb estudis i salut, però sense feina i amb escasos ingresos. Sense motivació que em faça emprendre el nou dia amb il·lusió i amb l'amor perdut; em trobo en una situació personal i econòmica complicada agreujada pels problemes urbanístics que presenten les poques terres que pertanyen a la meua familia des de 1901 tot i l'empeny d'algun empresari local en que aquestes terres són seues.
Cada dia que passa les meues il·lusions sembla que s'esfumen una mica més i el meu futur s'embruta de tristesa, fracàs i malenconia, de records de temps millors. D'aquells temps en que els caps de setmana ens reuniem amb la família o amb els amics, d'aquells temps en que els diumenges anava amb el meu cosí a Mestalla i em quedava amb la rossa als jardins de l'avinguda de Suècia.
Em passen fotos i muntatges amb escenes de quan passavem la pasqua i el cap d'any els amics tots junts, d'aquells viatges en bicicleta... parlo amb la D. i recordo bons moments amb ella i la seua germana. Riem però immediatament desprès em vénen ganes de plorar en veure quina és la meua situació actual.
Gràcies dels pares i d'algun amic que puc fer una vida normal. Des de que vaig tornar la meua vida s'ha convertit en una muntanya, en un lastre que m'impedeix avançar.
Definitivament, el 2009 no està sent el meu any. Necessito donar un gir de 180 graus a la meua vida i em resulta difícil tornar a ser el de sempre. Aquell Marc de les bromes i dels acudits dolents, el que s'intentava lligar a tota noia que es posés en el meu camí- i acabava escaldat, cal dir-ho, la meitat de les vegades-, aquell que sorprenia en les meues eixides de tó, el que s'enfadava per no res però no es molestava per coses que poguessin ser considerades més greus. Aquell està en stand-by.

El mestre Tàrrega al mòbil

2009-03-17T08:11:00.000-07:00

El famós músic i compositor vila-realenc Francisco Tàrrega es va afincar a Barcelona a finals del segle XIX, l'any 1885, on va composar aquest vals que de ben segur coneixeu encara que no vos agrade la música clàssica. El títol és poc original: Gran Vals.
Escolteu amb atenció el període que va des del segon 13 al 16 i veureu com us sona d'alguna cosa. Als telèfons mòbils de la marca Nokia aquest compas és conegut amb el nom de "Nokia Tune" o to Nokia. Ara cada vegada que sentiu un mòbil d'aquesta marca sabreu d'on vé aquest repetitiu tó.

Els Fabra a CQC i a El Jueves

2009-03-15T10:34:00.000-07:00

La família Fabra governa la Diputació de Castelló de manera intermintent des de les primeres décades del segle XIX, quan l'agüelo Pantorriles disputava la comarca al Tigre del Maestrat, el general Cabrera, defensor de la causa carlista.
Alguns d'ells han sigut representants de la gent de Castelló durant èpoques democràtiques i altres en temps de dictadura sempre amb una certa discreció, fins el 1995 que va ser dessignat president de la diputació Carlos Fabra Carreras.
Ara el president, don Carlos Fabra, està imputat per diverses causes com Prevaricació, falsetat en document públic i privat,delictes contra la salut pública o delictes contra la hisenda pública. Pel jutjat d'instrucció número 1 de Nules, des del qual es investigat el president han passat 8 jutges i 4 fiscals des de 2005.
Per si això fora poc, el personatge en qüestió insulta i menysprea constantment els membres de la oposició amb paraules com "payaso" o "Hijo de Puta", segons ell expressions populars a Castelló. A més de presumir entre els seus d'haver "col·locat no sap quanta gent a canvi d'un vot captiu."

La polèmica està servida i els mitjans de comunicació se'n fan ressó amb humor del que està passant a les terres de Castelló; i com a mostra us deixo un video del CQC i uns dibuixos de la revista satírica "El jueves."

Maestrat carlista

2009-03-11T07:42:00.000-07:00

L'any 1830 el rei absolutista Ferran VII aboleix la Llei Sàlica amb una "pragmàtica sanció" a fi que la seua filla Isabel pogués reinar arribat el moment.

Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII i aspirant al tron no accepta aquest canvi legal com tampoc ho feien els seus seguidors. D'aquesta manera s'inicia el moviment carlista que tindrà- de fet encara té - una importància rellevant a les terres del Maestrat i els Ports.

Els carlins, que son defensors de la tradició a la que al.ludien per legitimar els seus drets i dels seus valors inherents: Déu, Pàtria, Furs i Rei; es consideren radicalment contraris a les reformes polítiques liberals.

Déu per els principis catòlics d'aquesta ideologia; pàtria per el conjunt de pobles que conformen les Espanyes; furs per les lleis que han de regir aquests pobles; i Rei perquè ells consideren que són els successors de Carlos Mª Isidro els que estan legitimats per regir com a tals.

Mentre que el liberalisme monàrquic mai no va ser capaç de fer una veritable revolució burguesa, Cabrera va saber catalitzar la protesta de tota una generació. Eren milers de famílies que, de sobte, es van trobar en la misèria, quan l’estat lliberal, per autofinançar-se, va subastar les terres dels grans terratinents de l’Antic Règim.

Aquí la guerra va durar set anys i el carlisme va quedar-se amb la imatge de defensa de la identitat i sol·lució a bona part dels problemes que patia una zona geogràficament tan especial com la que conforma ara la Mancomunitat del Senia.

Aquest descontent s'ha mantingut fins als nostres dies a algunes zones del Maestrat, els Ports, les Terres de l'Ebre i Matarranya especialment a l'interior. Així encara trobem amb certa freqüència publicacions i actes d'associacions i grups d'aquesta ideologia ultraconservadora. Fins i tot alguna web i cartells i pegatines als nostres carrers.

Per desgràcia s'han fet pocs estudis del Carlisme i la seua influència a la vida política i cultural d'aquestes terres, unes terres per les quals el carllisme és una part bàsica per entendre la seua identitat; tal i com afirmava el llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Saragossa i doctor per la UJI, Juan Luís Constante Lluch, recentment.

Caldria doncs analitzar els motius de perquè el carlsime continúa tenint una important presència en la vida pública de molts indrets de les nostres terres : nord de Castelló, Matarranya i Terres de l'Ebre; i de quina manera la dreta neo-liberal ha absorbit la major part d'aquesta ideologia.

Pilota valenciana

2009-03-08T07:09:00.000-07:00

És l'esport nacional de la Comunitat Valenciana i això es nota en el dia a dia a casa nostra. Lamentablement no pels carrers ni per la creixent aparició de clubs i de trinquets.Molts mitjans de comunicació tampoc en parlen d'aquest tradicional esport que els valencians compartim amb els bascos i la única pilota que trobem en ells és la que ells fan als governants locals i/o autonòmics, encara que siguen sospitosos de corrupció.

No cal parlar-ne dels informatius de RTVV, però podiem parlar d'altres publicacions d'àmbit local, comarcal o provincial. Així un setmanari local titulava amb la col·locació de la tercera primera pedra d'un nou Centre de Salut que segons informen havia començat a construïr-se feia 6 anys: "Gràcies Don Carlos", fent referència a Carlos Fabra; de tots conegut.

Al mateix setmanari publicava un article que ocupava tota una plana un conegut mestre de filosofia, el mateix que em va ensenyar que Aristòtil també s'equivocava. En ell es lamenta del complot que està patint el PP valencià i no només dessitja que els valencians surten al carrer en defensa del seu govern (ell diu "com Catalunya va fer quan van atacar Pujol amb el cas de Banca Catalana-"fins aquí l'anticatalanisme), sinó que insinúa que hi ha una ma que maneja els fils perquè vol un PP sense Rajoy ni Camps.

Per altra banda beatifiquen a comentaristes amb certa afinitat política com a Manolo Milian Mestre, que escriuen de manera habitual a les mateixes publicacions i són els mateixos que surten als poquíssims debats d'anàlisi polític que apareixen a la televisió i la ràdio pública valencianes. També hi ha diaris provinsials que publiquen a primera plana titulars tan objectius com "Castellón, cuna del talento publicitario" o "Inversiones para el AVE. Castellón 0'35 M €, Tarragona 40M €".

Això sí es garanteixen entrevistes en exclusiva amb personatges de gran calat com la darrera setmana amb el imputat pel cas Gürtel, el senyor Costa- per qui no el conega número 2 del PP valencià- que visitant Benicarló aquesta mateixa setmana va afirmar al mateix setmanari del que parlavem abans que "Benicarló serà la primera localitat valenciana en superar la crisi."

Quants posts li queden a aquest blog abans de morir? Em queden algunes coses per contar, alguns escrits que vull compartir amb vosaltres, però no sé si seran molts. La meua situació personal és ara complicada i els incentius per seguir publicant escasos. A més tampoc vull escriure per escriure molt de temps, el motiu d'aquest blog era el de explicar de manera amena i amb certa ironia el món on m'ha tocat viure: algunes coses compartides i altres d'originals i pròpies. A vegades em plantejo si val per alguna cosa escriure açò que escric, si no valdria més la pena deixar de fer-ho o passar a escriure sobre les benevolències de determinades adminsitracions públiques.

Però resulta que com aquell ésser sortit de la caverna de Plató, quan la llum ha deixat de cegar-me he de demostrar als que encara estan a la penombra que fora es viu millor, a pesar de que no em creguen; i als que es queden dins explicar-los la seua autèntica realitat, que era i és la meua.

No pretenc ficar-me en política com vaig fer en el seu moment, peò la realitat quotidiana ve marcada per decisions polítiques, algunes correctes i altres no. Personalment considero que els mitjans de comunicació han de ser com aquell que surt de la caverna i ha de demostrar les visions errònies dels que viuen atrapats dins de manera imparcial.

Seré un clàssic?

Pau i Salut

2009-03-05T01:01:00.000-08:00

Antigament els meus amics i jo ens reuniem davant una olivera junt a la qual hi havia- dic hi havia perquè l'escultura va ser retirada- una escultura d'un cervol amb una cria, sota la qual queda escrit en ceràmica el lema "Pau i Salut".

Es tracta d'un lema del doctor José María Febrer i Callís, metge rural, alcalde pel grup Independent Garbí - ja desaparegut- i fundador de la Societat Espanyola de Medicina Rural (SEMER), actualment SEMERGEN (Societat Espanyola de Medicina Rural i Generalista).

El doctor Febrer era una persona propera i amable, bèstia però amb aquella exageració típica de la gent de poble. Una persona amable que estava sempre disposada a ajudar amb un somriure, paradigma del metge rural.

El recordo passejant per la desapareguda platja de La Parreta i apropar-se on estavem nosaltres, dos xiquets de cinc o sis anys, agafar el salabre per atrapar dos sépies que sortien d'a saber on i deixar-les al nostre cubo.

Diuen d'ell que una vegada, amb l'arribada d'un turista d'aquells de la primera època que s'apropava a la seua consulta amb banyador, es va despullar fins quedar-se en calçotets i en aquell moment li diu:

-"Ara que estem en igualtat de condicions, ja em pot dir què li pasa"

Possiblement fora cert perquè aquest era el seu caràcter, però a més de anécdotes com aquestes, la gent el recorda per les seues funcions com a alcalde. Des de l'arribada de la democràcia fins al 1989 va gobernar ell sempre amb mà esquerra i amb fons municipals va ordenar construïr l'actual ambulatori, un centre de Salut suficientment gran per atendre les necessitats de Benicarló, però que serà subtituit per un de nou financiat per la Generalitat Valenciana a pesar de la desaprovació de molts veïns.

Una altra faceta d'aquest personatge, molt menys coneguda, era la d'escriptor. Afortunadament José Maria Febrer Callís ens va deixar en alguns escrits la seua particular visió del món i de la comarca, que és juntament amb la labor del seu fill, també doctor Febrer, tot els que ens queda de la figura d'aquest personatge entranyable. Mostra d'aquests escrits és l'obra que es mostra a la imatge, reeditada en diverses ocasions.

Una persona estimada i recordada per molts benicarlandos de generacions anteriors a la nostra, la labor del qual alguns estan intentant borrar per interessos particulars- no diré noms.

L'any de la vaca belga

2009-03-03T00:06:00.000-08:00

Tot i que el meu espai natural és estar envoltat de francesos i franceses, Bélgica i els belgues han tingut -i ténen- una influència notable en mi.
La primera rel·lació que tinc amb el país és fruit de la casualitat. De menut ens agradava presumir de samarretes de futbol originals: el meu cosí duia la tercera equipació del Galtasaray i jo la samarreta de la selecció belga.
Quan vaig arribar a la universitat, i amb l'aprenentatge oficial de la llengua francesa, Bélgica apareix de nou i amb més força. Llegeixo els originals en francès de Tintin -qui havia de ser Pepito en espanyol- d'un tal Hergé (jo fins al moment era més de Asterix i Obelix) i escolto les cançons de Jacques Brel. Un treball sobre Bruxelles en francès m'atorgarà un notable en el primer curs de l'assignatura.

Aquell estiu en que encara vaig treballar a Peníscola, vaig entrar en contacte amb uns artistes belgues afincats a la comarca que després es van traslladar a Borriana. Em van explicar alguna cosa més sobre el país, però no hi va haver una rel·lació extremadament profunda.
L'estiu a Banyoles no va ser especialment pródig en rel·lacions belgues. Els belgues no són especialment donats al càmping, però vaig mantindre converses amb algun francès de la Picardie, regió que limita amb Valonia.
Passa un temps i després d'algun altre treball temporal començo a treballar d'animador. El meu cap directe és belga, i ell m'anima a seguir endavant en moments difícils i a acabar els estudis que tenia mig abandonats, especialment la llengua alemanya.
Em traslladen a Salou i la rel·lació amb el cap belga es dilueix ràpidament. No obstant, els clients francòfons són cosa meua i els belgues són nombrosos aquest any.
Hi ha diverses famílies hispano-belgues que estableixen una rel·lació especial amb mí i em conviden a visitar-los en acabar la temporada aprofitant l'excusa d'un Belgica -Espanya de futbol a Anderlecht.
Una d'aquestes famílies amb que mantinc una rel·lació d'especial amistat és la de l'autor d'una simpàtica web, http://www.thevache.net/, molt visitada al país en qüestió.
La rel·lació històrica de les terres bravançones amb el nostre país fa de Bélgica en general i de Bruxelles en particular, un lloc curiós.
Crida l'atenció que el principal arquitecte i un dels més importants artistes del país tinga un nom tan nostre com Víctor Horta, però sembla que és fruit de la casualitat. Al menys directament no té cap rel·lació amb el nostre país. Possiblement fora descendent d'algun emigrant hispà? No hi ha dades que ho confirmen.
Quan arribes a la Grand Place, si observes detingudament hi ha llocs curiosos com el "Cafè du Roi d'Espagne" i un gran nombre d'edificis, monuments i carrers fan referència al passat espanyol. Em va cridar especialment l'atenció una placa situada a la sortida del Museu de la Ciutat o Maison du Roi on es pot llegir en francès i en flamand -holandès " Davant d'aquest edifici van ser decapitats, el 5 de juny de 1568, durant la rebelió contra el rei d'Espanya Felip II, els comptes d'Egmont i de Hornes, il·lustres víctimes de la repressió."
A pesar d'aquestes influències però, he d'admetre que no he sigut mai capaç d'entendre l'existència d'aquest país. Un territori inconexe que no comparteix ni la història, ni la llengua ni les majories religioses a Flandes i a Valònia. Un país format per un troç de França i un altre d'Holanda (estic exagerant, o no...)que sembla que només estan units per la memòria del rei Balduí i les cançons de Jacques Brel.
Tot i això la seua gent m'ha conquistat i tot Bélgica és avui en dia un lloc molt valorat per mí. Els problemes polítics constants i el cas Fortis que l'entenga qui el tinga que entendre que jo ja en tinc prou en intentar entendre el que passa al País Valencià.

Moros i Cristians

2009-02-28T00:34:00.000-08:00

Les festes de Moros i Cristians encara van ser animades aquell tercer any de la Guerra Europea; però no se sap quina mena de neguit surava en l'ambient que les deslluí bastant.

A Monlió li desgradava un poc aquesta commemoració, que, sens dubte d'origen antic a Cassana com a població arrabassada als moros més o menys incruentament a mitjan segle XIII, no degué presentar durant centúries les característiques grollerament burgeses, ni menys els anacronismes i desfiguracions històriques ni el ridícul barroquisme que havein arribat a adquirir. Ell tenia un amic, un jovençol molt estudiós, fill d'un poble de la Marina, que s'havia dedicat a rastrejar els origens d'aquesta transmutació d'una tradició senzilla, heroica i d'autóctona arrel, la qual es desvirtuava any per any amb un evident decadentisme. Amb l'estúpida "ambaixada" en castellà, estrenada no feia gaire, la festa acusava la forta pressió desnaturalitzadora que partia de les classes elevades de la capital i s'estenia, per sort molt poc a poc, fins a totes les terres del país.

***

També a Catalunya el segle XII, durant les noces del compte de Barcelona Ramon Berenguer amb dona Petronella d'Aragó, es féu un simulacre, en forma de dansa, de la lluita dels sarraïns amb els seguidors de la Creu, a la Catalunya Nova, des de fa segles s'hi fan Moros i Cristians més semblants a la manera valenciana, i a la Catalunya Vella els moros prenen sempre el caràcter de turcs, perquè aquests foren l'assot secular d'aquelles costes. Berga, Olot, Igualada, i moltes poblacions del Camp de Tarragona han conegut i d'alguna manera coneixen encara aquesta festa. A Mallorca, hi ha també danses simbòliques dites de Morets i Moretons... Sembla que la forma actual de les festes amb filades d'andalusos, contrabandistes i altres disfreses estranyes és d'indubtable influència murciana i granadina, i ho prova que els parlaments es fan sempre en llengua diferent de la del nostre poble, que quasi ni l'entén, és a dir, en castellà.

Enric Valor. Sense la terra promesa

En aquest cas Enric Valor fa referència als Moros i Cristians de l'any 1917, i el pobe de Cassan és una representació imaginària de la ciutat de Castalla, localitat natal de l'escriptor.

El meu avi, peniscolà de socarrel, em deia que els moros i cristians de Peníscola ja no són el que eren. "Els han volgut fer igual que a Alacant per als turistes i l'han cagat" deia. De menut jo anava cada any a veure'ls i em cridava l'atenció el colorisme i l'espectaculariat. No parava atenció ni veia l'atemporalitat i la desnaturalització de la que parla Enric Valor als puros que fumaven els caps de cada filà mora ni als trajes de plumes típics d'una desfilada carnavalesca.

Ara,a més de les influències murcianes i granadines ens enfrontem en molts casos a la culturització que suposa adaptar les tradicions per fer-les més atractives als turistes. A costa del turisme -i em dedico al sector- moltes tradicions s'estan desvirtuant i convertint en una espècie de show atrapavisitant que poc o res té a veure amb la tradició original.

No obstant m'ha semblat interessant fer una breu aportació sobre l'origen d'aquesta festa tan arrelada al País Valencià i que representa un gran patrimoni immaterial vinculat al nostre passat multiètnic i multicultural.

La mort de l'art: Goya vs Dalí

2009-02-25T06:51:00.000-08:00

Feia molt de temps que no parlava d'art i m'han vingut ganes de fer-ho de els dos artistes que més m'agraden junt amb Vermeer: es tracta de Francisco de Goya y Lucientes per una banda i de Salvador Dalí i Domènech per l'altra.

Parlo de la mort de l'art perquè amb ells va morir la manera tradicional d'entendre'l i, tot i que hi ha hagut artistes importants entre ells i posteriors (Tàpies,Warhol o Miró) ningú no ha sigut capaç de mostrar una nova visió.

La gran novetat que presenta Goya és la capacitat per representar a les seues pintures paisatges emocionals, realitats profundes i internes a la persona. Goya ho fa a les làmines de "Los desastres de la Guerra", a el "Saturno devorando sus hijos" o a "El sueño de la razón produce monstruos". El paisatge real no és vàlid per mostrar el que aquests artistes ens volen ensenyar i s'inventen un món irreal que mostra el nostre subconscient, els nostres sentiments i les nostres pors.

Dalí rep influències de Goya, però aprén així mateix d'artistes amb els qui conviu . Picasso, Pitxot, Lorca o Le Corbusier ténen una influència notable a l'obra de Dalí; però no seria fins a l'expulsió del grup surrealista que Dalí es mostraria en tot el seu esplendor.

A totes les seues obres, Salvador Dalí ens mostra el seu sentiment per sobre de la realitat. La seua realitat és il·lògica però plena de sentit i per això representa un canvi radical en el que haviem vist fins al moment: La persistència de la memòria o El Torero alucinògen- a la foto superior- són una bona mostra. Representacions reals d'imatges i escenes oníriques, somnis plasmats en un quadre.

Potser la gran diferència entre Goya i Dalí siga el color i el que la seua pinture representa. Goya ens vol mostrar una negativitat generalitzada i personal influït per la Guerra i les misèries que veia cada dia als carrers per una banda i per els problemes de salut que el pintor va començar a patir en aquella època ( es queda sord, problemes psicològics,etc...). Dalí en canvi a més d'això és capaç de mostrar-nos les seus pors interiors, els seus traumes i les seues alegries amb quadres incoherents però plens de sentit.

Amb tot això, suposo que no cal dir que no comparteixo amb cap dels dos la ideologia. Dalí es va declarar franquista i amic dels diners, adoptant amb gust el que pretenia ser un insult, el "Avida Dollars" com a nom propi. Res més lluny de la meua ideologia tot i que, els diners són necessaris en la seua justa mesura.

Del nacionalisme de Goya també estic bastant lluny, però potser vist amb perspectiva l'entenc més que a Dalí. No obstant, en tots dos el que valoro és l'art i el sentiment que la seua obra inspira. L'art s'ha d'analitzar i valorar fora de tota vinculació política que el puga contaminar.

Multiculturalitat

2009-02-21T14:43:00.001-08:00

Ortifus a Levante- El Mercantil Valenciano

L'altre dia vaig sortir a fer unes compres una mica més enllà de la zona on visc últimament. Com que no m'agrada conduïr i les dificultats per aparcar són elevades a la zona on em dirigia, vaig anar a peu recorrent una zona freqüentada per immigrants, especialment magrebins, que ténen els seus petits negocis per aquests carrers.Parlen naturalment en àrab entre ells, però han aprés el castellà i algun d'ells -oh, sorpresa abans que molts dels que van vindre de Múrcia i Andalusia als anys 60 i 70 - el valencià. Aquells que et coneixen de vista et saluden sempre amb un somrís.Continúo el camí i em trobo al germà de la meua fillola. És equatorià i va vindre aquí quan jo ja anava rondant per aquets mons de Déu, així que he tingut converses intenses amb ell dues o tres vegades. Em para i em diu que la xiqueta està aprenent a llegir i que no solta el llibre que li vaig portar de Madrid, parlem de reunir-nos en un dinar familiar: la paella serà acompanyada de cebiche i encebollado.
Més a prop de casa, una dona protesta perquè "les del mocador ténen més drets que natros; es passen el dia al metge i les atenen millor i abans que a natros"(sic). Altres diuen que aquesta gent que vénen de països tropicals "només porten malalties (ells diuen enfermetats) que aquí ja estaven erradicades".
Penso en la gent que he conegut durant aquest temps. Equatorians, magrebins -de Marroc i Algeria-, senegalesos, colombians, costaricencs... i em plantejo un parell de preguntes:

- Per què hi ha gent que té por a les diferències culturals o de color dels altres?
- És impossible una convivència?

Suposo que el principal problema és la desconeixença d'uns vers els altres, però em veig en l'obligació de recordar a qui corresponga que un xiquet o una xiqueta negre - no cal buscar eufemismes- nascut a un hospital valencià és ja un xiquet o una xiqueta valencià. El mateix passa amb els fills de gent vinguda del magrib o de les Amèriques.
Òbviament hi haurà diferències en la manera d'entendre la vida, en el fet religiós o en el color de la pell; però són part de la nostra terra encara que vinguen de fóra i ens poden aportar una riquesa complementària en àmbits culturals, econòmics o gastronòmics. Perquè no?

Lamentablement a aquest país tendim a dir sense pensar que és "la millor terreta del món", que la nostra gastronomia i les nostres demostracions culturals són les millors i més grans del món ,etc... Certament hi ha coses que cal valorar positivament i que formen part de l'imaginari popular: la paella, les falles o la Moixeranga en són bon exemple. Però des del meu particular punt de vista cal valorar també els punts forts de les cultures d'importació que conviuen amb la nostra per tal de fer del mestissatge una característica enriquidora.
I com diria Aznar: "menudo coñazo acabo de soltar" :-P

A la taula d'en Bernat

2009-02-19T06:01:00.000-08:00

El meu estil de vida ha marcat la meua manera de menjar i com diu el dit som el que mengem -millor dit som com mengem. Igual m'he vist obligat a fer-me dinars i sopars pel meu compte que he tingut lloc al restaurant dels hotels on he treballat o he menjat als menjadors del personal.

Per fortuna mai m'ha molestat ficar-me entre fogons. He aprés a la cuina del Parador de Benicarló -que vaig veure des de dins durant algun temps, també ho he fet a casa dels meus pares i dels meus avis. He intercanviat consells de cuina amb companys de pis de diverses nacionalitats: italians, eslovens i una colombiana. També amb farncesos, belgues i gent de les Terres de l'Ebre

Viure al camp i ser de família marinera m'ha aportat coneixements culinaris de la tradició mediterrània. Els mariners portaven un balde -una galleda- de peix a casa cada dia i el canviaven a algun llaurador per unes carxofes o una col , o a un caçador per tords o un conill. D'aquesta manera no és llançava menjar i es facilitava el arribar a final de mes.

M'he fartat de pelar tords caçats a l'enfilat o a la parança, he aprés a fer conserves de tomaquet i així mateix he aprés a limpiar peix i fer arrosos, com bon valencià -i no només paella.

Als hotels he vist les cuines que m'han aportat idees que aplico quan he de fer alguna menjada especial combinades amb els aports tradicionals.

I és que, una de les coses que ens caracteritza als mediterranis tradicionalment és que vivim al voltant d'una taula ben parada. No entenem una festa sense un bon àpat. I tant és així que tenim un bon grapat d'expressions relacionades amb el fet gastronòmic. Se me'n ocorreixen vàries:

- A la taula i al llit al primer crit (i per treballar deixa't cridar).

- A la taula d'en Bernat qui no hi és, no hi és comptat.

- Qui canta a la taula i es pixa al llit no t'e l'enteniment complit.

Està passant

2009-02-16T12:42:00.000-08:00

El volíeu comentar i aquí el teniu. Havia pensat en treure'l del meu blog per tal d'incorporar en el seu lloc un post de temàtica més amable, però potser la situació requereix que explique aquestes coses que estan passant al País Valencià.

Estic en una situació molt compromesa. Els meus ingressos són escasos, el meu futur és cada dia més incert i els problemes urbanístics ataquen la meua família de manera agresiva com una fera que es veu acorralada.

Estic esperant ansiosament que

comence la temporada i que em confirmen el meu lloc de treball i la destinació.

Per altra banda m'estic planetjant tornar a l'atac, tornar a fer públiques les vergonyes de les administracions públiques, encara que crec que m'interesa més la discreció.

Pel Maestrat corren rumors, es parla de gent que podria estar involucrada en trames de corrupció que ja estan sent investigades, diuen que hi ha gent que està venent finques que no són seues -i em consta que és veritat- però la gent ho diu en la boca menuda. Hi ha notaris i empresaris amenaçats i atacats, polítics que callen i d'altres que prenen decisions sense escoltar els veïns.

Veïns que es quedaran al carrer perquè un carrer passa per damunt de casa seua, edificis que es construeixen abans que el propi carrer. Obres que s'adjudiquen a empreses que -alguns afirmen- són propietat del sr.alcalde. Construccions de 250 adosats sense licència a la Tinença de Benifassà...

Això sí, la província lidera l'increment d'atur i en poc més d'un any ha passat de la plena ocupació a superar en un més d'un punt la mitjana estatal. El president de la diputació està sent investigat per no sé quants casos, la Generalitat paga 21 milions d'€uros en interessos només en sanitat.

Mentrestant a la majoria ens costa arribar a final de més i al carrer es comença a sentir frases com "encara hi ha gent que no està a l'atur","no hi ha faena" o "se m'acaba la prestació".

Un desatre generalitzat que m'ha arribat a mí, però que tindrà sol·lució aviat. Tan fàcil com marxar una altra vegada molt a pesar meu.

1) Nota aclaratòria: la fotografia superior és una bandereta de Volgograd, antiga Stalingrad- famosa per la batalla de la 2ª Guerra Mundial-, regal d'un funcionari de la localitat. Qualsevol escusa és bona per mostrar-la i em feia il·lusió.

De poble

2009-02-12T09:49:00.000-08:00

Fa uns any ser de poble era, en molts casos -almenys al Maestrat-,i en segons quins sectors; sinónim de ser tonto i incompetent. Es deia que una persona era de poble quan havia nascut de la via del tren cap a l'interior i això era en alguns casos motius de burla.

Vist amb perspectiva resulta curiós que a una comarca eminentment rural com és el Baix Maestrat ser "de poble" estigués denostat; suposo que vindria a ser la contraposició entre ser d'una zona industrialitzada i de regadiu i d'una altra de secà i més rural si cap. Cal tindre en compte que les poblacions més habitades a la zona són Vinaròs i Benicarló que en aquell moment rondaven els 20.000 habitants si arribaven i que la ciutat més propera, Castelló, està a uns 70 kilómetres de Benicarló.
Una mostra de ser de poble era no parlar un castellà correcte o que es notés accent. La gent de capital parlava-parla- castellà normalment i això era una mostra de modernitat front als catetos de poble que parlaven al carrer una llengua destinada a parlar-se a casa i prou.
La meua àvia i besàvia parlaven ,tot i viure a Benicarló i haver-ho fet durant la seua infantesa i joventut a Barcelona, normalment el valencià del Maestrat amb un toc de català barceloní; i quan es veien obligades a parlar castellà això els suposava un esforç. Paraules com esblavida, femero i garrofero apareixien de manera habitual en les seus converses en castellà, al igual que ho fan a les del meu pare en determinades ocasions, que em pregunta:
- Com es diu X en castellà?.

Sembla per fortuna, que aquesta tonteria s'ha acabat, els qui abans es burlaven de la gent de poble van a fer turisme rural , es hipotequen a Càlig perquè està més a prop del polígon industrial i les hipoteques són més barates.
Per altra banda es revaloritza la llengua del poble, el valencià - si exceptuem algun ajuntament que diu que el castellà està discriminat com és el cas del de Benicarló-, es fan esforços per recuperar els pobles abandonats i les seus costums i tradicions i fins i tot a la tele fan programes dedicats a l'àmbit rural: des dels programes que fa TVE2 els dissabtes al matí fins al Caçadors de Bolets de Tv3.
Jo, que no tinc pàtria xica, que em sento tant bé a Tarragona com a Salou, Benicarló com a Maó o Banyoles; vull reivindicar des d'aquí el fet de ser de poble, de ser de barri. Aquells que abans es reien dels que viuen a pagès, de la gent de poble; són ara considerats Pixapins i Oquemacus amb raó.
Abans semblava que només una realitat era bona. S'havia de ser modern i les úniques tradicions que valien eren la d'agafar el metro per anar a treballar, disfrutar de les festes de la ciutat com les falles i parlar i viure com la gent de capital.
Ara el poble s'ha convertit en un parc d'atraccions per a capitalins maleducats que a vegades fins i tot es queixen de que el campanar toque a la nit o de que les vaques passegen pels prats prop del nucli del poble amb esquelles. Això sí, els pagesos ingressen - i tant de bó seguisca així durant molt temps pel bé de tots- els diners d'aquells senyorets de la capital que van un cap de setmana al poble per descansar amb els xiquets, però que volen viure com a la capital.
A més el món rural té una gran importància en les nostres vides, i no només per motius etnològics ni perquè el camp és l'origen de gran part de les nostres famílies. Cal recordar a cada menjada d'on vé allò que hi ha a la taula: carns de l'Alt Maestrat, formatge de Catí,vins del Priorat, pomes de Girona, llet del Pla de l'Estany,etc... per exemple. La fruita,la verdura, la carn i els làctics a més dels cereals i les llegums vénen de zones rurals que si no es mantenen i conserven deixaran de produir. Jo també sóc de poble.
O de barri, d'aquells barris que s'empenyen en fer desaparèixer- com el Cabanyal a València - o dels pobles que van morint i amb ells la nostra identitat, els nostres origens.

Post Script

Dos díes després de publicar aquest post, m'ha arribat des del Pla de l'Estany aquest mail:
Les vaques porten esquella i la merda fa pudor! Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders. Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es cumpleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tregueren"?No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.

Po(r)pularitat

2009-02-08T00:13:00.000-08:00

Començo un any que es preveu difícil a nivell econòmic i personal.I dic que el començo ara perquè tal dia com avui fa vint-i-___ anys diuen que vaig nàixer a un hospital de Tortosa.
Acabats els estudis i a punt per emprendre una nova feina comença una nova etapa en la meua vida; una etapa crítica que vindrà determinada per centenars de factors externs i interns.
Estic en una etapa de transició en la que apareixen noves relacions, noves persones al meu entorn i altres que havien sigut importants a la meua vida van a poc a poc desapareixent d'ella.
El canvi que va suposar marxar del meu entorn més proper ha fet que em mostre més extrovertit i la gent s'apropa més a mí; o aquesta és la meua sensació. El meu treball també ha influït suposo per a que açò passe.
El fet és que si primer van ser dos clientes adolescents qui es van obsesionar d'alguna manera amb la meua persona, les quals m'agobiaven al messenger i em trucaven al mòbil cada dos per tres; ara em fa por veure que hi ha altres espies fora de la Comunidad de Madrid.
Potser sone a exageració, però no ho és si afirmo que em sento perseguit. Ja no només són adolescents que van aconseguir la meua adressa electrónica o joves nórdiques que s'enamoren de mí essent encara menors.
M'explico. Durant el viatge a Madrid que va tindre lloc a finals de gener, vaig coincidir al tren amb una dóna jove, simpàtica d'entre 35 i 40 anys. El viatge en Estrella és llarg i els compartiments incómodes, així que vam anar a la cafeteria i allí vam estar xarrant bona part del trajecte.
Arribem a Chamartín i ens separem sense més. Jo i el meu amic- que va viatjar bona part del recorregut en un altre compartiment- ens desplacem fins al Metro que ens havia de dur a Gran Via i d'allí a esmorzar, a l'hotel i cap a la Fira.
Passen uns dies, tornem a casa, jo em dedico a les meues gestions i apenes em conecto a internet. Però quan ho faig veig que hi ha alguna persona que s'ha agregat la adressa de correu electrònic que utilitzo exclusivament per feina.
El meu amic desconeix aquesta adreça perquè per comunicar-me amb ell n'utilitzo una altra, i jo en cap cas li vaig donar aquesta adreça a la dona amb qui vaig coincidir i que no coneixia de res. Em convida a anar a casa seua .
Pel carrer la gent em para i em fa sempre les mateixes preguntes: On estàs ara? Per a qui treballes? Perquè no treballes normalment ací?
Realment els interessa la meua vida professional tant que són incapaços de preguntar-me abans com estic? Els interessa tant la meua modesta opinió sobre les administracions turístiques o només volen tocar la moral?
No sé com prendre-m'ho tot plegat. És tot tan estrany i absurd...

Ai Déu meu!!!!

2009-02-03T09:14:00.000-08:00

El meu desengany amb la religió catòlica va arribar quan jo tenia 12 anys i em van convidar a fer unes jornades de convivència a l'escola dels Legionarios de Cristo a Montcada (València). No em va agradar l'ambient que allí es respirava tot i que les activitats lúdiques per als joves eren variades.
Passat un temps, Anglaterra em va canviar encara més i l'adolescència em va separar encara més de l'esglèsia. No vaig prendre la confirmació a pesar de la meua família catòlica, la qual cosa els va molestar lleument.

A la societat del Maestrat continúa tenint una gran importància la religió catòlica, com a bona part d'Europa. Tot i la separació amb l'esglèsia catòlica vaig continuar participant de manifestacions culturals vinculades a aquesta: la processó del Corpus Christi amb els gegants i cabuts, la pujada i baixada del Sant Crist de la Mar a Benicarló o el Camino de Santiago.
He treballat a diverses empreses familiars on les famílies propietàries eren de l'Opus Dei (no us imagineu quants hostelers vinculats estan a aquesta branca de l'esglèsia catòlica) amb major o menor sort; he viscut envoltat de capellans (família del meu avi, veïns,etc...) i gent d'esglèsia; la qual cosa m'ha fet tolerant a ells en major grau que a d'altres que pensen de manera semblant a la meua. No obstant, els que he tractat normalment - de capellans- eren bastant tolerants també a l'esquerra política.
Com a exemple, recordo que un dia estavem preparant una caminata per la serra d'Irta aviat al matí. Un capellà conegut estava a la plaça de l'esglèsia on anavem aprendre un cafè abans de sortir i vam xarrar una estona amb ell. Quina sorpresa vam tindre en sentir de la seua boca quan estava veient un parell de persones esperant a la port de la parròquia: - Estos del Opus són uns pessats, no hi ha qui els aguante!! Que s'esperen!"
Òbviament, la religió cristiana ha tingut una importància cabdal en el desenvolupament d'Europa però el fanatisme lligat a ella ha aportat coses com la Santa Inquisició o les creuades. Els vincles de l'esglèsia catòlica a partits polítics causa que molta gent d'altres ideologies abandone l'esglèsia i amb això que gran part del seu-i nostre- patrimoni cultural quede abandonat.

L'eterna discusió

Fins a quin punt l'esglèsia és religió i quan deixa de ser-ho per a convertir-se en política? És la religió catòlica veritablement la base de la nostra cultura o ho és l'humanisme? Plató, Arquímedes, Aristòtil, Lutero influeixen més a la cultura europea (si és que aquesta existeix) que les escriptures de la Biblia o de Sant Tomàs de Aquino?,Si és de veritat l'humanisme l'eix de la cultura occidental, què explica manifestacions tan importants a Lourdes, Fátima o Santiago de Compostela? A saber, no tinc cap resposta a això, potser totes dos han influit de manera important al desenvolupament socio-cultural d'Europa.

P.S. Els dos vídeos que acompanyen aquesta reflexió aporten alguna cosa sobre la maue manera d'entendre aquesta realitat. Es tracta de el final de "La vida de Brian" de Monty Python -tot un clàssic- i del videoclip de "Je veux vivre" del franco-algerià Faudel, una declaració de principis

Una història familiar

2009-01-29T13:25:00.000-08:00

Escric aquest post des de Madrid i recordant els meus origens familiars aquí al mig de FITUR envoltat de postals tópiques i típiques de mig món.
Acabada la Guerra de 1936-39 els meus besavis van decidir tornar al Maestrat on conservaven una finca. Ells ja havien nascut a Barcelona i van tornar més per circumstàncies que per pròpia voluntat: al camp hi havia més possibilitats de menjar que al centre de Barcelona (carrer Nàpols 116) i a més el meu besavi estava malalt i els aires de vila li vindrien millor que els aires bruts d'una ciutat industrial com Barcelona.
El trauma va ser gran per a ells, però especialment per a la meua àvia que en aquell moment tenia 18 anys i s'havia criat i educat a una bona escola barcelonina propera a l'Arc de Triomf.De viure al centre de Barcelona van passar a criar gallines i sembrar patates.
Per part del meu avi, el canvi també va ser important: el seu pare vinculat a la política local va ser assassinat durant la guerra civil per un grup d'anarquistes. Com a calafat d'una vila amrinera com Peníscola, el seu pare tenia uns ingresos importants per al que era el nivell de vida de l'època.
Passat això, van traslladar-se a la veïna ciutat de Benicarló; el meu avi va deixar els estudis i començar a treballar la llanda.
Tot i això, la meua família va tindre sempre molta rel·lació amb Barcelona i Peníscola i la seguim tenint.
Davant l'stand de Barcelona recordo paisatges coneguts que porten records més enllà de l'experiència personal: Arc de Triomf, Carrer de Nàpols, Diputació i Consell de Cent; l'escola Pere Vila o l'escola Jacint Verdaguer acompanyen al meu ideari a la Sagrada Família, Park Güell o la Barceloneta.
A més dels viatges amb la Colla de Gegants de Benicarló per ciutats catalanes i de les pernoctacions a "ciutats geganteres" com Sant Joan Despí , Mollet o el Prat de Llobregat; els meus vincles amb Barcelona són més que els familiars.
La primera empresa per la qual vaig treballar- a Peníscola per cert- era de L'Hospitalet de Llobregat i la última - a Salou- era de Barcelona. Els principals desplaçaments aeris de la meua vida, els més importants -excepte un que va sortir de Girona- tenien com origen l'aeroport del Prat. I alguns viatges en ferrocarril han sortit o de la meua estimada Tarragona o també de l'estació de Sants, a la qual li tinc un carinyo especial des de l'estiu de 2007 i les obres del TGV.
No obstant, al menys de moment, impossible viure a la ciutat comptal. Una llàstima.

No a la guerra?

2009-01-27T00:48:00.000-08:00

Suso m'ha enviat des de Ses Illes una presentació en Powerpoint on es pot llegir un discurs al que val la pena dedicar uns minuts. Gervasio Sánchez va rebre el premi Ortega i Gasset de Fotografia el passat més de Maig, i des d'allí va pronunciar aquest discurs. Espero que arribe a qui tinga que arribar,de moment us presento la foto guanyadora amb tot el discurs.

Estimados miembros del jurado, señoras y señores:
Es para mí un gran honor recibir el Premio Ortega y Gasset de Fotografía convocado por El País, diario donde publiqué mis fotos iniciáticas de América Latina en la década de los ochenta y mis mejores trabajos realizados en diferentes conflictos del mundo durante la década de los noventa, muy especialmente las fotografías que tomé durante el cerco de Sarajevo. ….
Quiero dar las gracias a los responsables de Heraldo de Aragón, del Magazine de La Vanguardia y la Cadena Ser por respetar siempre mi trabajo como periodista y permitir que los protagonistas de mis historias, tantas veces seres humanos extraviados en los desaguaderos de la historia, tengan un espacio donde llorar y gritar.
No quiero olvidar a las organizaciones humanitarias Intermon Oxfam, Manos Unidas y Médicos Sin Fronteras, la compañía DKV SEGUROS y a mi editor Leopoldo Blume por apoyarme sin fisuras en los últimos doce años y permitir que el proyecto Vidas Minadas al que pertenece la fotografía premiada tenga vida propia y un largo recorrido que puede durar décadas.
Señoras y señores, aunque sólo tengo un hijo natural, Diego Sánchez, puedo decir que como Martín Luther King, el gran soñador afroamericano asesinado hace 40 años, también tengo otros cuatro hijos víctimas de las minas antipersonas: la mozambiqueña Sofia Elface Fumo, a la que ustedes han conocido junto a su hija Alia en la imagen premiada, que concentra todo el dolor de las víctimas, pero también la belleza de la vida y, sobre todo, la incansable lucha por la supervivencia y la dignidad de las víctimas, el camboyano Sokheurm Man, el bosnio Adis Smajic y la pequeña colombiana Mónica Paola Ojeda, que se quedó ciega tras ser víctima de una explosión a los ocho años.
Sí, son mis cuatro hijos adoptivos a los que he visto al borde de la muerte, he visto llorar, gritar de dolor, crecer, enamorarse, tener hijos, llegar a la universidad. Les aseguro que no hay nada más bello en el mundo que ver a una víctima de la guerra perseguir la felicidad.
Es verdad que la guerra funde nuestras mentes y nos roba los sueños, como se dice en la película Cuentos de la luna pálida de Kenji Mizoguchi.
Es verdad que las armas que circulan por los campos de batalla suelen fabricarse en países desarrollados como el nuestro, que fue un gran exportador de minas en el pasado y que hoy dedica muy poco esfuerzo a la ayuda a las víctimas de la minas y al desminado.
Es verdad que todos los gobiernos españoles desde el inicio de la transición encabezados por los presidentes Adolfo Suarez, Leopoldo Calvo Sotelo, Felipe González, José María Aznar y José Luis Rodríguez Zapatero permitieron y permiten las ventas de armas españolas a países con conflictos internos o guerras abiertas.
Es verdad que en la anterior legislatura se ha duplicado la venta de armas españolas al mismo tiempo que el presidente incidía en su mensaje contra la guerra y que hoy fabriquemos cuatro tipos distintos de bombas de racimo cuyo comportamiento en el terreno es similar al de las minas antipersonas.
Es verdad que me siento escandalizado cada vez que me topo con armas españolas en los olvidados campos de batalla del tercer mundo y que me avergüenzo de mis representantes políticos.
Pero como Martin Luther King me quiero negar a creer que el banco de la justicia está en quiebra, y como él, yo también tengo un sueño: que, por fin, un presidente de un gobierno español tenga las agallas suficientes para poner fin al silencioso mercadeo de armas que convierte a nuestro país, nos guste o no, en un exportador de la muerte.
Muchas gracias.

EL POBLE, de Miquel Marti i Pol

2009-01-27T00:24:00.000-08:00

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un paperet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secretsi els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.